La campanya del #novullpagar
s’està estenent de manera que qui ho prova, repeteix. No hi haurà cap usuari que
hagi deixat de pagar un cop i pagui el següent. Tinc amics que ho diuen: jo ja
no pagaré mai més, fins que peti...
·
A l’Avui hi ha un article filosòfico-flagel·lador
d’en Carles Ribera de títol Peatges,
que us els recomano. Tanmateix, el paràgraf que comença amb No hauríem de concentrar
energies, crec que no és prou realista. Considera que
les campanyes d'insubmissió reactiva són infructuoses. Jo crec que aquestes campanyes ens ajuden a l’autoestima
i a cohesionar la idea que tots som en el mateix vaixell. I per tant
les
campanyes d'insubmissió, per moltes que en fem (com més
millor) no son tant flagel·ladores com l’articulista diu i no ens cansen fins a
l’extenuació ni molt menys! Al contrari, ens ho passem pipa... Per tant
benvingudes siguin les campanyes i anem simultàniament cap al canvi d’estat...
·
Esmentem al mateix temps un
esclaridor article del Victor Alexandre de títol La doble
victòria del "No vull pagar",denunciant els traïdors, i
que s’ha de llegir sencer. No us el perdeu!
·
I finalment un petit apunt molt
encertat, molt sucós, d’en Toni Brosa de títol Pagar per a què que ens descobreix la mentida que ens han estat repetint una i altra
vegada fins que sembla que s’hagi convertit en veritat. I que es plany de no fer una acció contundent...
04/05/12 - Carles
Ribera
“Xalem molt, ens comptem, cantem himnes i el Twitter en va ple. I Espanya
continua aquí, impertèrrita”
Ara que La Caixa no m'escolta, us confessaré que vaig
retirar-ne els diners quan l'entitat va anunciar que entrava a la Fundació
Príncep de Girona. Quin coratge. Ara que els Mossos no miren, us diré que fa
anys que porto el CAT a la matrícula tapant la inicial de l'Estat opressor. Que
valent. Una altra: quan les majors
van boicotejar la llei del cinema vaig escriure un article cridant a la revolta
i per predicar amb l'exemple vaig passar un any sense posar els peus a cap
sala. Quina fermesa.
Ara, els peatges. Sabeu què us dic? No compteu amb mi. No
és pas que no pensi que ens estan aixecant la camisa. Els que us salteu els
peatges teniu tota la raó. Però he arribat a la conclusió empírica que totes
aquestes campanyes d'insubmissió reactiva són infructuoses. Xalem molt, ens
comptem, cantem himnes, fem voleiar estelades i el Twitter en va ple.
Mentrestant, Espanya
continua aquí, impertèrrita.
No hauríem de concentrar energies en mesures com ara la
disciplina a l'entorn d'un govern que ens ha promès que ens durà on calgui
anar? Ep, jo tampoc no hi confio massa, en aquest govern. Però tenim tanta pressa, tanta, que no hi ha
temps de fabricar una altra majoria. No podem canviar-ho tot alhora
i apuntar-nos a tots els bombardejos que, un rere l'altre, acaben en foc
d'encenalls. Centrem-nos
en canviar una cosa i prou: d'estat. I per a això, avui, cal menys
víscera i més càlcul.
Catalunya
és una nació sotmesa a un robatori espanyol diari, permanent i sistemàtic
que està provocant la decadència de les seves infraestructures, la degradació
dels seus serveis socials i l'empobriment de la seva gent fins a límits
humiliants i inadmissibles. I, davant d'això, la societat civil ha agafat el bou per les
banyes i ha decidit que ja n'hi ha prou de ser robada i pagar el manteniment
del lladre.
Doncs
bé, aquest robatori -saqueig, n'hem de dir-
es fa sota la direcció dels dos caps principals de la banda: el Partit
Socialista i el Partit Popular. Dos partits nacionalistes espanyols amb
delegacions a Catalunya comandades per Pere Navarro i Alícia
Sánchez-Camacho, respectivament, que estan en contra d'un concert econòmic per
al nostre país -a
favor del concert basc sí, però del català no- i que, amb manifesta
vocació de virreis, fan mans i mànigues en contra dels interessos catalans.
També
ens hem d’afanyar a tenir sindicats nacionals veritablement catalans
i
d'alliberar-nos de sindicats nacionalistes espanyols, com UGT i Comissions
Obreres, amb seu central a Madrid, i, ves per on, només tres
setmanes després, Comissions Obreres i UGT, amb el pretext de preservar llocs
de treball -el mateix pretext que fan servir per impedir que el 50% de les
pel·lícules es puguin veure doblades al català-, ha criticat ferotgement la campanya
#NoVullPagar i fins i tot han arribat a l'extrem d'exigir "que es
requereixi la presència de seguretat pública als llocs i dies on es convoquin
protestes generals".
La
part bona de tot plegat és que, amb la materialització de la campanya
antipeatges, els catalans han assolit una doble victòria, ja que no sols han
descobert la immensa força que tenen quan es mantenen inflexibles en la defensa
dels seus drets, sinó també la vulnerabilitat de les cadenes que teòricament
els empresonen.
Pagar per a què?
04/05/12 - Toni Brosa
Tota la vida sentint que el peatge era una concessió temporal, finita, rescatable, per
acabar descobrint la mentida, primer les pròrrogues i ara el “pagar pel manteniment”.
O sigui, un certificat de la incompetència dels governants, responsables de
gastar els diners dels impostos en funció de necessitats i possibilitats.
Solució? Més
IRPF, més IVA i més peatges... I tot plegat per què?:
·
Doncs
perquè Rajoy faci el TAV de Galícia, com Zapatero va fer el d'Albacete i Aznar,
el de Valladolid (i la Maleni el de Màlaga), quan França té un 20% menys de km de TAV i
un 700% més de passatgers que Espanya...
·
O
per salvar bancs que paguen sous i jubilacions indecents als seus directius...
·
O
per mantenir ministeris sense competències...
·
O
per retallar en salut i no en despesa militar...
I
no els fem fora!
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada