dissabte, 15 de desembre del 2012

15/12/12. Col·lctiu Wilson. Complement i Base de l'article Dos més dos són mil


Benvolguts,

El complement que varem anunciar ahir!

 

Dos més dos són mil


Pol Antràs i Jaume Ventura


·      

·       Publicat a Articles

El Col·lectiu Wilson ha penjat un comunicat conjunt titulat “Dos més dos són mil. El efectes comercials de la independència”. Es tracta d’un comunicat de 16 punts que explica quins serien els efectes sobre el comerç i el PIB català si els ciutadans decidissin votar a favor de la independència. Aquest article és la base sobre la qual es fonamenta el comunicat del col.lectiu. A més, aquest article explica els detalls de com es calculen els efectes comercials de la independència, i exposa les hipòtesis absurdes que economistes propers a partits contraris al dret a decidir han utilitzat per produir estudis catastrofistes.


 

per Pol Antràs i Jaume Ventura.

Present i futur del comerç català


El comerç català presenta dues característiques principals. En primer lloc, Catalunya és un país molt obert a l’exterior. L’any 2005, la facturació catalana a fora de Catalunya va assolir un 66% del producte interior brut (PIB) català, mentre les importacions provinents de l’exterior (inclosa la resta de l’estat espanyol) van constituir un 61% del PIB català. En segon lloc, el comerç català mostra una molt significativa dependència del mercat espanyol: per exemple, aproximadament el 50% de les exportacions catalanes tenen la resta d’Espanya com a destí.

El grau d’obertura exterior de l’economia catalana pot semblar elevat però és aproximadament el grau que ens pertoca donada la mida de la nostra economia. Com s’observa en la Gràfica 1, que inclou dades dels 27 països de la Unió Europea (amb l’excepció de Malta, per falta de dades), els països petits tendeixen a tenir economies més obertes que els països grans. A més, l’obertura comercial catalana només és marginalment superior a la que s’hagués projectat amb les dades de la resta de països de la Unió Europea.

Gràfica 1

La dependència del comerç català del mercat espanyol és més singular. Els països europeus amb mida similar a Catalunya mostren una major diversificació en el destí i origen de les seves transaccions exteriors. Per exemple, les exportacions d’Irlanda estan molt concentrades en els Estats Units i la Gran Bretanya, però aquests destins constitueixen només el 24% i el 16%, respectivament, de les vendes exteriors d’Irlanda. En el cas d’Àustria i Txèquia, les exportacions també estan molt concentrades en Alemanya, però aquesta rep nomes el 30% i 32% de les seves exportacions, respectivament.

Quines son les causes d’aquesta dependència del comerç català del mercat espanyol?

·       Un factor molt important és allò que els economistes anomenen l’efecte frontera. En especial, l’evidència empírica demostra que les regions d’un mateix estat tendeixen a comerciar molt més entre elles que amb les regions d’estats diferents, fins i tot tenint en compte la mida d’aquestes regions i la distància entre elles. Part de l’efecte es pot explicar per l’existència de llengües i regulacions comunes, però una part important de l’efecte roman sense explicació i sovint s’associa amb inèrcies provinents de períodes en què era molt més costós comerciar entre estats. D’aquesta manera, i en el cas particular de Catalunya, un factor fonamental per entendre la desproporcionada importància del mercat espanyol en el comerç català és el fet que l’economia espanyola va romandre tancada a l’exterior durant gran part del segle XX. Als productors catalans d’antany no els quedava cap altre remei que vendre els seus productes a la resta de l’estat espanyol. Això fa que avui en dia, malgrat que el mercat espanyol estigui obert a productes d’arreu d’Europa, aquest mercat prefereixi encara comprar productes catalans que estan millor adaptats a les seves necessitats.

·       Un segon factor important per entendre la limitada orientació de les vendes catalanes a l’estranger és la política d’infraestructures portada a terme per l’estat espanyol que s’ha negat en repetides ocasions a finançar certs projectes d’infraestructura claus que haurien facilitat el comerç entre Catalunya i la resta d’Europa, com per exemple el reforçament del corredor mediterrani. Una política d’infraestructures centralitzadora condueix naturalment a una centralització en els fluxos comercials.

És important remarcar, no obstant, que l’actual situació no sembla permanent. En un món en què les barreres comercials entre els països són pràcticament inexistents, l’efecte frontera es va erosionant gradualment al llarg del temps. Algunes empreses catalanes es deixaran portar per l’inèrcia i seguiran venent el mateix tipus de productes a empreses i consumidors de la resta d’Espanya, però altres empreses (potser de nova creació) desenvoluparan nous productes amb major demanda a l’estranger. Aquest procés hauria de portar a un nou estat estacionari en què Catalunya assolís un grau de diversificació semblant al d’altres països i on les transaccions amb Espanya no constituïssin més que un 25% del total de vendes catalanes a l’exterior.

Tot i que aquest procés de diversificació podria ser considerablement lent, les dinàmiques que acabem de descriure ja són perceptibles en les dades agregades de comerç català. Com s’observa en la Gràfica 2, el percentatge d’exportacions catalanes amb destí a la resta de l’estat espanyol ha baixat del 57% a l’any 2000 fins el 47% a l’any 2011. Projectant linealment en base a les dades dels darrers 12 anys ens portaria a pronosticar que el percentatge d’exportacions catalanes amb destí a la resta d’Espanya assoliria el més desitjable 25% d’aquí a 30 anys, és a dir, el 2042. El fet que el mercat espanyol és particularment feble en aquests moments i sembla que ho continuarà sent en el futur immediat podria accelerar aquest procés i, de fet, projectant en base als darrers 3 anys de crisi, l’objectiu del 25% es podria assolir en tan sols 13 anys, és a dir el 2025.

Els efectes de la independència sobre el comerç amb Espanya i sobre el PIB català


Gràfica 2

Quines implicacions tindria la independència pel comerç amb Espanya? En primer lloc cal dir que considerem altament improbable que la independència de Catalunya impedeixi la lliure circulació de béns, capitals i persones entre Catalunya i la resta de Europa. Els motius que ens porten a aquesta conclusió estan explicats amb detall al document “Europa, Europa” del Col·lectiu Wilson.(1) En qualsevol cas, tornarem a aquest tema al final d’aquesta secció i explicarem com els nostres càlculs s’haurien d’ajustar en un escenari inversemblant en el qual Europa aixeca aranzels als productes catalans.

Fins i tot en absència d’aranzels, és natural preguntar-se si la independència reduiria el comerç entre Catalunya i la resta d’Espanya i acceleraria de forma artificial el procés natural de diversificació de mercats que hem descrit anteriorment. Un procés que és clarament beneficiós a llarg termini podria tornar-se perjudicial a curt termini si es fa de forma massa brusca. Què passaria si de sobte deixéssim de vendre a Espanya abans de trobar compradors a la resta del món? Quins efectes tindria això per l’economia de Catalunya? Aquesta preocupació és legítima i, adonant-se d’això, certs partits polítics i els seus analistes han tractat d’atemorir els catalans amb càlculs catastrofistes. Per exemple, en un article a El País (24-09-2012), els economistes Ángel de la Fuente i José Vicente Rodríguez Mora afirmen que els efectes de la independència sobre el comerç català serien tan negatius que provocarien una caiguda del 9 percent del PIB català. És això possible? La nostra resposta és un clar i contundent NO.(2)

Potser la millor manera d’entrar en matèria és posar-se el barret d’agitador de la por per produir càlculs que “demostren” que la independència tindria resultats nefastos per Catalunya. Com ho faríem? En primer lloc, aniríem a les dades i recalcaríem que la proporció d’exportacions catalanes que van destinades al mercat espanyol és el 50%. Com hem mostrat abans, en els darrers anys aquest percentatge és un xic menor, però arrodonim a l’alça per simplificar l’exposició (i escombrar cap a casa!). D’altra banda, la ràtio entre les exportacions catalanes i el PIB català es va estimar acuradament (incloent serveis) per darrer cop l’any 2005, any en el qual aquest percentatge va assolir el 66%.

El proper pas és fer una hipòtesi sobre els efectes de la independència sobre les exportacions catalanes al mercat espanyol. Com que es tracta de fer por, imaginem un escenari en el qual Espanya ens deixa de comprar un 80% de les exportacions després de la independència. Aquesta hipòtesi pot semblar molt exagerada, però recordeu que el nostre objectiu és atemorir els catalans i tot val.

Podríem ja arribar a la conclusió que el PIB català cauria un 0.8 x 0.5 x 66% = 26.4%? La resposta és NO. Fins i tot en aquest escenari apocalíptic en el que perdríem el 80% de les exportacions a Espanya s’han de tenir en compte dues consideracions.

·       Consideració #1: El volum d’exportacions no es calcula de la mateixa manera que el producte interior brut. Les exportacions son una mesura de producció o facturació i per tant el seu valor incorpora no només el valor afegit pels exportadors, sinó també el valor dels béns intermedis emprats en la seva producció. Alguns d’aquests béns intermedis són produïts a Catalunya, però altres són importats de l’estranger (cal recordar que dos terços de les importacions catalanes són béns intermedis). Com a conseqüència, el percentatge efectiu de PIB català incorporat en les exportacions catalanes a la resta d’Espanya és menor al 33%. L’estimació de la xifra exacta és complicada i requereix utilitzar dades de les taules input-output de l’economia catalana. Per sort, Guinjoan i Cuadras Morató han fet els càlculs necessaris i aquests porten a la conclusió que aquesta xifra és 22.5%.(3) Això vol dir que la pèrdua de PIB o valor afegit (salaris, rendes del capital,...) associada amb una caiguda del 80% de les vendes catalanes a Espanya no seria del 0.8 x 33 =26.4%, sinó del 0.8 x 22.5 = 18%.(4)

·       Consideració #2: En els càlculs anteriors, hem assumit que tots els béns que no es venguin a Espanya es tiraran a les escombraries. Òbviament, això és absurd. Els empresaris catalans no es quedaran de braços plegats i intentaran vendre la seva producció a mercats alternatius. A quin preu? Fem la hipòtesi que els empresaris catalans hauran de rebaixar el preu dels seus productes a la meitat per poder vendre aquests productes a la resta del món. Això voldria dir que si als espanyols els agrada tant el cava català que estan disposats a pagar per una ampolla el doble del que pagaria un ciutadà de qualsevol altre país.(5) Aquesta hipòtesi és obviament molt exagerada, però recordeu que el nostre objectiu és espantar als catalans i tot val. En aquest cas, doncs, la reducció del PIB associada amb el boicot espanyol seria la meitat que en els càlculs anteriors ja que les empreses catalanes podrien encara rescatar el 50% del valor dels productes que ja no poden vendre a Espanya. Això vol dir que la pèrdua del PIB català seria d’un 0.5 x 18 = 9%.

Què ha passat aquí? Ens hem posat el barret d’agitadors de la por i hem “demostrat” que la independència portaria a una reducció del comerç amb Espanya que costaria als catalans el 9% del PIB. És a dir, les pèrdues degudes al boicot comercial d’Espanya es menjarien tot el dividend fiscal de la independència (recordeu que aquest dividend és una mica més del 8% del PIB català). Catalans tremoleu! El que la independència us dóna amb una mà, us ho pren amb l’altra!

Bé, ja ens podem treure el barret d’agitadors de la por i tornar a la realitat (buuuf!). La veritat és que aquest barret no ens queda massa bé a nosaltres. L’únic bo d’aquest exercici és que el lector ja sap com calcular els efectes de una caiguda en el comerç amb Espanya sobre el PIB català. Per fer això, només necessita triar un escenari, és a dir, necessita fer dues hipòtesis: (1) Quina serà la caiguda de les vendes de les empreses catalanes al mercat espanyol?, i (2) Quina rebaixa hauran de fer aquestes empreses per tal que la resta del món els compri el que els espanyols ja no compren? La següent taula ens dóna la caiguda en el PIB català com a funció de l’escenari triat:

Taula 1: Efecte comercial de la independència sobre el PIB català



Per exemple, si el lector vol agafar el barret d’agitador de la por i assumir que el boicot afectarà el 80% dels productes catalans i que això ens obligarà a vendre tots aquests béns a meitat de preu, la taula confirma que l’efecte sobre el PIB seria el 9% que hem trobat abans. Però si el lector es treu el barret i assumeix que el boicot comercial afectarà un 20% dels productes catalans i que això ens obligarà a vendre tots aquests béns amb una rebaixa del 35%, l’efecte sobre el PIB seria nomes del 1.6%! Amb quina xifra ens quedem? La diferència entre aquestes dues xifres és brutal. Per poder utilitzar aquesta taula amb seny, el lector necessita saber quins son els escenaris més rellevants. És a dir, cal triar bé les hipòtesis de treball abans de llançar xifres a l’aire.

Hipòtesi #1: Comencem primer amb l’efecte de la independència sobre les vendes de productes catalans al mercat espanyol. Cal preguntar primer: per quins motius haurien de baixar les vendes de productes catalans al mercat espanyol després de la independència? Hi ha dues possibilitats. La primera és que els ciutadans i les empreses d’Espanya facin un boicot als productes catalans. La segona és que la independència acceleri de forma molt brusca el procés de diversificació d’exportacions.

La nostra primera reacció davant d’un escenari de boicot és d’incredulitat. El boicot perjudicaria de forma igual a Espanya i a Catalunya. Si els espanyols avui en dia ens compren molts productes i estan disposats a pagar més que la resta del món per aquests béns, deu ser per algun motiu. Si de sobte els espanyols ja no ens poden comprar aquests productes, és ben segur que patiran. I, llavors ens preguntem, per què els espanyols es farien mal a ells mateixos negant-se a comprar productes catalans? Potser el que més ens ha sobtat de tot aquest debat és que els adversaris de la independència semblen estar segurs que els espanyols són tan irracionals i venjatius que estan disposats a fer-se mal a ells mateixos per castigar els catalans. Nosaltres no creiem que això sigui probable. Els espanyols tenen tan seny com nosaltres i segur que faran el que els convingui quan arribi el moment. Les amenaces de boicots pateixen el mateix problema que les amenaces de deixar Catalunya fora d’Europa: no són creïbles. És a dir, ara els interessa anunciar boicots, però quan arribi el moment, degut als seus propis interessos trobaran difícil portar-les a terme.(6)

Imaginem de tota manera que els ciutadans i les empreses espanyoles actuen irracionalment i prefereixen deixar de comprar productes catalans. Els càlculs anteriors (fets amb el barret d’agitador de la por!) assumeixen que el boicot és d’un 80%. És això possible? La resposta és rotundament NO. En primer lloc es fa difícil pensar que els consumidors i empreses espanyoles facin un boicot a les empreses multinacionals localitzades a Catalunya com Nestlé, BASF, Volkswagen, Nissan o Repsol. Un motiu és que és difícil distingir si els productes d’aquestes empreses venen de Catalunya o d’altres llocs. Un altre motiu és que els espanyols no voldran perjudicar les empreses dels seus socis europeus (com Volkswagen) i, encara menys, les seves pròpies (com Repsol). L’any 2006, el conjunt d’empreses multinacionals amb seu fora d’Espanya van aportar un 40% de la facturació manufacturera a Catalunya. (7) No tenim xifres de la seva aportació a les exportacions catalanes al mercat espanyol, però sembla raonable que aquesta xifra no serà molt diferent a la de la seva aportació a la facturació. Això voldria dir que un boicot als productes catalans no pot afectar més que el 60% de les exportacions. Observeu que aquest 60% no inclou les vendes d’empreses amb seu a la resta de l’estat espanyol, moltes de les quals no patirien un boicot. Però com que no tenim dades exactes d’aquest percentatge, siguem conservadors i quedem-nos en el 60%.(8)

Passem ara a les empreses amb capital majoritàriament català. Què passaria amb les seves exportacions? Ens és difícil produir una estimació d’aquest efecte doncs assumeix un comportament irracional per part de consumidors i empreses de la resta d’Espanya. Potser una hipòtesi raonable és que aquesta irracionalitat afectarà més als consumidors que als empresaris. Això implica que l’efecte serà més gran pels béns de consum o finals que pels béns de capital o intermedis. Les dades d’exportacions catalanes de 2011 mostren que només un terç (1/3) de les exportacions catalanes estan associades amb béns de consum. Pensem que un cas extrem i força improbable seria que el boicot afectés el 50% dels béns de consum i el 20% dels béns de capital i intermedis. En aquest cas, el boicot afectaria un 0.6 x (0.5 x 1/3 + 0.2 x 2/3) = 18% del total de les exportacions catalanes. Nosaltres pensem que els consumidors i les empreses espanyoles són racionals i per tant que no hi hauria boicot. Però potser ens equivoquem. En qualsevol cas, és del tot improbable que un boicot afecti mes del 18% de les exportacions catalanes.(9)

El segon motiu pel qual les vendes de productes catalans al mercat espanyol podrien caure és una acceleració en la desaparició de l’efecte frontera. Això és precisament el que de la Fuente i Rodríguez Mora argumenten en el seu article a El País. De fet, ells assumeixen que no hi haurà boicot (molt sensat!). Però també assumeixen que la independència eliminaria l’efecte frontera de forma brusca. És a dir, d’un dia per l’altre ens oblidarem de totes les relacions comercials que hem creat durant segles de compartir mercat. I d’un dia per l’altre totes les infraestructures centralistes i centralitzadores deixaran de ser operatives. Com es podria quantificar aquest efecte? Un podria pensar que Catalunya es convertirà en Portugal l’endemà de la independència. Com que Portugal comercia un 80% menys amb Espanya que Catalunya, això voldria dir que el comerç de Catalunya amb Espanya caurà un 80% d’un dia per l’altre. Aquesta lògica i aquesta xifra són les que hi darrera les argumentacions de de la Fuente i Rodríguez Mora. Coincideix també amb allò que nosaltres hem assumit quan portàvem el barret d’agitadors de la por. Però hauria de ser obvi pel lector que aquesta hipòtesi requereix justificació ja que a primera vista sembla una bestiesa monumental. Les relacions comercials construïdes al llarg de segles de compartir mercats no es destrueixen d’un dia per l’altre. Les infraestructures desenvolupades durant segles de centralisme tampoc desapareixeran d’un dia per l’altre, per molt que des del dia després de la independència ens dediquem a construir un nou i millor sistema d’infraestructures que ens connecti amb la resta de Europa.

En què quedem doncs? Canvis brutals en l’efecte frontera a curt i mig termini són una quimera i cal descartar-los. L’únic motiu pel qual els mencionem és perquè el lector s’adoni de fins a quin punt són absurdes les hipòtesis que s’utilitzen en aquests estudis catastròfics que ens volen fer creure que la independència ens deixarà sense exportacions. El boicot és possible però mai seria més gran del 18%. I, en qualsevol cas, de duració limitada. Això es important a la hora de comparar aquestes pèrdues amb guanys que són permanents com, per exemple, el dividend fiscal de la independència.

Hipòtesi #2: El segon que hem de fer és decidir quina rebaixa serà necessària per poder vendre els productes “boicotejats” a la resta del món. Alguns d’aquests productes són molt similars als productes que les empreses catalanes ja venen a la resta del món. En aquests casos, no caldria fer gaires canvis en el disseny dels productes i la rebaixa seria petita. Altres productes que es venen al mercat espanyol són molt especialitzats. En aquests casos, caldria fer canvis més substancials en el disseny dels productes o una rebaixa mes forta. Quina és la proporció d’un tipus de béns i dels altres? O en altres paraules, pel conjunt de les exportacions, quina és la rebaixa de preus necessària per vendre els productes boicotejats a la resta del món? El que necessitem aquí són estudis que ens indiquin quina és la “elasticitat del volum d’exportacions a rebaixades en el preu de venda.” Aquest paràmetre mesura el percentatge pel qual incrementen les vendes al reduir el preu de venda un 1%. Per exemple, una elasticitat de 4 vol dir que una reducció del preu d’un 1% augmenta les vendes un 4%. Els estudis economètrics dels fluxos comercials mostren que l’elasticitat del volum d’exportacions a rebaixes en el preu de venda és molt més gran del que hem assumit abans quan hem “acceptat” una rebaixa del 50% en el preu de les exportacions. Diferents autors tenen diferents estimacions sobre aquest paràmetre, però la major part dels economistes trobarien raonable assumir que una reducció d’un 25% en el preu seria suficient, com a mitja, per col·locar un excés de producció (això correspon a una elasticitat del volum de vendes a canvis en preus igual a 4). Un forquilla raonable de valors aniria del 10% al 40%.(10)

Per calcular la incidència sobre el PIB català també s’hauria de tenir en compte el fet que transportar els béns de Catalunya a la resta del món seria típicament més costós que transportar-los a la resta d’Espanya i que una part d’aquests costos addicionals no serien pagats a empreses catalanes sinó a estrangeres. És difícil estimar tant aquests costos adicionals com el percentatge que hauríem d’imputar als estrangers (implicant per tant una pèrdua de PIB), però ens sembla que es tractaria de com a molt una pèrdua per Catalunya del 10% del valor de les exportacions desviades a l’estranger. Aquest 10% equivaldria a una reducció en el preu net de venda de també el 10% en el pitjor dels casos en què el total del cost efectiu dels costos fos absorbit pels venedors catalans.

Resumint la nostra posició sobre les dues hipòtesis, en el pitjor dels casos ens trobaríem amb una caiguda de vendes del 18% i necessitaríem un rebaixa del 40 + 10 = 50% en el preu. Ara ja podem tornar a la Taula 1 i veurem que en aquest escenari més negatiu la caiguda en el PIB estaria entre un 1.7% i un 2.2%. Això, repetim, es la caiguda que obtenim en el pitjor possible dels casos. Que lluny estan aquestes xifres dels escenaris catastròfics amb els quals en obsequia la premsa de Madrid! Però no volem que el lector es quedi amb aquestes xifres. És molt més raonable pensar que la rebaixa en el preu seria només del 25 + 10 = 35%, amb la qual cosa la caiguda en el PIB català estaria entre el 1.2% i el 1.6% del PIB. I, recordi el lector, que aquí encara estem suposant que els béns de consum catalans patirien un boicot quasi bé 10 cops (60% vs. 6.5%) més elevat que el que va patir el cava el 2005! Naturalment, si el boicot fós menor i commensurat amb l’experiència del cava de 2005, el cost comercial de la independència seria molt menor i fàcilment menor a l’1% del PIB. I quants anys duraria el boicot? Estem parlant, potser, de dos o tres anys seguits de perdre un 1% del PIB? Cal recordar, un cop més, que el dividend fiscal de la independència és més del 8% del PIB per sempre!

Abans de girar plana, volem tornar a un tema que NO ens preocupa gens. Què passaria si Catalunya quedés fora de la Unió Europea i, aquesta ens posés aranzels? Bé, ja hem dit abans que pensem que això no pot passar. Però fem el càlcul, no fos cas que algun lector encara pensés que això és possible. Prop del 60% del comerç de Catalunya amb la resta del món va a Europa. Això voldria dir que les exportacions al mercat europeu, incloent Espanya serien el 80% de les exportacions de Catalunya. Aquestes exportacions serien doncs el 52.8% del PIB de Catalunya. Assumint que el valor afegit es similar en el mercat espanyol i europeu, això voldria dir que el valor afegit en aquestes exportacions seria el 36% del PIB. Uns aranzels del 5% podrien causar una caiguda del PIB adicional de l’1.8% en el cas particularment negatiu en què tot l’impacte del aranzels repercutís en les empreses catalanes. Això és una pèrdua addicional considerable, però el cost comercial total de la independència continuaria essent al voltant del 3% del PIB, una xifra molt llunyana al dividend fiscal de la independència (un guany del 8% del PIB). En qualsevol cas, repetim que aquest escenari no mereix massa consideració en la nostra opinió.

Deslocalització i independència


Fins ara hem centrat els nostres càlculs en un escenari que no contempla els possibles efectes de la independència sobre la localització de les empreses. Si ens poséssim de nou el barret d’agitadors de la por potser se’ns ocorreria la brillant línia argumental que el procés d’independència faria marxar a moltes empreses de Catalunya. Si algú ens demanés evidencia empírica, només caldria citar les declaracions del senyor Lara de Planeta i ens quedaríem tan amples. Però traiem-nos aquest maleït barret i fem-nos la següent pregunta: per què voldrien marxar les empreses de Catalunya? Naturalment, en un escenari catastròfic de boicots generalitzats on les vendes a la resta d’Espanya es desplomen el 80% i el PIB català cau un 9% és concebible que algunes empreses decidissin evitar el boicot tot “saltant la tanca”. Cal recordar, però, que la deslocalització és un procés que comporta costos fixes molt elevats que només serien amortitzats si les empreses anticipessin que els boicots anessin a durar prou temps. A més, com hem explicat abans, un escenari on les vendes a la resta d’Espanya cauen un 80% és inversemblant. Si el boicot acaba resultant en una caiguda del 15% de les vendes, l’efecte sobre la deslocalització de les empreses serà petit.

Els agitadors de la por podrien argumentar que les multinacionals no voldran quedar-se a Catalunya perquè el nostre mercat serà massa petit, especialment en relació amb l’actual mercat espanyol. El problema amb aquest argument és que tampoc té fonament. Alguns dels països que han captat grans fluxos d’inversió directa en els darrers anys, com Irlanda o Bèlgica tenen economies de mida semblant a la catalana. De fet, les multinacionals només es preocupen de la mida d’una economia quan aquesta economia està tancada a l’exterior. Si com hem argumentat abans, la caiguda en el comerç català és mínima i a més té un efecte pràcticament nul en les empreses amb marques estrangeres (com són les multinacionals), de nou l’argument de la mida no s’aguanta per enlloc.

Això no vol dir, però, que en una Catalunya independent no hi hauria deslocalitzacions, moviments de seus a Madrid o tancaments d’empreses. És clar que n’hi hauria, de la mateixa manera que n’hi ha hagut i en continuarà havent si Catalunya segueix formant part de l’estat espanyol. La qüestió clau en la nostra opinió és l’efecte que la independència catalana tindria sobre els incentius de les empreses multinacionals a establir noves operacions a Catalunya i sobre els incentius dels catalans a crear noves empreses. En aquest sentit cal assenyalar dos fets.

En primer lloc, la independència dotaria el govern català de més discrecionalitat i recursos per a portar a terme inversions en infraestructures o polítiques fiscals que incrementessin els incentius de les empreses estrangeres a localitzar la seva producció a Catalunya. Un altre factor important és que les empreses acostumen a localitzar-se prop del regulador i, aquest, es traslladaria de Madrid a Barcelona l’endemà de la independència.

En segon lloc, i en matèria de creació de noves empreses, és difícil imaginar que un futur estat català instaurés unes regulacions pitjors que les que existeixen actualment a Espanya. Sense anar més lluny, l’informe “Doing Business”, publicat anualment pel Banc Mundial situa Espanya en la posició 136 en un ranking de 185 països del món en termes de la facilitat de crear empreses noves. En matèria de creació d’empreses, un només pot afirmar que “Espanya no és Uganda” (posició 144 en el ranking) amb la boca ben petita.

Resum


La independència de Catalunya podria accelerar un procés natural de diversificació de mercats que darrerament ha anat reduïnt la molt significant dependència del comerç català del mercat espanyol. En particular, possibles boicots a la resta de l’estat espanyol podrien reduir les possibilitats dels productors catalans de vendre en aquell mercat i portar-los a buscar destins alternatius per les seves mercaderies i serveis. Alguns analistes han publicat pronòstics que associen aquest procés accelerat amb caigudes molt notables del PIB català del 9, 16 o fins i tot el 19%. En aquest document hem demostrat que aquestes projeccions són errònies perquè no tenen en compte que:

1- Baixades en el volum d’exportacions no es corresponen amb baixades commensurades del PIB perquè les exportacions son una mesura de facturació mentre el PIB és una mesura de valor afegit.

2- Els boicots difícilment afectarien a les empreses multinacionals amb marques no catalanes que produeixen a Catalunya (i que constitueixen el 40% de la facturació manufacturera catalana) i la incidència del boicot també seria molt menor per béns intermedis (els quals constitueixen dos terços de les exportacions catalanes) que per béns de consum.

3- Tots els béns que no es poguessin vendre a la resta d’Espanya no es llançarien a les escombraries sinó que es vendrien en mercats estrangers, probablement a un preu rebaixat però positiu.

Un cop un té en compte aquests factors, la pèrdua en PIB català associada amb la caiguda del comerç català difícilment seria major del 2% i molt probablement seria menor a l’1%. Dos més dos no són mil.

Agraïm els comentaris, aportacions i suggeriments fets per Sergi Basco, Carles Boix, Xavier Cuadras, Jordi Galí, Modest Guinjoan, Gerard Padró i Miquel i Xavier Sala i Martin.

Pol Antràs (Ph.D., MIT) Catedràtic de Harvard University
Jaume Ventura (Ph.D., Harvard) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI)

Notes

(1) En particular, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació de mercaderies (és a dir, per no pagar aranzels) Catalunya no necessitaria formar part de la Unió Europea. Només hauria de signar acords bilaterals com els que té Suïssa. I els tractats de la UE estipulen que els acords bilaterals d’aquest tipus no exigeixen unanimitat, sinó una majoria qualificada. A més la legislació europea permetria començar a negociar aquests acords abans que Catalunya es convertís en un estat sobirà (vegi’s, per exemple, la comunicació de la Comissió Europea COM(2012) 602 final, de 10 d’octubre de 2012).

(2) Fixeu-vos que ens referim als càlculs de de la Fuente i Rodríguez Mora perquè es tracta d’economistes de renom que, en principi, saben el que es fan. No parlarem aquí de xifres llançades absurdament amb tota la mala intenció per mitjans de comunicació de Madrid com és el cas del ABC (19-11-2012) que diu que el PIB català cauria un 16% o El Mundo (04-11-2012) que diu que cauria un 19%. Aquestes xifres tenen el mateix valor científic que exabruptes com “una Catalunya independent sería una república bananera.” Qualsevol cosa val!

(3) Guinjoan, Modest i Xavier Cuadras Morató , “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència,” Editorial Pòrtic, 2011.

(4) Aquí estem assumint que la reducció de les exportacions afectaria de la mateixa manera el valor afegit i els béns intermedis. Això simplifica la exposició i té efectes molt petits en els nostres càlculs.

(5) Més endavant serem més precisos i en els càlculs inclourem els costos addicionals dels serveis associats amb transportar aquests béns i serveis als mercats estrangers.

(6) Aquells de vosaltres que sou economistes reconeixereu aquest fenomen amb el nom d’Inconsistència Temporal.

(7) Tatiana Fernandez, “Les empreses participades per capital estranger a la indústria manufacturera de Catalunya,” Paper de Treball 11/2008, Generalitat de Catalunya.

(8) Cal dir que aquesta xifra és una estimació molt conservadora també per un altre motiu: és ben sabut que les empreses multinacionals exporten molt més que les empreses que no ho són. Per tant, el fet que les multinacionals a Catalunya aportin un 40% de la facturació manufacturera indica que la seva aportació a les exportacions ha de ser superior. Si el que volguéssim es la millor estimació possible, seria més natural assumir que aquest percentatge es el 40% o 50%. Però el nostre objectiu és mostrar la pitjor estimació possible dins del que és raonable (és a dir, sense el barret d’agitadors de la por!).

(9) Cal recordar el cas del boicot del cava català el 2005. Malgrat tractar-se d’un bé de consum fàcilment identificable, les vendes a Espanya van caure només un 6.5%, molt lluny del 50% que hem assumit en els nostres càlculs.

(10) Broda, Cristian and David Weinstein, “Globalization and the gains from variety,” Quarterly Journal of Economics, May 2006. Cal recordar, un cop més el cas del boicot del cava català del 2005. Hem dit abans que les vendes a Espanya van caure només un 6.5%. L’excés de producció es va aconseguir col.locar a l’estranger amb una mínima reducció del preu, implicant un augment en la facturació a l’estranger del 6%.

 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada