Benvolguts,
Acabo de rebre aquest petit comentari d’en Sergi del GOAL
a un gran
article de Victor Alexandre.
Gran, gran, gran article d'ahir a elsingulardigital.cat,
d'en Victor Alexandre. No es pot ser més clarificador
i contundent de la jugada que ens espera, per a mi l'encerta
de ple! I la frase amb la que posem titol al nostre Recull no pot ser més
definitòria de tota la situació que s'ha creat a l'Estat Espanyol després de
portar-los a l'abdicació reial.
“Com pot ser petit un país sense el qual no
pot viure el país que es vanta de ser un gegant?”
Salut i Som Atents!
Atenció, aquest escrit s’ha publicat abans que
en Pere Navarro hagi dimitit!
Ara falta que dimiteixi el Duran...
I els que quedem facin pinya...
També hi ha hagut l’anunci de la separació del CCN de la PIMEC, i la crida del CCN a l’esperit
viu contra les patronals com Foment que mai no mouran un dit a favor de la petita i mitjana empresa, que
només representen les empreses de l’IBEX i del Puente Aéreo, les empreses que
mai no hi perden, ja que si cal les seves possibles pèrdues les assumeix el
Gobierno, o sigui tota la ciutadania...
Opinió. Víctor
Alexandre
10/06/2014
La gestació d'una
contraconsulta
"Espanya
ha menyspreat les possibilitats de Catalunya de fer-li escac i mat i ara
s'adona que l'ús de la força no li serveix per lluitar contra l’ús del
cervell"
En el
supòsit que hi hagi catalans prou càndids per empassar-se la cantarella del nacionalisme
espanyol, que diu que els països petits no compten, ara ja deuen
haver vist que es tracta d'una camàndula. Per ser un país "petit", com diuen que som, Déu
n'hi do el trasbals que ha causat a Espanya el nostre anunci de celebrar una
consulta sobre la independència. Encara no hem trencat amb la
legalitat espanyola que Espanya ja s'ha vist sacsejada de dalt a baix i fins i
tot hem fet caure un rei. I això no és res, comparat amb el que ha de venir. Queda clar, doncs,
que, de petits, no en tenim res. Com pot ser petit un país sense el qual no pot
viure el país que es vanta de ser un gegant?
Espanya ha menyspreat les possibilitats de Catalunya de fer-li escac i mat i ara s'adona que l'ús de la força no li serveix per lluitar contra l’ús del cervell. Empesa per la supèrbia que li és inherent, Espanya pot tirar per terra el tauler d'escacs i fer-se el milhomes, però no seria això una constatació encara més diàfana de la seva galdosa derrota? A hores d'ara, ja sap que no pot impedir la consulta amb arguments democràtics. No en té ni un, perquè no hi ha cap Constitució d’un Estat de dret que pugui anar contra la voluntat pacíficament i democràticament expressada d'un poble. Espanya pot bravatejar, pot amenaçar-nos i fer-nos mals averanys tot desitjant que piquem l'ham i que ens tremolin les cames, però no pot impedir la consulta sense desacreditar-se -encara més-internacionalment.
Al procés català, tanmateix, s'hi ha afegit un altre element amb què els poders fàctics espanyols no hi comptaven, i és la patacada que han rebut PP i PSOE -braços polítics de l’absolutisme espanyol- a les eleccions europees, cosa que podria fer trontollar les estructures dels "principios atados y bien atados" establerts a partir de la mort de Franco. Seria aquest horitzó inquietant, doncs, el que hauria precipitat l'abdicació del rei espanyol. I dic "precipitat", perquè l'abdicació ja estava prevista des que el president Mas va anunciar la data de la consulta. Recordem, per exemple, les declaracions de Pere Navarro, noi dels encàrrecs dels poders fàctics espanyols, demanant ara fa quatre mesos, com si fos idea seva, l'abdicació de Joan Carles en favor del seu fill Felip. També és força significatiu que Alfredo Pérez Rubalcaba dimitís dies abans de fer-se públic el comiat del monarca i que al darrere de tot plegat hi apareguin els noms de Felipe González i José Bono així com el de Josep Antoni Duran i Lleida, fidel servidor dels interessos d'Espanya a Catalunya.
Fixem-nos, per altra banda, que immediatament després de proclamar-se republicans de tota la vida, Navarro, Rubalcaba i Duran han passat a cantar les excel·lències de la monarquia espanyola i la necessitat de mantenir-la mitjançant petites operacions dermoestètiques. "Tinc conviccions republicanes", deia Navarro; "tinc profundes arrels republicanes", deia Rubalcaba; "sóc dirigent d’un partit que va néixer republicà", deia Duran. I tot seguit Navarro diu que "necessitem un nou rei", Rubalcaba hi afegeix que "no trencarem el consens" que consagra els borbons i Duran lloa el "nou rei", perquè "ens visita sovint". L'operació es diu "monarquia federal". És a dir, fer veure que tot canvia per tal que tot continuï igual. L’artefacte que es treuen del barret, per tant, no té cap més objectiu que perpetuar la unitat d'Espanya com a principi misticoreligiós i garantir el manteniment en el poder dels seus ufanosos guardians.
Cal remarcar també que, més enllà de l'analfabetisme democràtic d'un Estat que en ple segle XXI necessita una monarquia reinstaurada a les darreries del segle XX per mantenir la seva estabilitat, és obvi que tant l'abdicació de Joan Carles com les llaminadures per engalipar catalans que portarà Felip VI sota el braç formen part de l'operació orquestrada per neutralitzar la consulta. Atès que no la poden evitar, estarien gestant una contraconsulta. És a dir, la possibilitat de convocar la gent a les urnes amb romanços que parlarien de regeneració democràtica, de model d'Estat, de Tercera Via, de canvi territorial, de reforma constitucional, d'estructura federal, d'encaix de Catalunya a Espanya, de millora de l’autogovern català o de revisió del sistema de finançament amb la intenció de manipular el resultat de la consulta per la independència del 9 de novembre. En definitiva, estaríem parlant d'una contra programació molt semblant a la que fan les cadenes televisives per "robar-se" espectadors: "si tu programes "Els deu manaments", jo programo "Ben Hur"; i si tu programes "Ben Hur", jo programo "Rei de reis". L'única diferència és que no hauria de coincidir necessàriament el mateix dia. N'hi hauria prou que la contraconsulta estigués a l'horitzó, a fi de condicionar psicològicament Catalunya. Si Espanya va delinquir impunement per manipular les eleccions catalanes del 2012, per quina raó s'hauria d'inhibir davant la convocatòria infinitament més transcendent del 9 de novembre?
Caldrà, doncs, la fermesa impertèrrita de l'Assemblea Nacional Catalana, d'Òmnium Cultural, de CiU, d'ERC, d'IVC i de la CUP. Una fermesa que no es va veure gens el 2012, en què alguns partits van aprofitar les mentides provinents de Madrid per ferir-se vergonyosament entre si. S'acosta l'hora de la veritat, i tot retorn a les polítiques possibilistes de Jordi Pujol, que ell mateix ja ha donat per mortes i enterrades -i que ara propugna el Partit Socialista-, suposaria una profunda i irreparable decepció en milers i milers de catalans. Consegüentment, si les formacions sobiranistes tenen un mínim de dignitat i no volen cavar la seva fosa malmetent el nostre futur nacional, cal suposar que romandran unides davant la mascarada espanyola que s'atansa i que defensaran els interessos de Catalunya. Uns interessos que -això també ho hauran de dir ben alt i ben clar- només poden ser defensats des de la plena llibertat i amb els atributs propis d'un Estat independent.
Espanya ha menyspreat les possibilitats de Catalunya de fer-li escac i mat i ara s'adona que l'ús de la força no li serveix per lluitar contra l’ús del cervell. Empesa per la supèrbia que li és inherent, Espanya pot tirar per terra el tauler d'escacs i fer-se el milhomes, però no seria això una constatació encara més diàfana de la seva galdosa derrota? A hores d'ara, ja sap que no pot impedir la consulta amb arguments democràtics. No en té ni un, perquè no hi ha cap Constitució d’un Estat de dret que pugui anar contra la voluntat pacíficament i democràticament expressada d'un poble. Espanya pot bravatejar, pot amenaçar-nos i fer-nos mals averanys tot desitjant que piquem l'ham i que ens tremolin les cames, però no pot impedir la consulta sense desacreditar-se -encara més-internacionalment.
Al procés català, tanmateix, s'hi ha afegit un altre element amb què els poders fàctics espanyols no hi comptaven, i és la patacada que han rebut PP i PSOE -braços polítics de l’absolutisme espanyol- a les eleccions europees, cosa que podria fer trontollar les estructures dels "principios atados y bien atados" establerts a partir de la mort de Franco. Seria aquest horitzó inquietant, doncs, el que hauria precipitat l'abdicació del rei espanyol. I dic "precipitat", perquè l'abdicació ja estava prevista des que el president Mas va anunciar la data de la consulta. Recordem, per exemple, les declaracions de Pere Navarro, noi dels encàrrecs dels poders fàctics espanyols, demanant ara fa quatre mesos, com si fos idea seva, l'abdicació de Joan Carles en favor del seu fill Felip. També és força significatiu que Alfredo Pérez Rubalcaba dimitís dies abans de fer-se públic el comiat del monarca i que al darrere de tot plegat hi apareguin els noms de Felipe González i José Bono així com el de Josep Antoni Duran i Lleida, fidel servidor dels interessos d'Espanya a Catalunya.
Fixem-nos, per altra banda, que immediatament després de proclamar-se republicans de tota la vida, Navarro, Rubalcaba i Duran han passat a cantar les excel·lències de la monarquia espanyola i la necessitat de mantenir-la mitjançant petites operacions dermoestètiques. "Tinc conviccions republicanes", deia Navarro; "tinc profundes arrels republicanes", deia Rubalcaba; "sóc dirigent d’un partit que va néixer republicà", deia Duran. I tot seguit Navarro diu que "necessitem un nou rei", Rubalcaba hi afegeix que "no trencarem el consens" que consagra els borbons i Duran lloa el "nou rei", perquè "ens visita sovint". L'operació es diu "monarquia federal". És a dir, fer veure que tot canvia per tal que tot continuï igual. L’artefacte que es treuen del barret, per tant, no té cap més objectiu que perpetuar la unitat d'Espanya com a principi misticoreligiós i garantir el manteniment en el poder dels seus ufanosos guardians.
Cal remarcar també que, més enllà de l'analfabetisme democràtic d'un Estat que en ple segle XXI necessita una monarquia reinstaurada a les darreries del segle XX per mantenir la seva estabilitat, és obvi que tant l'abdicació de Joan Carles com les llaminadures per engalipar catalans que portarà Felip VI sota el braç formen part de l'operació orquestrada per neutralitzar la consulta. Atès que no la poden evitar, estarien gestant una contraconsulta. És a dir, la possibilitat de convocar la gent a les urnes amb romanços que parlarien de regeneració democràtica, de model d'Estat, de Tercera Via, de canvi territorial, de reforma constitucional, d'estructura federal, d'encaix de Catalunya a Espanya, de millora de l’autogovern català o de revisió del sistema de finançament amb la intenció de manipular el resultat de la consulta per la independència del 9 de novembre. En definitiva, estaríem parlant d'una contra programació molt semblant a la que fan les cadenes televisives per "robar-se" espectadors: "si tu programes "Els deu manaments", jo programo "Ben Hur"; i si tu programes "Ben Hur", jo programo "Rei de reis". L'única diferència és que no hauria de coincidir necessàriament el mateix dia. N'hi hauria prou que la contraconsulta estigués a l'horitzó, a fi de condicionar psicològicament Catalunya. Si Espanya va delinquir impunement per manipular les eleccions catalanes del 2012, per quina raó s'hauria d'inhibir davant la convocatòria infinitament més transcendent del 9 de novembre?
Caldrà, doncs, la fermesa impertèrrita de l'Assemblea Nacional Catalana, d'Òmnium Cultural, de CiU, d'ERC, d'IVC i de la CUP. Una fermesa que no es va veure gens el 2012, en què alguns partits van aprofitar les mentides provinents de Madrid per ferir-se vergonyosament entre si. S'acosta l'hora de la veritat, i tot retorn a les polítiques possibilistes de Jordi Pujol, que ell mateix ja ha donat per mortes i enterrades -i que ara propugna el Partit Socialista-, suposaria una profunda i irreparable decepció en milers i milers de catalans. Consegüentment, si les formacions sobiranistes tenen un mínim de dignitat i no volen cavar la seva fosa malmetent el nostre futur nacional, cal suposar que romandran unides davant la mascarada espanyola que s'atansa i que defensaran els interessos de Catalunya. Uns interessos que -això també ho hauran de dir ben alt i ben clar- només poden ser defensats des de la plena llibertat i amb els atributs propis d'un Estat independent.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada