Benvolguts,
Tant en Benet Salellas com en Julià de Jòdar varen ser diputats
de les CUP al Parlament de Catalunya. L’un ha escrit un llibre i l’altre el
comenta. En Julià de Jòdar explica: En un
llibre imprescindible per a entendre la manera de convertir un judici polític
en una eina contra l’estat que el promou aporta raons de pes per a
l’articulació d’un moviment que no es resigni a la mera defensa dels acusats,
sinó que imposi, tant dins la sala com fora, la qüestió de fons subjacent a tot
judici polític: en el nostre cas, el dret d’autodeterminació.
Judicis polítics i contrapoder
«El contrapoder intenta detenir la violència del poder. Com que no
'im-posa' sinó que 'ex-posa' la seva voluntat davant els altres, el seu àmbit
és el de la comunicació, no pas el de la violència»
En un llibre imprescindible per a entendre la manera de
convertir un judici polític en una eina contra l’estat que el promou aporta
raons de pes per a l’articulació d’un moviment que no es resigni a la mera
defensa dels acusats, sinó que imposi, tant dins la sala
com fora, la qüestió de fons subjacent a tot judici polític: en el nostre cas,
el dret d’autodeterminació.
M’aturaré, primer, en
un paràgraf del començament i, més endavant, en les conclusions. Diu Salellas:
«El judici
polític, en tot cas, consisteix en l’expressió de la correlació de forces que
ja existeix de manera prèvia a la causa, i
que evoluciona en el seu transcurs, i així el judici esdevé una mena de cerimònia
final, simbòlica, que recull aquest combat entre el poder que busca enfortir la
seva posició i els adversaris debilitats per l’expedient.
Per això, moltes
vegades els acusats decideixen arrossegar el procés fins a les últimes
conseqüències i dirigir el judici contra el poder constituït, intentant
asseure’l a la banqueta i demostrant d’aquesta manera el judici polític en
estat pur. Poder
constituent contra poder constituït.»
Si
se’m permet, jo en dic, de tot això, crear un contrapoder.
El poder sempre és particular, perquè implica la
dominació d’un individu o grup sobre la resta. Si
entenem com a ‘poble’ el conjunt de persones que componen una associació, el
poder és sempre sobre el
poble o per al poble,
però mai del poble.
Atès que ha de
doblegar les voluntats alienes, el poder imposat només pot ser violent. Pot ser
una violència física, amb la repressió, l’acció militar o la marginació social;
una violència mental, amb la propaganda, el control dels mitjans de comunicació
i l’educació; i una violència legal, mitjançant un sistema de normes coactives.
O pot tractar-se de totes alhora. Però la temptativa d’acabar la dominació, o,
si més no, de limitar-la, requereix un poder altre. Una alteritat.
I aquí sorgeix la paradoxa. Si contra un poder imposat s’utilitza un altre
poder del mateix gènere, el cercle de la dominació perdura i, alhora, el cercle
de la violència. Els detentors de valors socials de justícia i llibertat, quan
impugnen el poder, poden esdevenir, en assolir-lo, administradors de la
dominació i la injustícia. En aquest sentit, el moviment independentista no ha
jugat la carta de la dominació i la violència i, per aquesta raó, no ha pogut
construir un poder propi –des d’aquest punt de vista, la qüestió del paper dels
líders és pura escolàstica: tot moviment crea els lideratges capaços de lluitar
pels objectius que es proposa, i els va substituint d’acord amb les dinàmiques
creades per la seva activitat. De fet, l’independentisme ha sabut contra què lluitava abans que per a què lluitava, bo i deixant
la impressió que es creia –i encara es creu, entre el sector que es voldria
hegemònic a través de la contemporització–
que tot hauria pogut rutllar amb uns dirigents espanyols no tan corromputs i
més propicis al pacte. El greu problema de l’independentisme, diguem-ho de
passada, n’haurà estat –i n’és– el caràcter massa abstracte i general, basat en
la raó de la llibertat moral, però sense lligar-la a la base material i
concreta, arrelada al moment històric, on havia de recolzar: vulgues que no,
una escissió que porta l’empremta de la classe mitjana que ha dirigit
l’autonomisme des del 1980.
Enfront del poder
imposat, hi ha una altra forma de poder: el que no s’im-posa a la voluntat de l’altre, sinó que ex-posa la pròpia.
Entre dues parts en conflicte, la que ex-posa la pròpia voluntat no pretén dominar l’altra, sinó evitar que la dominin. Tampoc no intenta substituir la voluntat aliena, sinó exercir la pròpia sense traves (nosaltres l’hem anomenat ‘dret de decidir’). Si el poder és la imposició de la voluntat d’un subjecte contra tota resistència, la resistència contra tota mena de poder es pot anomenar contrapoder. Poder i contrapoder sovint es confonen, però són del tot diferents. El contrapoder intenta detenir la violència del poder. Com que no im-posa sinó que ex-posa la seva voluntat davant els altres, el seu àmbit és el de la comunicació, no pas el de la violència. Contra la imposició del poder, el contrapoder hi oposa la resistència d’un valor comunament acceptat: si pogués ser totalment pur, el contrapoder seria no violent. Els seus procediments són, doncs, contraris a la violència. Exerceixen una no-violència activa. Els seus usos vulneren la norma imposada: la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’estat, la desobediència, etc. Hi ha unes altres accions que són positives, perquè intenten reemplaçar, en tots els espais socials, la imposició per la tolerància, el conflicte per la cooperació, l’enfrontament per la negociació i el diàleg. Si el màxim poder pot comportar la màxima violència, el màxim contrapoder tendeix a la violència mínima. Aquesta ha estat la trajectòria, sense cap ombra de violència política, del moviment independentista, inclòs l’ús legítim del reglament parlamentari per a aprovar lleis que significaven, enfront del poder legal de l’estat, la creació d’un contrapoder legítim de la Generalitat.
Entre dues parts en conflicte, la que ex-posa la pròpia voluntat no pretén dominar l’altra, sinó evitar que la dominin. Tampoc no intenta substituir la voluntat aliena, sinó exercir la pròpia sense traves (nosaltres l’hem anomenat ‘dret de decidir’). Si el poder és la imposició de la voluntat d’un subjecte contra tota resistència, la resistència contra tota mena de poder es pot anomenar contrapoder. Poder i contrapoder sovint es confonen, però són del tot diferents. El contrapoder intenta detenir la violència del poder. Com que no im-posa sinó que ex-posa la seva voluntat davant els altres, el seu àmbit és el de la comunicació, no pas el de la violència. Contra la imposició del poder, el contrapoder hi oposa la resistència d’un valor comunament acceptat: si pogués ser totalment pur, el contrapoder seria no violent. Els seus procediments són, doncs, contraris a la violència. Exerceixen una no-violència activa. Els seus usos vulneren la norma imposada: la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’estat, la desobediència, etc. Hi ha unes altres accions que són positives, perquè intenten reemplaçar, en tots els espais socials, la imposició per la tolerància, el conflicte per la cooperació, l’enfrontament per la negociació i el diàleg. Si el màxim poder pot comportar la màxima violència, el màxim contrapoder tendeix a la violència mínima. Aquesta ha estat la trajectòria, sense cap ombra de violència política, del moviment independentista, inclòs l’ús legítim del reglament parlamentari per a aprovar lleis que significaven, enfront del poder legal de l’estat, la creació d’un contrapoder legítim de la Generalitat.
Torno al llibre de
Benet Salellas, quan parla del poder que s’inventa el ‘dret penal d’autor’ o ‘dret
penal de l’enemic’, que es basa no pas en el que fas, sinó en el que puguis
fer; que significa la pèrdua generalitzada de drets, llibertats i garanties; i
que demana penes que desborden la ponderació, la mesura i el límit
consubstancials al dret penal. Us sona, la cançoneta? Doncs bé:
contra el ‘dret penal d’autor’, contra aquesta praxi de l’estat que vulnera els codis propis per tal d’anorrear els opositors –una praxi que travessa tots els estats totalitaris, però que arriba a Guantánamo–, s’ha d’alçar –i això no ho diu en Salellas, sinó que ho dic jo– un contrapoder democràtic col·lectiu, basat en el codi de la no-violència activa: la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’estat, la desobediència, etcètera.
contra el ‘dret penal d’autor’, contra aquesta praxi de l’estat que vulnera els codis propis per tal d’anorrear els opositors –una praxi que travessa tots els estats totalitaris, però que arriba a Guantánamo–, s’ha d’alçar –i això no ho diu en Salellas, sinó que ho dic jo– un contrapoder democràtic col·lectiu, basat en el codi de la no-violència activa: la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’estat, la desobediència, etcètera.
En les ‘Conclusions’
del seu llibre, Benet Salellas resumeix perfectament les línies a seguir en la
utilització d’un judici polític per a convertir-lo en un bumerang que es giri
contra l’estat que utilitza l’arma del ‘dret penal de l’enemic’: posar al
centre la persona encausada, no pas l’advocat o advocats; fer intervenir
testimonis convençuts, no pas contemporitzadors; no servar silenci, no
contestar succintament, no limitar-se a les preguntes del defensor; testificar
per apuntalar el relat de la persona encausada i testimoniar el conflicte de
fons contra el relat de l’acusació; difondre el conflicte per tots els mitjans;
prendre la iniciativa creant debats paral·lels sobre competència del tribunal,
sobre les parts, sobre la llengua del procediment, sobre la imparcialitat dels
magistrats, sobre la imparcialitat dels agents policials; no acatar, no
col·laborar, desobeir; renovar constantment les tàctiques i fórmules per a cada
combat singular judicial; usar el discurs dels drets humans com a mitjà, no pas
com a finalitat, perquè la qüestió fonamental roman en la demanda i l’objectiu
que tenia el combat polític de les persones encausades, raó última de la
venjança de l’estat amb l’ús del ‘dret penal de l’enemic’. En aquest sentit,
l’estat espanyol contemporani ho ha lligat al delicte de rebel·lió, que ha usat
durant tot el segle XX, primer, per combatre el catalanisme polític i, després,
l’independentisme.
Corol·lari: en la
lluita política contra l’estat, no hi ha innocents. Qui lluita políticament
contra l’estat, ha de saber que és d’antuvi culpable. Però si la seva posició
és capaç de generar un contrapoder democràtic col·lectiu, la truita es pot
tombar i posar l’acusador contra les cordes.
I així estem.
Julià de Jòdar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada