Benvolguts,
Ahir parlavem de la introducció per pebrots de
la guàrdia civil en ajuntaments. En varem citar un però no és l’únic:
Avuí en Pere Cardús ens explica i alerta
contra la guerra
bruta que el nostre enemic, l’estat espanyol, practica des de fa
temps i darrerament d’una manera accelerada. El que sembla és que tenen dos mètodes,
a pit descobert, per pebrots, (com la delegada del gobierno, les subdelegades
del gobierno, els grisos i la guardia civil) o sigil·losament i sibil·linament
com explica en Pere Cardús. Llegim i interpretem bé el parany!
Per cert que a semblança del que va fer el
GAL, que era l’aparell del Gobierno a Euskadi, pot ser que ja s’estigui
reproduint aquí, amb la destrucció de màstils i d’estelades, a les nits, i per
part de desconeguts (?), que molt darrerament s’ha intensificat!
Pere
Cardús
03.04.2014
Manual
contra la guerra bruta
Els aparells de l'estat espanyol
treballen de valent per fer descarrilar el procés independentista català. Fiquem-nos-ho al cap. Siguem
conscients que no volem fer una reforma que alteri lleugerament el funcionament
d'Espanya. Volem separar el 20% del PIB i el 16% de la població, i deixar
d'aportar el 22% de la recaptació impositiva. A banda l'interès sentimental i
la resistència patriòtica que puguin presentar alguns espanyols, s'hi juguen
una cosa molt més tangible i pràctica: la viabilitat econòmica de l'Espanya
actual i el manteniment d'un cert estatus internacional. Cal, doncs, estar
preparats per a defensar-nos de les urpes de l'estat, que com més avancem
actuaran amb més ferocitat.
De guerra bruta, n'hem parlat sovint. N'hem tingut exemples
evidents i demostrats. I alguns atacs no han arribat a explicar-se mai. A
continuació, us proposo un cert manual per a prevenir situacions que poden
complicar la pròpia vida i perjudicar el bon funcionament del camí cap a la
independència. En
aquest terreny, és molt important de no enfollir i no veure fantasmes pertot
arreu, però tampoc no podem anar amb el lliri a la mà i actuar sense seny.
Més que no pas fer el valent, si algú té la sensació de ser víctima de la
guerra bruta ha d'adreçar-se als mossos d'esquadra i exposar el cas. Aquest és
el camí més segur i encertat. Els consells que vénen a continuació poden servir
d'orientació per a prevenir la guerra bruta, en aquells casos, tipificats, que
ja s'han detectat.
- Alerta el compte corrent. Si sempre és aconsellable de tenir un control minuciós de les despeses en les anotacions dels comptes bancaris, ara és recomanable de controlar també els ingressos. En principi, l'operació que descriurem a continuació va adreçada a activistes molt exposats públicament, però també en poden ser víctimes responsables de finances o directius de les entitats cíviques sobiranistes. La tàctica consisteix a ingressar quantitats de diners --petites, diferents i constants-- al compte d'algú des de comptes opacs provinents de paradisos fiscals. L'objectiu és evitar que el receptor detecti les transferències i, quan el volum acumulat sigui prou gran, engegar una investigació i imputar-li algun delicte o, simplement, publicar informació contaminadora basada en aquests cobraments sospitosos. En el procés d'independència, aquesta pràctica ja s'ha detectat i, per sort, s'ha pogut aturar a temps. Sigui com sigui, i contra allò que es diu sempre: controleu els vostres ingressos bancaris.
-
Repasseu
el correu electrònic. No us ha de fer mandra de llegir el correu que teniu a la safata
d'entrada i repassar què ha anat a parar automàticament al correu brossa. Heu
fet cap comanda d'armes i munició? Us interessa la pornografia infantil? Oi que
no? Doncs assegureu-vos de no rebre correus que puguin indicar cap comportament
d'aquests. Perquè
alguns responsables de l'Assemblea Nacional Catalana van rebre correus
electrònics confirmant-los la possibilitat de lliurar-los una suposada comanda
d'armes que havien fet a l'estranger. Quina portada més suculenta no
haurien pogut fer els amics d'El Mundo, l'ABC, La Razón o El País, oi?
Imagineu-vos: 'Òmnium compra armes a l'estranger', en un titular de portada
immens amb Muriel Casals vestida de Rambo. El consell és aquest: reviseu bé el
correu, que no hi tingueu respostes a demandes que no heu fet.
-
Aquesta
cara em sona.
De fórmules i tècniques per a espiar en tenen moltes i prou sofisticades per a
no haver de fer certes coses, però sovint les aparences enganyen. Què hi fan
uns suposats agents de policia de paisà controlant la seu de Convergència a
Barcelona? La informació que en poden treure des d'una observació presencial és
ben minsa. Si realment volen controlar qui entra i qui surt de la seu d'un
partit, poden instal·lar càmeres o fer l'observació des d'un pis o d'una
camioneta. Per tant, amb quina finalitat real fan un seguiment presencial? La intimidació.
I això no tan sols ha passat a la seu de CDC, sinó que hi ha hagut dirigents
d'entitats i de partits que s'hi han trobat. Pel cost que té, se suposa que
aquesta pràctica la reserven a les estrelles i no als activistes de base. Però
cal anar amb compte. Si veieu que aneu trobant un mateix individu desconegut a
llocs diferents, demaneu a gent del vostre entorn si el coneixen. I
si és que no, fareu bé d'avisar la policia catalana quan us hàgiu assegurat que
no són imaginacions vostres. Recordeu que l'objectiu bàsic és intimidar. Com
van fer d'una altra manera els guàrdies civils que apuntaven les adreces on hi
havia estelades a Sant Celoni. Pura voluntat d'intimidació.
-
Que
vénen els homes de negre. La pressió fiscal és més gran a Catalunya que no a la resta de
l'estat espanyol. La pressió fiscal en dos sentits: la pujada dels imposts i
l'esforç d'inspecció fiscal que fa l'estat. L'activació del procés
d'autodeterminació ha disparat encara més aquesta pressió quant a les
inspeccions. Molts empresaris i professionals, després d'haver-se significat en
favor de la independència, s'han trobat sotmesos a inspeccions molt més severes
i constants. Jo no hi tinc res, contra les inspeccions fiscals. El problema és
quan discriminen per motius polítics. El propòsit és evident: acovardir, evitar més expressions
favorables a la independència i, si pot ser, tacar la imatge d'empresaris i
professionals. Consell: pagar els imposts que toquen, tenir els
comptes ben endreçats i ser bons contribuents.
-
Si ho
diu el diari… Les portades que fan els diaris de Madrid i algun de per aquí a la
vora aquests darrers dies són matèria de tesi doctoral sobre la contaminació
informativa amb finalitats polítiques. Bombarden sistemàticament amb
informacions falses en cerca d'un sol objectiu: escampar desconfiança entre els
catalans per perjudicar la independència. No cal que en posi exemples concrets;
passeu pel quiosc i feu-hi un cop d'ull qualsevol dia. Són els rumors fets
notícia. Fabricats en laboratoris de guerra (actual) i difosos gràcies a aquell
comportament primitiu tan conegut: 'Si ho diu el diari, de segur que alguna
cosa hi ha de cert.' I el problema es fa més gros si ja no és el ciutadà corrent
qui s'empassa la roda de molí, sinó que ens l'empassem els diaris d'aquí i
reproduïm el rumor tal com ens arriba. Aleshores, aquell lector intel·ligent
que havia alçat una barrera i que es malfiava d'allò que publicaven certes
capçaleres, trontolla i acaba creient-se la informació, perquè prové dels
nostres mitjans. Consell: recordar que això és una guerra (a la manera moderna) i que
hauria estat ridícul que a Londres haguessin llegit i s'haguessin empassat allò
que publicaven els mitjans alemanys durant la Segona Guerra Mundial.
Cal saber sospesar la credibilitat dels mitjans que llegim o, en el cas dels
periodistes, dels que reproduïm.
-
Un
dossier amb el teu nom. Una forma clàssica i prou comentada de guerra bruta és la dels
dossiers. Els serveis d'intel·ligència espanyols fa anys que treballen i
acumulen informació sobre aquells qui creuen que poden ser un perill per a
Espanya. Què en fan, d'aquesta informació? Majoritàriament, preparar informes
sobre àrees estratègiques d'interès per a la Moncloa i el Ministeri d'Interior
espanyol. A
banda els informes temàtics, es preparen dossiers sobre persones, famílies,
col·lectius, empreses, partits, organitzacions, etc. Quan algú passa
de la ratlla --des de la seva perspectiva-- l'avisen. Pot ser que el dossier en
qüestió no tingui cap informació destacada ni comprometedora, però la cosa
espanta igualment. Si l'element subversiu no en fa cas,
li ensenyen el dossier tancat o l'amenacen de publicar coses desagradables
seves o de familiars (i aquí la cosa és més eficaç, perquè un familiar
teu no saps què pot amagar). Diuen que hi ha polítics atrapats en aquesta dinàmica. Que
tan sols per això s'explica el seu comportament polític. És
pràcticament impossible de demostrar. Però que de dossiers n'hi ha hagut, n'hi
ha i n'hi haurà, no en tingueu cap dubte. Consell: per a fer el viatge cap a
Ítaca cal anar ben net. Si algú pot tenir res pendent, que es retiri o que
l'enretirin els seus i s'ho miri a la televisió.
-
Mira
que bé, no parem de créixer! Aquest és el punt més delicat de tots. L'estat espanyol, com tots els
altres, han infiltrat agents en organitzacions, partits i empreses per a
obtenir informació de primera mà i per endavant. Si en va ficar dins d'ETA, penseu que no ho han
fet en l'independentisme? El risc d'infiltrar algú en una
organització armada disposada a matar era molt més alt que no pas en les
entitats d'un moviment completament pacífic. Per tant, és lògic de suposar que tenim agents
espanyols infiltrats en l'independentisme. La cosa no és nova. N'hi havia hagut en
el PSAN, en l'MDT, en la PUA, a ERC… I n'hi deu haver en els partits i entitats
actuals. Si el CNI funciona correctament, fins i tot n'hi deu haver en el
govern. Aquest és el punt més delicat, perquè no és bo de desconfiar
sempre de tothom. Però sí que cal alçar les antenes quan observem comportaments
que ens fan sospitar. Per exemple, algú que pregunta massa i que té afany de
grimpar en les estructures de direcció. Algú que demana detalls
aparentment fútils. Aquell que mira d'estimular accions o actituds agressives i
poc coherents amb la manera com s'expressa actualment l'independentisme. Aquell
que mira de posar-te en contacte amb gent estranya o desconeguda. Quan observem
un comportament d'aquests, cal avisar les persones de confiança (que fa més anys
que coneixes i que no han estat les últimes d'arribar). I les organitzacions
han de tenir previst un protocol de seguretat quan arriba una sospita,
preferentment en coordinació amb els mossos d'esquadra. Amb tot, és molt
important de no fer córrer rumors de sospita sobre possibles agents infiltrats
per dues raons: es pot causar una injustícia molt cruel en cas d'error i es pot
malmetre del tot el procediment que cal establir per a comprovar d'una manera
segura si realment es tracta d'un infiltrat o no.
Pere
Cardús
carduspere@gmail.com
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada