12/06/14. Lluís Simon ‘Abrazafarolas'. A Espanya, com es va veure el 18 de juliol del 1936, l'extrema dreta només pot aconseguir la prefectura de l'Estat d'una manera: amb les armes.

Benvolguts,

L’amic Josep, m’ha enviat i recomanat aquest article. L’han publicat a L’Esportiu d’avui del grup Hermes que va inclòs en el diari ElPunt/Avui al qual estic subscrit des de sempre. El que passa és que els esports no m’interessen i el plec de l’Esportiu dins de l’Avui va a parar cada matí directament a la paperera. Però l’article és interessant, molt interessant. L’autor Lluis Simon Rabaseda escriu articles amb fons rabiosament polítics en un diari esportiu!

Lluís Simón va néixer a Salitja (Selva) el 1971. Resideix a Girona. És periodista, llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (1989-1994). Va iniciar-se en el món del periodisme com a corresponsal dels diaris esportius El Mundo Deportivo i Sport. El 1992 entra a la redacció d’El Punt, on treballa successivament en les seccions de successos, economia i esports abans de formar part, al gener del 2002, de l’equip fundacional d’El 9 Esportiu de Catalunya, diari del qual actualment és director adjunt. Des del 2003 també és editor d’esports d’Enciclopèdia Catalana.

I benvingut sigui perquè les seves opinions són molt vàlides I a més és molt irònic, que ja convé!

Ahir vaig escriure que la Monarquia o la República espanyola tant em feia. L’articulista em diu que sí que ens ha d’importar!
Uns tasts:

·       A Espanya i a Catalunya estem en ple procés de substitució dels dissidents dels bàndols enemics (sobiranistes i activistes d'esquerra) per marionetes (abrazafarolas i lameculos que deia aquell)que semblen sortides del terrorífic film de Don Siegel La invasió dels lladres de cossos

·       Que Rubalcaba defensi la seva condició de republicà i monàrquic al mateix temps és un bon senyal de la rendició submisa d'un senyor i un partit que deuen tants favors que ni l'un ni l'altre recorden quin va ser l'últim dia que van tenir un pensament propi.

·       El moviment de Pablo Iglesias, vist com una amenaça a la línia de flotació del règim, ja està en el punt de mira dels mitjans de l'esquerra tradicional, com ara El País. A Catalunya el diari presumptament més influent està movent de dalt a baix tota la seva estructura per frenar el moviment ciutadà a favor del 9-N. Ho fa de manera barroera, amb un acatament a la monarquia que em fa envermellir.

·       Abans que el bipartidisme es destrueixi –o tot Espanya directament– els grans partits sistèmics (amb UPyD i Ciutadans a dins, és clar) han de segellar els mecanismes perquè Felip VI, el segon en la línia de successió de Franco, es pugui passejar pel regne mentre el seus criats freguen la baba dels súbdits acrítics que l'observen vestit d'or.

·       Aquest és el pla dels cortesans, escometre un 23-F silenciós i trobar qualsevol excusa perquè Felip VI salvi la democràcia, quan el que està fent és exactament el contrari: conspirar per prendre-la als que la posseeixen (ja que parlem cada dia de la Constitució) realment.

·       Els homes que intenten imposar la monarquia (tant a Madrid com a Barcelona) són els mateixos que malden per tombar la legitimitat del Parlament català

·       A Espanya, com es va veure el 18 de juliol del 1936, l'extrema dreta només pot aconseguir la prefectura de l'Estat d'una manera: amb les armes.  

‘Abrazafarolas'

A Espanya i Catalunya estem en ple procés de substitució dels dissidents per marionetes afins al règim

12/06/14 02:00 - PERIODISTA - Lluís Simon email protegit

L'entrenador de bàsquet Pedro Martínez, seguidor i subscriptor d'aquest nostre diari gairebé des del primer dia, no continuarà al Gran Canària per les seves revolucionàries idees republicanes que exposa públicament com qualsevol home lliure d'una societat democràtica. Tot i que podria semblar un escàndol ja ni tan sols això m'ho sembla. El poder, poseu-li el nom que vulgueu, s'ha posat a treballar per perpetuar-se a l'estil dels germans Castro a Cuba. A Espanya i a Catalunya estem en ple procés de substitució dels dissidents dels bàndols enemics (sobiranistes i activistes d'esquerra) per marionetes (abrazafarolas i lameculos que deia aquell)que semblen sortides del terrorífic film de Don Siegel La invasió dels lladres de cossos. Que Rubalcaba defensi la seva condició de republicà i monàrquic al mateix temps és un bon senyal de la rendició submisa d'un senyor i un partit que deuen tants favors que ni l'un ni l'altre recorden quin va ser l'últim dia que van tenir un pensament propi.

La batalla contra la dissidència és global. El moviment de Pablo Iglesias, vist com una amenaça a la línia de flotació del règim, ja està en el punt de mira dels mitjans de l'esquerra tradicional, com ara El País. A Catalunya el diari presumptament més influent està movent de dalt a baix tota la seva estructura per frenar el moviment ciutadà a favor del 9-N. Ho fa de manera barroera, amb un acatament a la monarquia que em fa envermellir. La llastimosa censura a una portada d'El Jueves és un altre signe dels temps que ens ha tocat viure. Els jutges, els que no són de la corda, són un altre objectiu indissimulat. Se'ls vols fer moure com els gossos d'atura de Castellar de n'Hug.

Abans que el bipartidisme es destrueixi –o tot Espanya directament– els grans partits sistèmics (amb UPyD i Ciutadans a dins, és clar) han de segellar els mecanismes perquè Felip VI, el segon en la línia de successió de Franco, es pugui passejar pel regne mentre el seus criats freguen la baba dels súbdits acrítics que l'observen vestit d'or. Aquest és el pla dels cortesans, escometre un 23-F silenciós i trobar qualsevol excusa perquè Felip VI salvi la democràcia, quan el que està fent és exactament el contrari: conspirar per prendre-la als que la posseeixen (ja que parlem cada dia de la Constitució) realment.

A diferència del que pensen molts catalanistes de bona fe, considero que el debat sobre la monarquia o la república espanyola sí que ens incumbeix. Els homes que intenten imposar la monarquia (tant a Madrid com a Barcelona) són els mateixos que malden per tombar la legitimitat del Parlament català. En la votació d'ahir al Congrés els que van votar que no o es van abstenir són els que estan a favor del dret a decidir dels pobles i això no és una coincidència.

L'excusa que posen sobre la taula molts monàrquics catalans (i, per tant, radicalment antidemòcrates) d'una futura Espanya amb Aznar de president només es pot sustentar des de la ignorància.

A Espanya, com es va veure el 18 de juliol del 1936, l'extrema dreta només pot aconseguir la prefectura de l'Estat d'una manera: amb les armes.

 

Joan A. Forès

Reflexions