Benvolguts,
Els Comuns i
l’independentisme: punt i seguit
- Jordi Muñoz / @jordimunozm
- dimarts
, 2 agost 2016
- 12
comentaris
- Independentisme, Política
Ada Colau i Oriol Junqueras, en un acte sobre
la consulta del 9N / SANDRA LÁZARO
Hi ha una part molt sorollosa de
l’independentisme que, des de sempre, ha mostrat una forta hostilitat envers el
món dels comuns. Per a molts s’hi barregen consideracions de tipus ideològic
amb la qüestió nacional. En bona mesura, no tenen animadversió als comuns
perquè no siguen independentistes, sinó fonamentalment perquè són d’esquerres.
Fan perfils anònims a les xarxes, insulten i contribueixen, sovint, a un
ambient irrespirable. És un fenomen molt circumscrit a la galàxia de les xarxes
socials, i cal evitar magnificar-lo. Però té la seva importància, perquè acaba
condicionant l’ambient polític i contribueix a la polarització. És una assignatura
pendent de l’independentisme.
En canvi, hi ha tot un altre segment
d’independentistes, d’esquerres, que han mirat amb simpatia i complicitat a
aquest espai. En alguns llocs hi van confluir en candidatures o governs
municipals.Badalona, Sabadell, Cerdanyola o Ripollet són, probablement, els
més emblemàtics. En d’altres ocasions els punts de trobada han sigut per
baix: en la societat civil organitzada o a les urnes. Molts votants
independentistes van optar per les paperetes dels comuns, tant a les eleccions
municipals com a les generals. L’afinitat ideològica, en aquest cas, ha
afavorit la permeabilitat i l’intercanvi, i els espais compartits.
Hi ha també, m’atreviria a dir, un tercer
grup d’independentistes que sense tenir-hi massa afinitat ideològica, fa
aproximacions al món dels comuns perquè entén que aquest espai sociopolític
representa un segment estratègic de l’electorat català. Estratègic
quantitativament, ja que contéel
votant medià en la qüestió de la independència i qualitativament,
perquè possiblement hi rau la clau per preservar allò que abans en dèiem la
unitat civil del poble català.
Tot plegat, tanmateix, ha configurat unes relacions
complexes entre els món independentista i el món dels Comuns. La
competència electoral entre espais contingus no ajuda, precisament, al bon
clima. La pressió de l’independentisme més sorollós (“hiperventilat”, en diuen
alguns) contra els qui, dins de l’espai independentista, apostaven per l’entesa
amb aquest espai, ha sigut forta. I el pacte d’ERC amb CDC, com els dels Comuns
amb el PSC-PSOE, han contribuït a allunyar els dos espais.
Però més enllà de la histèria polaritzadora
de les xarxes socials d’internet, la realitat sociològica i electoral és que
l’independentisme d’esquerres i els Comuns són dos espais permeables, amb punts
de contacte transitables, i transitats per segments no menyspreables de
l’electorat. Els propis Comuns, quan van plantejar la seva proposta política,
es reivindicaven com un espai de trobada entre independentistes i federalistes
al voltant de la voluntat de transformació social i del dret a decidir. Amb les
dades a la mà, podem dir que molta gent va confiar en aquesta promesa, i una
part substancial del vot d’En Comú Podem ha provingut d’electors que es
declaren independentistes. És una nova versió del tradicional vot dual.
El conflicte
Ara, però, aquests punts de trobada s’han
anat fent cada cop més petits. L’independentisme no ha gestionat bé el
post-27S. No va entendre, o no va voler reconèixer les dificultats que
comportava haver quedat per sota del 50% al ‘plebiscit’ de setembre. Ara bé, a
poc a poc, en el món independentista s’hi ha anat imposant la idea que la
independència, en tot cas, cal decidir-la col·lectivament, en una votació clara
i amb una majoria absoluta de vots. Fer un referèndum, en definitiva, com
demanen els signants del manifest Per un referèndum oficial i vinculant sobre la independència
el 2017.
Però aquesta evolució dins l’independentisme,
que podria ajudar a cercar un espai d’entesa procedimental per superar l’actual
bloqueig, no ha servit de res. De fet, ha topat amb un replegament dels Comuns
cap a posicions cada cop més allunyades d’aquest espai transversal que, deien,
volien ser. El pacte amb el PSOE com a horitzó polític i un
anti-independentisme molt intens i insistent han acabat predominant en
la pràctica i en el discurs polític d’aquest espai. El que al començament era
la posició d’un sector de Catalunya Sí Que Es Pot -el grup parlamentari d’ICV,
EUiA i Podem al Parlament- representat, potser simbòlicament, per Joan
Coscubiela s’ha convertit en la veu dominant entre els comuns, i gairebé la
única que se sent. Perquè la dissidència, que n’hi ha, està callada (o
silenciada, no ho sabem). Tot plegat té un aire estrany, de victòria ideològica
d’un determinat sector, intensament anti-independentista, sobre un espai que
d’entrada, tenia una aproximació molt més plural i matisada a la qüestió.
“El
tancament dels Comuns amb el referèndum vinculant és absolut i el discurs que
fan ara és el que feia el PSC el 2012”
Aquest replegament és visible en tota mena de
gestos i preses de posició. Quan a la tardor algunes veus independentistes parlaven
de recuperar el referèndum com a punt de trobada, actors importants d’aquest
espai reaccionaven amb simpatia i interès. Ara que, uns mesos després, dins de
l’independentisme sembla que aquesta aposta és, per fi, majoritària, la
resposta de l’entorn dels Comuns és radicalment diferent. El tancament és
absolut i el discurs que fan ara és, més aviat, el que feia el PSC el 2012, el
de la famosa consulta ‘legal i acordada’. El mateix val per al procés
constituent no subordinat, que al remat ha demostrat ser poc més que un
artefacte retòric difícil de desxifrar. Queden molt lluny la
complicitat amb el 9N i, fins i tot, el ‘sí-sí’ circumstancial de l’Ada Colau.
Queda molt lluny la idea d’avançar cap a una República Catalana del 99%.
Per què els Comuns no ho veuen clar?
Les causes d’aquest replegament són
múltiples. L’independentisme, com dèiem, no hi ha ajudat gaire. Si l’actitud d’ERC
i la CUP al ple de l’Ajuntament de Barcelona hagués estat, des del
primer minut, una altra, haurien fet més difícils alguns moviments. Però seria
ingenu pensar que aquest és el principal factor explicatiu. Cadascú és
responsable de les seves decisions, i quan els comuns trien el PSC com a soci,
i es tanquen en banda al diàleg sobre com superar el bloqueig constitucional al
dret a decidir ho fan conscientment. Potser hi ha hagut un debat intern,
discret, que han guanyat els sectors més anti-independentistes. O potser és
fruit d’un càlcul electoral una mica matusser, sobre quins són els seus espais
de creixement potencials. És clar, que aquest replegament també podria ser
fruit de les ambicions polítiques estatals d’algun o alguna de les seues
dirigents. O, més senzillament, del descobriment que, al capdavall, l’estatus
quo, quan governes tu, no està tan malament.
“Anem cap a
un escenari de confrontació entre Comuns i independentistes. Es fa difícil
pensar que hi puguen haver espais d’entesa”
Però el fet és que amb la resposta que donen
a l’escenari posterior al 26J, i als moviments cap al referèndum de
l’independentisme, es fa difícil de pensar que hi puguen haver espais d’entesa
i de trobada. Si més no, en el curt termini. Més aviat anem cap a l’escenari
contrari, amb episodis de confrontació com l’operació mediàtica al voltant de
la tria de la mesa del congrés, que va tindre el seu zenit amb un diputat d’En
Comú Podem (el membre de Podem, Raimundo Viejo) responsabilitzant ERC
d’ofendre la memòria de les víctimes de l’accident de tren a Galícia després de
les votacions a la Mesa del Congrés. En tot cas, ara l’estratègia és ben transparent: no
fer res que pugui alimentar un procés que els resulta incòmode, mirar de
deixar-lo morir per inanició i, mentrestant, seguir esperant el 2020 per
assaltar, ara sí, els cels. Per justificar-la, això sí, és imprescindible
sobredimensionar les expressions més grotesques de l’independentisme i
menysprear el gir a l’esquerra i el progressiu però ja imparable canvi
d’hegemonia que es dóna en l’espai del sobiranisme.
És una estratègia tant comprensible com
legítima. Ara bé, cal ser conscient que implica, en el curt termini, un
obstacle important per la resolució del conflicte democràtic que planteja
l’existència d’una àmplia demanda independentista a Catalunya que no té encaix
en l’actual ordenament jurídic. Sense una entesa entre aquests dos espais, difícilment
hi haurà una solució democràtica en en un termini raonable. I això allargarà
l’actual ‘procés’ (i també el processime) més enllà del que seria recomanable.
I, sobretot, blinda l’status quo constitucional del règim del 78 que, de ben
segur, respira alleugerit.
“Sense una
entesa entre Comuns i independentisme d’esquerres difícilment hi haurà una
solució democràtica en un termini raonable”
Però aquest allunyament també té una altra
implicació, que no és menor. Pot fer impossible l’articulació d’un
bloc històric pel canvi social al govern de Catalunya. Si llegim amb
una miqueta d’atenció les correlacions de forces, és evident que això només
seria viable a partir d’un acord entre les esquerres independentistes i les
no-independentistes. Un acord que, òbviament, en el punt en el que estem, només
pot passar per l’exercici efectiu del dret a decidir.
Sense això, a tot estirar, podem aspirar a
l’allargament esgotador del procés, i a una versió renovada, i més complexa, de
la vella dualitat entre el pujolisme i el PSC dels anys vuitanta. Diferents
versions de l’acord ERC-CDC governant la Generalitat, i diferents versions del
pacte Comuns-PSC manant als ajuntaments metropolitans i a la Diputació de
Barcelona. Tret, és clar, que l’audàcia de l’independentisme aconseguís
crear un terratrèmol polític de prou intensitat com per obligar tots
els actors a moure’s.
Jordi Muñoz és professor de Ciències
Polítiques a la Universitat de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada