Benvolguts,
El periodista Jordi Badia fa unes reflexions molt encertades,
amb un títol molt aclaridor: I doncs,
què ens pensàvem! Tal com ell diu Al govern li queden poques sortides, i cap pot ser
eficaç a mitjà termini! Explica els riscos en què incorrem si fem un referèndum
i el perdem!
Per a reflexionar sobre aquest tema cabdal us proposo
dos articles del Bloc que ens poden ajudar a entendre on som, d’on venim, cap
on anem...
·
Proposo
de rellegir-se l’apunt d’aquest Bloc del 25/07/2012. Per la declaració
unilateral d'independència del Parlament. http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=Cantalozella.
L’apunt comenta l’article de l’Assumpció Cantalozella del mateix títol. Des d’aleshores ha plogut molt. S’ha fet la
manifestació de l’11S, s’ha presentat la proposta de Pacte Fiscal amb un 80% del Parlament a favor que
fou rebutjat a La Moncloa amb un cop de Constitució als morros d’en Mas, s’han
fet eleccions al Parlament, les xifres tal com explica en Jordi Badia ens diuen
que les 4/5 parts del Parlament (80%) votarà a favor de fer el referèndum quan
es faci i un cop fet uns 2/3 (67%) haurien votat per la independència i la
resta que és el PSC ns/nc. L’article aposta per la Declaració Unilateral d’Independència
tot explicant les pegues del referèndum. És clarivident i preveu moltes de les
putades que el nacionalisme espanyol ens està fent.
·
També
seria bo de llegir-se l’apunt Amics i
enemics comentant un article homònim de l’Hèctor Lopez Bofill de finals de
l’any passat. http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2011/10/12102011-amics-i-enemics.html.
L’entradeta ens situa: La sobirania
comença per identificar amics i enemics i obrar en conseqüència. I l’article incideix en els termes: amic, enemic, sobirania, identificar i
combatre aquell que busca la nostra destrucció, misèria del pacte
fiscal, 10% del
PIB i 20.000 M€, els espanyols sí que tenien molt clar a qui havien
d'oprimir per impulsar la seva plenitud nacional, i darrerament les conseqüències
de l’actuació del TC, del TS, del TSJC, amb la reforma estatutària, la
laminació del sistema d'immersió lingüística, amb el setge a la cultura i als
símbols catalans, operacions veritablement mafioses com intentar que la Unió
Europea financi el corredor central per marginar els Països Catalans, obrir un
conflicte polític que reconegui clarament que és l'Estat espanyol la principal
amenaça a l'existència futura del país... I explica com tots els
nostres polítics (que jo diria com he dit altres vegades que són l’enemic del
poble), acoten el cap, s’imaginen delirants pactes fiscals i no s’enfronten a
la realitat, amb el poc temps que ens queda per a la
anihilació total!
I ara l’article
d’en Jordi Badia:
I doncs,
què ens pensàvem!
09/12/12
-
Al govern li queden poques sortides, i cap pot ser
eficaç a mitjà termini
Les eleccions del 25 de novembre van complir la funció
per la qual era necessari que es convoquessin: per comptar-nos i així saber quants catalans hi
ha a favor de fer un referèndum d'autodeterminació i, aproximadament, quants
catalans hi votarien a favor. Ara ja ho sabem. Tota la resta són
aritmètiques parlamentàries i interessos i estratègies de partit, legítimes i
necessàries. Els resultats que van sortir del recompte dels vots són prou
concloents, i amb una participació rècord del 70 per cent són, a més,
fidedignes.
Així
doncs, sabem que hi ha una força parlamentària de 87 escons, almenys (107 si hi
sumem els diputats del PSC que en campanya electoral van declarar-se a favor de
fer una consulta, ni que fos per votar-hi que no), que és suficient
per convocar un referèndum; però també sabem que els partidaris de
la independència de Catalunya no són ni prou forts, ni prou nombrosos, ni estan
prou units per anar a les urnes amb garanties de guanyar. I també sabem, o hauríem de saber, amb quina
mena d'estat ens les hem d'haver. Per si algú se n'havia oblidat i es pensava
que acabades les eleccions acabada la ràbia, aquesta setmana el ministre
d'Educació, José Ignacio Wert, ens ho ha deixat clar, castellanament i
castissament. El vaitot de l'espanyolisme contra la nació catalana,
dirigit pel PP de José María Aznar des de la FAES i des del govern de Mariano
Rajoy, és inequívoc. És un atac colossal perquè té una vocació definitiva.
La primera andanada l'han adreçada contra el català a
l'escola. La cobertura jurídica ja se l'havien procurada amb les sentències del
Suprem i el Constitucional en contra de la immersió lingüística i de l'Estatut;
el que ara fan
és desenvolupar-les, simplement. Al govern li queden poques sortides, i cap pot
ser eficaç a mitjà termini. La insubmissió i el recurs, que
esdevindran urgents i ineludibles, només serviran per donar-los més arguments
jurídics per llançar-nos al damunt: perquè la justícia espanyola és, per damunt de qualsevol
altre interès, espanyola.
Mentre el conflicte institucional per la supervivència
del català es va descabdellant, l'espanyolisme instal·lat al govern de l'Estat anirà
asfixiant financerament la Generalitat amb l'objectiu manifest d'abocar-la a
l'incompliment del dèficit que té imposat. L'escanyaran tant com
puguin per evitar que quadri els comptes. Així tindran la raó per intervenir-ne l'administració i posar
en marxa l'obra definitiva de desmuntatge de la nació catalana: TV3 i Catalunya
Ràdio, les ambaixades i les empreses públiques, les subvencions a les entitats
catalanes com Òmnium Cultural i tota la pesca nacional.
No es pot adduir que no se'ls veu a venir. Pensar-se que hi ha
espai per al diàleg o per quedar-se quiet i resistir i salvar els mobles o els
mots, amb la revolta o la insubmissió, girant-s'hi d'esquena, és d'una
ingenuïtat fascinadora. Són al País Valencià de fa molts anys,
campen lliures per les Illes Balears i ja els tenim a tocar d'Almacelles. Podem
fer veure que no ho veiem, que València, les Illes o la Franja són territoris
aliens que no són de la nostra incumbència, però va ben bé així. L'ofensiva que
han iniciat és d'una envergadura conclusiva.
Hi ha
plantejat el ser o no ser de Catalunya com a nació. L'única via de
supervivència possible és la independència perquè dins d'aquest Estat espanyol
no hi cap una Catalunya nació. Davant d'aquesta disjuntiva, podem
creure'ns que el més eficaç és celebrar com més aviat millor un referèndum
d'autodeterminació i anar-nos-en de l'Estat espanyol a cuita-corrents. No
obstant això, s'han de mesurar molt bé els riscos que implica, que no em
semblen pas menors. Perquè amb l'estratègia de vaitot de l'espanyolisme fa
l'efecte que el pretenguin. I és que hem de ser conscients que convocar una consulta i
perdre-la significaria assestar un cop molt fort a la independència de
Catalunya, seria condemnar una generació almenys a no fer-ne cap més. I una
generació és un temps excessiu. No aturar-se no vol dir córrer.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada