Benvolguts,
Hem citat més d’un cop la història del “rei d’Aragó” Ramir
el Monjo, germà d’Alfons el Bataller i la seva donació del “regne” d’Aragó al Comte
de Barcelona Ramon Berenguer IV. Aquí l’articulista, de la factoria Bilbeny,
explica aquesta història així com la invasió d’Eivissa realitzada per Ramon Berenguer III, pare de Ramon Berenguer
IV. Així mateix relaciona el naixement o l’existència de la nació catalana amb l’aparició de la llengua catalana escrita. És significativa la frase Una nació pot existir sense tenir nom, i fins i tot sense
tenir territori -els gitanos encara avui, i els jueus durant segles-. que
lliga amb la frase de Vicent Partal
que diu que no
és el mateix l’estat que la nació i que podem dir que Catalunya va de La
Jonquera a Alcanar però que la nació va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
De passada se’n fot de les frases dites per polítics, ideòlegs, periodistes, diaris
i televisions espanyoles que sense presentar documents afirmen agosaradament
que la "nació espanyola" és la més antiga d'Europa, i
fins i tot que la nació catalana no ha existit mai...
Vegem l’article:
04.04.2014 | 16:16
Jaume Fàbrega
Des de quan existeix la Nació Catalana?
Des de quan existeix
la Nació Catalana?
Fixeu-vos que parlem
de "nació", i no del nom de Catalunya. Una nació pot existir sense tenir nom, i
fins i tot sense tenir territori -els gitanos encara avui, i els jueus durant
segles-. Podríem parlar de nació catalana des
del moment que existeix la llengua catalana: ja, per tant, als entorns
dels segles XI i
XI. Els espanyols -siguin del PP o
del PSOE- que baladregen dient que la "nació espanyola" és la més antiga d'Europa, i
fins i tot que la nació catalana no ha existit mai, s'ho haurien de fer mirar.
No es comença a parlar de "llengua espanyola" fins als s. XVII,
i Espanya no queda constituïda fins el 1714, però el nom oficial el rei no l'utilitza
fins el segle XIX
(Amadeu de Savoia). El dia 6 de juny de 1114, Ramon Berenguer III el Gran,
sobirà de Catalunya i de Provença, va ordenar atacar Eivissa, en mans dels
sarraïns. Un nodrit exèrcit de 75.000 homes i 900 cavalls, procedents del port
de Blanes, va iniciar el més gran desembarcament militar de la història, només
superat pel de Normandia justament 860 anys després. Es van unir
dues de les potències mediterrànies del moment: Pisa i Catalunya. La crònica
pisana de mossèn Enric ha passat a la història no només per ser un dels
reportatges bèl•lics més acabats de l'Edat mitjana, sinó sobretot
per ser la primera vegada que apareixen escrits els noms de Catalunya i el dels
catalans: hi podem llegir les expressions de catalanicus heros, aplicada als soldats, rector catalanicus i dux catalanensis,
aplicats a Ramon
Berenguer III, i el nom de Catalonia, aplicat a Catalunya.
El nom de Catalunya i
de catalans, doncs, correspon a una de les nacions més antigues d'Europa. Però
aquest nom sovint ha tingut mala sort (?).
De primer va ser la seva substitució pel nom oficial de Corona d'Aragó -que,
corresponia, no obstant, no pas al Regne d'Aragó, sinó al reialme de Catalunya
confederat amb Aragó, el Regne de València i el de Mallorca-.
Durant els segles
X-XII, malgrat que el territori català esdevé successivament nació, estat de
dret i fins potència internacional, mai no va proclamar-se com a regne
segurament per un sentit de legalitat i juridicitat (fins al tractat de Corbeil
-1258-,
Catalunya pertanyia formalment al rei de França). Això es fa palès quan a l'any
1137
el rei aragonès Ramir el Monjo se
sotmet a Ramon Berenguer IV el Sant,
lliurant-li la mà de la seva filla Peronella i amb ella el regne d'Aragó en els
següents termes: "Jo, Ramir, fill del rei Sanç, rei dels aragonesos, dono
a tu Ramon, compte barceloní, el meu regne d'Aragó, amb la meva filla, tot
íntegrament". És a dir, el Regne d'Aragó desapareix legalment, i el
terme "Corona d'Aragó" serà el nom del nou estat.
Jaume Fàbrega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada