El Sebastià Alzamora a la revista El Temps ens fa un interessant retrat de la borbonada en l’estat deliqüescent actual. Usa molt encertadament el mot esperpent, aplicat als especímens de la família reial espanyola, però en canvi no el relaciona amb el mestre de l’esperpent: Ramón Maria del Valle Inclán. Llàstima perquè les sempre encertades paraules de l’Alzamora n’haurien tret molt de suc en el context de la combinació de l’esperpent i la borbonada. Hauria pogut usar les paraules de Max Estrella a Luces de Bohemia quan parla de que Espanya és una deformació grotesca d’Europa, aplicades en aquest cas a la borbonada...
El context que descriu l’Alzamora, però, és el de la premsa servil i l’opinió pública mediatitzada:
Han estat més de trenta anys de silenci i autocensura per part de mitjans de comunicació i partits polítics, més de trenta anys d’aplaudiment unànime i incondicional a una institució que no deixa de ser un cos estrany (directament heretat de la dictadura franquista) dins un estat que es presenta com a democràtic i parlamentari...
També inspirat en l’article, us afegeixo una frase de l’Ovidi Montllor, citada pel blocaire Ramon Boixet, referides a un altre tema però que encaixa com un guant en aquest context:
" Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense."
I que defineix la situació de letàrgia, sotmetiment i anestèsia de l’opinió pública espanyola, a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense.".
I ara l’article de l’Alzamora:
Sempre és curiós de constatar com les torres més altes poden trontollar per les causes més peregrines. Moltes mosques maten un ase, diuen a la meva terra. En el cas de la casa reial espanyola, n’hi ha hagut prou amb un gendre (presumptament) corrupte, un nét amb mala punteria i el descobriment sobtat de l’afecció de Joan Carles de Borbó i Borbó per liquidar proboscidis amb armes de gran calibre perquè hagi passat allò que, fins no fa gaire, semblava inimaginable: que es posi en qüestió la funció i la pervivència de la corona dins el sistema institucional espanyol.
De tota manera, això no eximeix els qui ara remuguen de la seva responsabilitat, ni que sigui passiva, en l’evolució cap a l’esperpent que han fet el rei d’Espanya i la seva coronada família. Han estat més de trenta anys de silenci i autocensura per part de mitjans de comunicació i partits polítics, més de trenta anys d’aplaudiment unànime i incondicional a una institució que no deixa de ser un cos estrany (directament heretat de la dictadura franquista) dins un estat que es presenta com a democràtic i parlamentari, amb l’argument, repetit fins a la nàusea, que Joan Carles va salvar les llibertats a Espanya la nit del 23F. Ara també sabem que hi hauria molt a discutir sobre aquest punt, però sobretot ha quedat palès que la imatge pública que entre tots han anat construint durant aquests anys, en què els membres de la borbonada apareixien invariablement com el pilar més sòlid i responsable de la democràcia espanyola era, senzillament, falsa. No cal dir, però, que és una imatge que ha fet forat. Fins i tot ara, quan alguns comencen a gosar dir que el rei va despullat, hi ha un sector enorme (segurament una majoria inqüestionable) de ciutadans que continuen pensant que els polítics són tots una colla de lladres i que la família reial és una garantia de rigor, equanimitat i sentit d’estat, i que si ara els Borbons passen per un moment baix és només perquè alguns envejosos han decidit de cercar-los les puces. Hi ha una adhesió emocional, i per tant incondicional, de molta gent a la institució reial. I l’han promoguda, fomentada i exacerbada els mateixos que ara s’exclamen, i que també, en uns altres àmbits encara més importants (legislatius i governatius), han fet que el perfil de la democràcia espanyola s’assembli cada dia més al de les criatures que poblen els Caprichos de don Francisco de Goya. |
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada