Benvolguts,
Avui us proposo un comentari respecte d’un autor afroamericà, també us proposo un comentari respecte d’un llibre capital d’aquest autor per entendre l’evolució dels negres americans d’esclaus a ciutadans lliures, i d’un concepte dintre del llibre, aplicable a Catalunya.
Fa temps que us volia fer uns comentaris sobre l’autor, poeta, músic, professor, director de teatre/productor i activista afroamericà de nom Amiri Baraka.
Va néixer el 1934 a New Jersey, i el seu nom original era LeRoi Jones. Als anys 60s amb els problemes d’integració dels negres a les escoles va cercar els seus orígens, va restituir-se el nom ancestral de la seva família i es va fer musulmà com el Muhamad Alí i com d’altres. Jo tinc un llibre seu que s’anomena Blues People. Negro Music in White America. Està traduït al castellà amb el nom Blues people. Música negra en la América blanca. És un assaig sobre l’evolució material i espiritual dels afroamericans.
Hi ha una molt bona explicació dels negres i de la música negra als EUA. Espigolem algun concepte:
Les esglésies metodistes i baptistes que hi havia als EUA varen captar el poble negre que va integrar-s’hi totalment (hi ha qui diu que va ser l’església la que es va integrar amb el poble negre). Les religions ancestrals dels negres eren animistes. No tenien Deu o en tenien molts. El trobar-se amb un Deu únic els va semblar còmode. I es van identificar de seguida amb el poble jueu vagant pel desert sense nord, com ells fins aquell moment. D’aquí en va sortir el Gospel i els espirituals negres (Go down Moses, When the saints go marching in, Joshua fit the battle of Jericho, etc).
Abans del naixement dels blues, els negres a les plantacions cantaven cançons relacionades amb la feina. Usaven construccions i mots de la seva tradició i hi barrejaven algun mot en anglès o francès, depenent d’on els havien dipositat els traficants. Les cançons eren crits i laments. Com que posseïen poques paraules en la llengua dels amos les frases eren curtes i repetitives, que anava bé al mateix temps per marcar el tempo i el ritme de la feina. Després de la guerra de Secessió del 1861 al 1865, les frases de les cançons es varen fer més llargues a mida que anaven dominant el llenguatge. Aleshores va néixer el blues. El blues no va néixer fins que els negres no varen arribar a dominar totalment l’anglès i a interioritzar-lo. I mirat en perspectiva no podia ser altrament ja que no podien expressar la seva música en un llenguatge que no fos “completament seu”! La possessió del llenguatge els va portar a la majoria d’edat com a poble ja que fins la guerra estaven ubicats en compartiments estancs, que usaven la llengua ancestral de la seva nissaga, que podia ser diferent de la de la hisenda del costat, ja que provenien de molts llocs diferents d’Àfrica. La interiorització del llenguatge anglès, els va portar doncs a l’inter-reconeixement que pertanyien a un sol poble, diferent dels blancs però havent hagut d’assumir la seva cultura, i els va portar al blues. I 100 anys més tard els ha portat a la total integració en una nació que han aconseguit reconèixer com a seva. La llengua adoptada, l’anglès, fou l’única manera d’identificar-se ells mateixos com a poble únic i singular.
Aquesta última figura em fa plantejar una reflexió. Catalunya ha sigut sempre un país de pas, de barreja de cultures i de mestissatge i fins la guerra d’Espanya contra Catalunya del 36-39 les diverses onades que havien anat arribant s’anaven integrant de forma que no es distingia excessivament un català de sis generacions d’un de tres o d’una. Però hi va haver una guerra i una cruel postguerra de 40 anys amb una immigració espanyola massiva que va doblar la població catalana al final del franquisme, i a dia d’avui, segons les enquestes, encara no hi ha integració. Per tant, el procés col·lectiu que va portar els afroamericans a assumir la cultura anglosaxona i a integrar-s’hi aquí no ha existit. Per què?
Es demanen respostes!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada