Avui a l’ARA en Salvador Cardús ens presenta un interessant article sobre (contra) la humiliació i l’ofec dels pobles, amb un final amb referències als Països Catalans.
Comença citant Bertrand Badie, politòleg francès, que pertany al CERI, Centre de Recerques en Ciències Polítiques:
Badie és un intel·lectual francès, editor des de fa anys de l’anuari L’estat del món que ens presenta any rere any el panorama mundial, molt enfocat a l’economia, país per país, englobant cada país en el seu entorn natural i geopolític (Magreb, Orient mitjà, Balcans, etc). Jo en tinc dos o tres exemplars i evidentment s’ha d’editar cada any (o cada dia?) ja que els panorames polítics canvien d’un dia al següent. En el meu últim exemplar, per exemple, no havia arribat la primavera àrab, per tant dins del Magreb no parla del Tunis actual, ni de la Líbia actual, ni del Marroc més democratitzat...
Hi ha un vídeo, per internet, editat pel PCF amb la conferència i col·loqui en la presentació de l’edició de L’estat del món 2011. Us el recomano.,
En aquesta conferència hi ha latents, entre molts altres conceptes: els països emergents, la seguretat ambiental, la interdependència entre països, l’emergència de la societat civil, les mines antipersones, la fi de la guerra entre països, l’acord de l’OTAN per perviure atacant als països que no li agraden, oligarquies, neocons, guerres a l’orient mitjà, Palestina, guerra de guerrilles o atemptats contra qui els ataca, com l’11 de setembre del 2001, G7s, G8s, G20s, etc. I també es parla del concepte d’humiliació i d’ofec dels pobles que en salvador Cardús presenta i eixampla en el seu article: Contra la humiliació i l’ofec.
En presento les prèvies idees-força que se’n desprenen (cada idea-força la podeu aplicar als Paisos catalans!):
o humiliació i l’ofec dels pobles
o ofec significa manca de perspectives
o moviments identitaris, refugi identitari, pulsió identitària
o menyspreu a què es veu sotmès el grup social
o orgull ferit i sentiment d'humiliació
o factors d'unificació, com ara:
o la llengua, i
o "idees i sentiments que relativament articulats en el cap dels individus més educats i més preocupats per les qüestions socials i històriques" i, tot i que menys articulats, també presents en la major part de la població
o Com ho tenim els catalans? Humiliació? Ofec?
o fracàs polític de l'Estatut del 2006,
o descrèdit dels darrers dirigents autonòmics a les Balears i el País Valencià,
o que junt amb la gravíssima crisi econòmica,
o ens han robat l'horitzó d'autogovern...
o Els catalans tenim tots els ingredients, doncs:
o Que llavors ningú no digui que s'ha sorprès del final d'aquesta història.
o Com dirien els entesos, serà de manual.
I ara uns quants tasts de l'article d'en Salvador Cardús:
Bertrand Badie és dels que han vinculat més i millor l'anomenada Primavera Àrab al procés d'humiliació al qual aquests pobles han estat sotmesos històricament.
Descarta el xoc de civilitzacions i es decanta cap a la:
· La humiliació i l’ofec dels pobles, ja que no hi veu tant components culturals o religiosos -d'altra banda, molt heterogenis dins de l'islam-, com factors de tipus econòmic.
· És a dir, es tractaria, sobretot, d'una revolta en contra d'una opressió social que sumaria humiliació amb manca de perspectives.
· I per cert, parlant d'humiliació, aquesta idea també ha estat utilitzada aquests dies en algunes anàlisis com a explicació del fet que l'extrema dreta parafeixista hagi irromput amb tanta força al Parlament grec. Sí: la humiliació que Europa -i sobretot Alemanya- haurien infringit a Grècia mentre s'enfonsava tot horitzó raonable de sortida de la crisi.
Introdueix el nacionalisme que en el final del segle XX i en el segle XXI se’n diu moviments identitaris:
· En moments de manca de referències i amb sentiments d'amenaça, hom posa totes les seves angoixes i totes les esperances en el refugi identitari.
Parla també de la coincidència de criteris sobre el nacionalisme amb un altre notable politòleg, Isaiah Berlin:
· Berlin, que definia el nacionalisme en uns termes semblants al que ara en diuen moviments identitaris -el terme nacionalisme segueix fent una nosa de no dir-, també coincidia amb Badie en el fet que atribuïa l'exasperació nacionalista al menyspreu a què es veu sotmès el grup social, "resultat d'un orgull ferit i d'un sentiment d'humiliació en els seus membres més conscients, que arribat el moment produeix ràbia i autoafirmació".
· La humiliació per una banda i la manca d'horitzó per l'altra, com a desencadenants dels moviments més importants de canvi social dels segles XX i XXI. Però això és prou habitual a la història de la humanitat, i en canvi no sempre deriva en reivindicació nacional o, com diuen alguns, en pulsió identitària.
Què més cal? Doncs segons l'intel·lectual letó Berlin, mort a Oxford el 1997:
· Cal algun factor d'unificació, com ara la llengua, i "idees i sentiments que relativament articulats en el cap dels individus més educats i més preocupats per les qüestions socials i històriques" i, tot i que menys articulats, també presents en la major part de la població
I llavors es fa la gran pregunta:
Com ho tenim els catalans?
· Primer, anotem el fracàs polític de l'Estatut del 2006 i el descrèdit dels darrers dirigents autonòmics a les Balears i el País Valencià, que junt amb la gravíssima crisi econòmica, ens han robat l'horitzó d'autogovern...
· Sumem-hi, després, la llarga història d'humiliació lingüística i cultural, a més de la depredació econòmica que no cessa, en què semblen especialment obsessionats:
o més espoli fiscal,
o més depredació cultural
o més agressió lingüística, ben exemplificats en la recent i brutal provocació de Bauzá cap a l'ensenyament del català a les escoles balears.
· I, a tot això, afegiu-hi els sentiments i les idees llargament articulades de les minories políticament conscients, molt preocupades per la prosperitat del país, si més no des de Joan Fuster, del qual aquests dies celebrem els 50 anys del seu Nosaltres, els valencians . Tenim tots els ingredients, doncs. Que llavors ningú no digui que s'ha sorprès del final d'aquesta història. Com dirien els entesos, serà de manual.
Tal com en Sergi m'ha fet notar, els estudiosos saben com va influir la humiliació alemanya en l'Armistici que va posar fi a la primera guerra mundial (nov.1918) i el posterior Tractat de Versalles de 1919 que més que la crisi del 29 va fer aflorar, entre d'altres raons, el Nazisme a alemanya, tal com s'intueix que avui dia està passant a Grècia!.
Suposo que el missatge és clar: Contra la humiliació i l’ofec, cal segar cadenes! És de manual!
Visca la terra, Lliure!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada