Benvolguts,
En Xavier Diez fa un magnífic article amb conceptes importants i genials
com els que segueixen:
·
El “processisme defineix la nostra situació política
d’indefinició en què l’independentisme polític sembla incapaç de plasmar en
realitats concretes un moviment social tectònic, que ens hauria de portar amb
el trencament amb la monarquia espanyola.
·
Per a la premsa del règim -especialment
l’addicta a la monarquia- una anhelada tercera via és possible, i celebrarien
el retorn del fill pròdig amb la promesa d’un concert com els dels bascos o un
nou pacte fiscal...
·
Estem
en els dies en què es compleix l’aniversari de la publicació d’un manifest que
les forces vives del país incitaven, sota l’amenaça de tots els mals de
l’infern, a abandonar el mal camí de l’aventura vers Ítaca i per tant, que no
se’ns ocorregués votar Junts pel Sí o la CUP...
·
En
situacions d’incertesa com l’actual, tota interpretació del procés sol ser
interessada i és habitual confondre el desig amb la realitat. Anem
a pams: entre determinats entorns de les esquerres instal·lades,
l’independentisme no va de debò, sinó que seria una il·lusió, un maquillatge de
la “pèrfida dreta burgesa” per tapar la corrupció i les retallades.
·
Un
gruix important de catalans ha desconnectat del règim. No se sent còmode ni
participant de l’estat, ni identificat amb els seus símbols, ni es deixa
impressionar per amenaces cada cop menys creïbles.
·
La gent té la sensació que no hem formalitzat el
divorci, tot i que ja fa, potser una dècada que no convivim, que estem separats
de fet, que tan sols rebem requeriments emprenyats d’un cònjugue amb qui vam
tenir certa relació, i amb qui ja existeix una animadversió mútua que ha fet
esvair-se tota confiança de manera definitiva.
·
A Catalunya ja tenim un altre sistema operatiu.
Vegem l’article:
La bitàcola de Xavier Diez
Crec que devia ser l’any passat en què es va
formular el neologisme “processisme” per definir una situació política d’indefinició en què
l’independentisme polític sembla incapaç de
plasmar en realitats concretes un moviment social tectònic, que ens hauria de
portar amb el trencament amb la monarquia espanyola. Certament, per als independentistes de tota
la vida, el camí s’està fent infinitament llarg, al més pur estil de “la Llarga
Marxa” de Mao Zedong o la travessa del desert de Moisès a la recerca
de la terra promesa. Bé, seria fàcil resultar irònic i pensar que els
sobiranistes envegen els comunistes xinesos, els quals només van haver de
caminar 12.500 quilòmetres en 370 dies. Aquí portem sis anys i sembla una inacabable processó en què
no passa res, tot i que en la meva modesta opinió, aquest no res és només
aparença. Fins i tot els armats de
Setmana Santa arriben a algun lloc.
El vuitanta per cent de la gent
coneguda que vaig trobar a
Salt a la Diada eren mestres,
pastissers, conserges,
perruquers i paletes…:
pèrfida burgesia!
En situacions d’incertesa com
l’actual, tota interpretació del procés sol ser interessada i és habitual
confondre el desig amb la realitat. Anem a pams: entre determinats
entorns de les esquerres instal·lades, l’independentisme no va de debò, sinó
que seria una il·lusió, un maquillatge de la “pèrfida dreta burgesa” per
tapar la corrupció i les retallades. Per a la premsa del règim -especialment
l’addicta a la monarquia- una
anhelada tercera
via és possible, i celebrarien el retorn del fill pròdig amb la
promesa d’un concert com els dels bascos o un nou pacte fiscal. Sense
anar més lluny, estem en els dies en què es compleix l’aniversari de la publicació d’un manifest que les forces vives del país incitaven, sota l’amenaça
de tots els mals de l’infern, a abandonar el mal camí de l’aventura vers Ítaca i
per tant, que no se’ns ocorregués votar Junts pel Sí o la CUP.
Aquests darrers dies, els mitjans que s’alimenten de l’hostilitat contra el nostre
país, denunciaven la presumpta deflació estadística dels manifestants
de la Diada. La cosa té la seva gràcia, perquè les modestes xifres de centenars de milers
de manifestants del dia 11 multiplicaven el nombre que deixaven anar a les
hemeroteques dels anys anteriors; o que el grup d’empresaris teòricament
influents són un “pont aeri”, que metafòricament fa anys que no
existeix (com a molt, algun
avió low cost), la tercera via,
cada vegada queda més clar que són els pares, i les esquerres que defensen el proletariat, ni són proletàries, ni són
capaços de mobilitzar més enllà d’unes poques desenes de figurants.
A més, ho confesso! El vuitanta per cent de la gent coneguda que vaig trobar a
Salt a la Diada eren mestres, pastissers, conserges, perruquers i paletes…:
pèrfida burgesia!
A
veure, tot aquell que fa
interpretacions, i encara pitjor, prediccions sobre què passarà amb
l’independentisme, s’equivoca.
No en té ni idea, com jo tampoc, sobre el que
passarà. Hem de ser humils i confessar la nostra incapacitat d’endevinar què
ens té preparats el futur. En tot cas, com que no tinc habilitats
metacognitives ni m’admetrien en un consultori astrològic, només parlaré des de l’àmbit que, més o
menys, domino: el passat. Suposo que
la meva formació d’historiador em permet tractar d’interpretar el passat, i una
mica, el present.
aquells instal·lats en velles
categories, semblen
incapaços d’entendre
que més que passar de pantalla,
a Catalunya ja tenim
un altre sistema operatiu
I el que veig, és que més enllà del que passi
en un, o dos, o deu anys, sí que veig que la ruptura ja s’ha produït. Un gruix important de catalans ha desconnectat del règim. No
se sent còmode ni participant de l’estat, ni identificat amb els seus símbols,
ni es deixa impressionar per amenaces cada cop menys creïbles. La distància és especialment gran entre aquells més
joves, per a qui la Transacció [que noTransició] és un avorrit tema del
manual d’Història. La gent més jove,
precisament, està per altres històries, i en tot cas la proximitat amb Espanya és similar a l’existent amb francesos, belgues, argentins o
italians.
La
gent té la sensació que no hem formalitzat el divorci, tot i que ja fa, potser
una dècada que no convivim, que estem separats de fet, que tan sols rebem
requeriments emprenyats d’un cònjugue amb qui vam tenir certa relació, i amb
qui ja existeix una animadversió mútua que ha fet esvair-se tota confiança de
manera definitiva.
Això, molt que pesi, ja no té volta enrere.
Ja hem anat molt lluny. I aquells instal·lats en velles categories, semblen
incapaços d’entendre que més que passar de pantalla,
a
Catalunya ja tenim un altre sistema operatiu.
Xavier Diez
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada