Benvolguts,
L’article de la Bel Zabala
parla de lerrouxisme i de bona educació. [Jo hi he afegit comentaris
als temes més escaients].
Uns tasts
comentats:
·
M’ho
prenia com un menyspreu, com un deixa-ho, que no ets dels nostres, encara que
ho devien fer per allò mal entès de la bona
educació . [Ja
he explicat més d’un cop que en els anys 40 els feixistes indígenes o els de les forces d’ocupació quan un nen com jo se’ls adreçava en català li deien
que els nens con buena educación tienen
que dirigirse en español a las personas mayores!]
·
És bàsic
recordar que som en un lloc precís del mapa en un moment concret. (Potser sí que allà encara
són al 1978,
o abans.). [És l’espai-temps, del Hawkins!]
· Que aquí hi ha
hagut un intent de genocidi cultural, sembla que ens n’oblidem. I la cultura
negada, la llengua prohibida i la identitat amagada han estat una.
La meva dona, sempre que s’escau pronuncia una frase
definitiva i definitòria sobre el genocidi cultural:
·
La cultura catalana és el secret més ben guardat d’Espanya! [En
Ximo Puig ahir es va queixar, però va transigir, quan els periodistes castellans,
amb tota la mala llet melíflua que tenen li varen demanar de repetir en castellà
(el periodista en va dir “español”) el que havia dit en català. Aquesta és l’estratagema
dels periodistes ultres i cavernícoles dels diaris espanyols:
quan usen el mot “es-pa-ñol” en aquestes circumstàncies
i sobretot si l’entrevistat cau en el parany, a la resta d’Espanya i del mon, un cop cuinat, veuen i senten com els ciutadans no parlen altra
llengua que l’“español”! Jo sempre recomano als periodistes que conec que no caiguin en el
parany i no parlin en castellà, que per
això s’han inventat els subtítols!]
Les dues Catalunyes, encara?
«Per força se'ls han d'acabar les piles,
perquè aquest discurs lerrouxista no s'aguanta i ja no ens l'empassem»
Per: Bel Zaballa
De tant en tant, veiem reaparèixer el debat
públic sobre ‘les
dues Catalunyes’. Va passar fa unes setmanes amb unes declaracions
d’un diputat de CSQP, que sembla que
s’havien tret de context i que feien referència a la imatge que han alimentat
durant força temps Pablo Iglesias i
companyia, i en discussions de Twitter
després del pregó de la Mercè d’enguany.
No tinc cap intenció d’entrar a valorar el pregó en qüestió (o n’hauríem de dir
‘crida’, com proposa en Bibiloni?); en definitiva, els pregons
acostumen a ser discursos personals i nostàlgics, i a mi aquell m’era massa
llunyà en temps i en espai. De fet, el que em
va saber més greu del pregó barceloní va ser que es pronunciés en castellà. El
cas és que ens hem fet un fart de topar amb discursos maniqueus sobre allò de
la Catalunya treballadora i la Catalunya
burgesa, on la primera és feta d’immigrants
espanyols i la segona, de catalans
de soca-rel. Una concepció ben allunyada de la realitat que alguns s’entesten a
mantenir.
Aquests ‘alguns’
sempre cauen per la mateixa banda, és la banda dels qui ens voldrien dividits, dels qui voldrien
justament que existissin dues Catalunyes. Enarboren la bandera de la lluita de
classes contra el moviment independentista amb la intenció de dividir el
catalanisme popular. Però per força se’ls han d’acabar les piles, perquè aquest
discurs lerrouxista no s’aguanta i ja no ens l’empassem. Suposo que recordar
que ja hi havia una classe treballadora catalana abans de les onades
migratòries i que era a les cases riques on es parlava castellà els trencaria
els esquemes. Com els els deu trencar veure avui un moviment farcit d’indepes
que parlen castellà i de pencaires que parlen català. Volen trencar el cadenat del 1978 i sembla que encara hi visquin,
al 1978.
Han passat dècades, han passat anys
d’integració i normalització lingüística que han cohesionat el país, i deu ser
això que els pesa. Que sí, que cadascú ha crescut en unes circumstàncies
determinades, que l’han dut a tenir un imaginari propi i una cultura
pròpia, a més de la comuna. I la llengua en què pensen i somien uns serà una, i la d’uns
altres, una altra. Però tots formem part de la mateixa comunitat.
Jo sóc filla d’un berguedà i d’una cordovesa
(superoriginal, sí). Sóc de trinxat i de salmorejo.
La
meva llengua natural amb la mare era el castellà, però em queia malament la
gent que li responia en castellà quan ella hi parlava en català amb accent
delator.
M’ho
prenia com un menyspreu, com un deixa-ho, que no ets dels nostres, encara que
ho devien fer per allò mal entès de la bona educació. Per què ho dic? Perquè de
petita ja devia intuir que res no és més cohesionador en una comunitat que la
seva llengua.
I
arribats aquí, crec que és bàsic recordar que som en un lloc precís del mapa en
un moment concret.
Vull
dir que el país que som té una cultura i una llengua
pròpies, i no és tan sols que aquestes
només ens tinguin a nosaltres, sinó que tenen un estat en
contra.
Que el pregoner de Barcelona pot fer el
discurs en castellà i no passa res, com també poden parlar en castellà els
diputats des de la tribuna parlamentària, però pobre de qui s’atreveixi a
parlar català a les corts espanyoles, que li tancaran la boca. (Potser sí que allà
encara són al 1978, o abans.) Que aquí hi ha hagut un intent de genocidi
cultural, sembla que ens n’oblidem.
I la cultura negada, la llengua prohibida i
la identitat amagada han estat una.
No
només durant els anys de franquisme oficial, quan no podíem inscriure els
nostres noms tal com ens anomenaven a casa, ni teníem diaris en la nostra
llengua, ni ràdio, ni cinema, ni escola catalana. I no perquè no volguéssim,
sinó perquè ens ho van arrabassar tot. Allò ja venia d’abans (recordem el ‘que
se consiga el efecto sin que se note el cuidado’?) i ha continuat fins avui. I
no, no té gens de sentit fer anar el discurs de les dues Catalunyes quan la
cosa menys exòtica i més comuna és tenir alguns dels pares o avis provinents de
l’estat espanyol, avui que les aules universitàries, els tallers i les empreses
són tan plens de Boixaders i Espejos com de Robinsons, Ahmeds, Collins, Kumares
o Da Silves. Però, siguin quins siguin els nostres orígens familiars i les
nostres circumstàncies personals, hauríem de ser conscients de quin és i com és
aquest país on ens ha tocat viure i que només ens té a nosaltres.
Acabo amb Manuel de Pedrolo, que d’aquesta
qüestió en va escriure força: ‘
"Existir no és merament el fet de viure, en brut,
sinó una actitud. Personal i col·lectiva. I volem, ho volem molts, que sigui
autèntica."
Bel ZaballaJoan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada