Benvolguts,
En Carles Marc del Grup d'Opinió GOAL, respon amb arguments detallats i concloents l'escrit d'en Jordi Muñoz publicat a Crític.
Carta oberta en resposta a Gerard Pisarello i als
Comuns
https://www.facebook.com/notes/carles-marc/carta-oberta-en-resposta-a-gerard-pisarello-i-als-comuns/10153939846879891
Fa uns dies vaig llegir l'interessant article
d'en Jordi
Muñoz que va publicar a CRÍTIC sobre la complexa relació entre els Comuns i
l’independentisme, i avui mateix acabo de llegir la resposta
d'en Gerard
Pisarello.
Com a altres catalans interessats en la política, llegeixo amb atenció
tot allò que em sembla rellevant i intento fer-me la meva valoració pròpia i
treure conclusions. Però abans de seguir, vull ser honest i com a punt de
partida, situar-me políticament, per no enganyar ningú: sóc independentista,
perquè vull un estat propi, i m'agradaria que aquest fos el més social
possible, i per tant, el més cap a l'esquerra possible, però que sigui
transversal i inclusiu, de manera que pugui incloure, tan aquells que no volen
l'estat propi, com aquells que no volen que sigui social i d'esquerres. Si
parlem d'inclusivitat i transversalitat, fem-ho bé, o sinó, ens estarem fent
trampes, i ens guanyarem justament, l'acusació de ser sectaris.
Dit això, i com a antecedent, m'agradaria dir que coincideixo bastant,
amb l'anàlisi d'en Jordi Muñoz, si bé amb alguns matisos, especialment pel què
fa al paper de l'esquerra independentista.
De la mateixa manera, coincideixo menys amb l'anàlisi d'en Gerard
Pisarello, i per això m'he animat a escriure. Tanmateix, celebro que per fi,
algú com ell hagi escrit i manifestat la seva opinió, amb la qual no coincideixo,
però de la qual valoro el seu to i claredat expositiva, que trobo a faltar,
sovint, amb les meves converses amb altres militants del seu entorn polític.
Anem al gra, doncs:
1.- Parla en primer lloc, en Pisarello, del "processisme" com
a problema, en el sentit de què CDC, ara PDC, controla el procés, i que aquest no
és prou transversal, ni interpel·la les majories socials del país, així com que
la concepció convergent de la nació catalana continua ancorada en molts dels
registres elitistes i excloents del noucentisme, renyida amb la tradició rica i
plural del catalanisme popular i social. Parla també de què han conspirat
contra la sobirania fiscal, la educativa i l'econòmica.
Evidentment, des de la perspectiva d'esquerra, puc coincidir amb la
crítica a les prioritats programàtiques de PDC, abans CDC, que, tot no
agradant-me a mi, són legítimes en democràcia, mentre qui les sosté, tingui el
suficient suport a les urnes. ¡¡Què més voldria jo, que el món real fos
d'esquerres, no capitalista, i el més semblant possible al de referents de
l'esquerra, com en Lluís Maria Xirinacs, i el seu sistema
general a la mesura de l'home d'avui!! Però de moment, la realitat, no és aquesta, i
no podem esperar a intervenir-hi, a que la majoria sigui la nostra, ni anar
provocant noves eleccions, per intentar canviar les majories actuals, fins que
ens afavoreixen a nosaltres, deixant d'intervenir en la realitat present i
generant més inestabilitat i incertesa sense cap més objectiu que el tot o res,
expectativa irreal, ara mateix.
Tampoc em sembla just menysprear l'innegable esforç que ha fet
Convergència per canviar i acabar prematurament, sense cap necessitat pròpia,
dues legislatures de moment, per donar la veu al poble, pagant el preu d'haver
perdut votants pels efectes de la crisi i pel seu canvi de posicionament, de
reclamar el pacte fiscal al dret a decidir, la independència i, si cal, la
unilateralitat, i de perdre la seva coalició electoral amb Unió Democràtica. El
seu líder indiscutible, a més, va fer un pas al costat, per exigències de
l'esquerra més transformadora, que per cert és independentista, no sense
haver-se enfrontat abans amb molts dels seus companys de partit i prohoms del
món econòmic i empresarial, així com haver assumit el risc d'una consulta
descafeïnada, si, però que igualment li ha comportat amenaces i actuacions
judicials, conseqüències molt més tangibles que no pas les d'Iniciativa, que en
el 9N va adoptar un paper tebi, i en el moment decisiu, el més atrevit que va
fer, va ser promoure una recollida de signatures, el destí de la qual s'ha
perdut en el temps.
És molt de preveure, certament, que si haguessin eleccions ara mateix,
PDC perdria vots, però no seria just provocar-les abans d'hora només per
treure-li un bastó de comandament que es va guanyar, però que no és excloent,
ja que la crida a participar i contribuir en el procés, és oberta.
Per altra part, pel que fa al catalanisme ampli que postula en
Pisarello, potser no estigui en l'imaginari de PDC, però si en el d'Esquerra
Republicana i en el de la CUP, i això no els impedeix de participar en el
procés. Tanmateix, trobo a faltar, parlant de referents, un desmentiment rotund
i definitiu, des dins de l'esquerra, del caràcter únicament burgés del
catalanisme, tot sabent que referents com el mateix Josep Termes, o fins i tot
Joan Comorera o en Salvador Seguí, el Noi del Sucre ho desmenteixen abastament,
tot i la voluntat d'alguns, de reiterar les tesis d'en Solè Turà, o fins i tot,
d'Alejandro Lerroux, contràries a escrits mateixos de, fins i tot, Lenin. Si es
qüestiona la sinceritat de PDC per un costat, ja va sent hora de ser clar i
rotund, en aquest aspecte, des del món de l'esquerra, no? Si no, com es vol
desconfiar dels altres, i no tenir un mateix, les idees clares i transparents?
2.- En segon lloc, parla de la diferència entre comparar el Pacte de
Junts pel Si amb els pactes municipals de, per exemple, els Comuns i el PSC,
atesa la diferència d'hegemonia.
Respecte d'aquest punt, voldria començar desmentint que sigui el PDC
qui controla el procés, a la vista de les conclusions de la Comissió
Parlamentària sobre el procés constituent, atès que, havent una iniciativa
civil, desvinculada dels partits polítics, que ha treballat sobre el procés,
des de "El
país que volem" fins a la "Convenció Constituent", passant per "Reinicia
Catalunya" fa ja més de 2 anys, la decisió que s'ha pres no és mantenir i
reforçar aquesta iniciativa ciutadana, sinó recuperar la iniciativa des del
Parlament i impulsar un model diferent. Per poc que estem atents a com han anat
els esdeveniments, sabrem que no ha estat Convergència qui ha impulsat aquest
canvi, ni Esquerra Republicana. És possible que al teu espai polític, com al
meu, li hagués agradat l'altre model, però no ha estat pas l'adoptat. El què
està clar, és què, s'adopti el què s'adopti, si els Comuns s'afegeixen al marc
de debat establert, no hi ha cap dubte de cap on es mourien les idees. A què
esperem, doncs??
Per altra part, es podria parlar dels pressupostos de la Generalitat i
justificar que no s'aprovessin. En aquest aspecte, trobo a faltar un discurs
sincer del vostre espai. L'únic que va fer una proposta defensable va ser la
CUP i en Busqueta, l'article
del
qual vaig llegir amb molt d'interès, i amb qui vaig coincidir en moltes coses,
amb un desacord important: en alguns punts, l’única manera de tirar endavant
amb una pròrroga pressupostària era desobeint. Siguem seriosos: la
desobediència s'ha de fer quan es pugui sostenir en el temps, perquè sinó, és
enganyar la gent i perdre força, qui sap si definitivament. Tot i així, li
valoro una cosa: la postura de la CUP va ser coherent i va apostar per la
desobediència, cosa que l'espai dels Comuns, Podemos i Catalunya si que es Pot,
no ha tingut encara la valentia de recolzar.
El què no trobo seriós, és defendre un pacte municipal amb el partit
que ha governat majoritàriament l'Ajuntament des del 1978, amb la corrua de
polítiques criticables en tots els àmbits que ha impulsat, assignar-li a més,
les responsabilitats concretes que se li han assignat ara mateix i, a sobre,
donar la principal responsabilitat a algú sobre el qual ronden ombres de
sospita, sobre ell i sobre col·laboradors seus. I tot això, després d'haver-los
criticat temps enrere, com representants de la vella política. Home,
sincerament, aquest argument, no és creïble per a molta gent, i ho saps..
3.- En tercer lloc, parla en Pisarello, dels límits d’un RUI sota
l’hegemonia de CDC. Qüestiona que el paper predominant de CDC també afecta la credibilitat
del RUI. Diu que el millor referèndum possible seria a través d'un acord amb
l'estat, si bé, si l'estat bloqueja sistemàticament l'acord, és legítim
plantejar altres vies no necessàriament pactades, les claus de les quals,
serien que garantís condicions justes i imparcials de votació (amb funcionaris,
observadors, instàncies efectives de control), implicar a sectors amplis de la
població i obtenir el reconeixement, si més no, d’altres forces polítiques i
instàncies estatals i/o Internacionals. En definitiva, prou reconegut per
aliats interns i externs que reforcin la seva efectivitat. I afegeix que no
està gens clar que CDC vulgui o sigui capaç d’impulsar un referèndum d’aquest
tipus o altres mesures de desobediència massiva capaces de forçar a l’Estat a
negociar. De moment, només ha fet esment a un inconcret “mecanisme unilateral
democràtic”, al mateix temps que ha emprés altres actuacions que fan desconfiar
de la seva voluntat, i cas de fer-ho, hi hauria un risc cert de convertir-la en
una reedició degradada i amb efectes limitats de la consulta del 9-N.
Quan algú llegeix arguments com aquests, comença a preguntar-se com pot
ser possible que, dins de l'esquerra, hagi perspectives tan diferents sobre la
realitat crua dels fets, si és que no són fruit del partidisme tàctic, que tant
critica als altres, però que no sembla veure en el seu propi entorn.
En primer lloc, no hi ha cap dubte que el millor referèndum possible no
es donarà, perquè l'estat ha donat sobrades mostres de no voler-se moure. I no
només l'estat, sinó, especialment, el seu electorat. No voldria ser punyent,
però el mapa electoral del 26J és prou representatiu d'això. Cal insistir-hi en
aquest argument?
Evidentment, que s'ha de buscar el màxim de garanties possibles, però
això no pot fer que s'endarrereixin més temps de l'indispensable, si es
constata que, aquestes garanties no arribaran en un temps raonable, com ja ha
passat en altres casos a nivell comparat i això no ha estat un obstacle per
reeixir.
Per tant, això ens porta al terreny d'allò que és possible, que és la
implicació de suports amplis de la població i l'obtenció del reconeixement
d'altres forces polítiques i instàncies estatals o internacionals. I això
comença, precisament, pel suport de l'espai dels Comuns, Catalunya si que es
pot o Podemos, amb el suport dels quals, s'arribaria, aproximadament, al suport
d'un 60-70% de la població, suport indiscutible i inqüestionable a tots els
nivells. I es clar, això em porta a una pregunta circular: com es pot demanar
un suport que encara falta, quan el principal proveïdor d'aquest suport és
precisament aquell que el reclama? Podria dir-se que això s'explica per la
desconfiança en la direcció del procés per part de CDC.. ..Però és que el RUI
no va ser una proposta de CDC, sinó de la CUP i de l'Assemblea Nacional, a
través dels seus socis, acceptada per part del Govern de Junts pel Sí, amb
l'únic condicionant de què s'esculli el moment més favorable per al seu èxit,
cosa lògica, per altra part.
Naturalment, es podria parlar de què la inconcreció d'aquest moment
genera desconfiança, cosa que, segurament, inquieta a la CUP. Però més
desconfiança em genera a mi, que l'espai de Catalunya si que es Pot no hagi
votat a favor de les conclusions de la comissió parlamentària, ni tan sols dels
pressupostos, ni tan sols de la moció de desconnexió, però sobretot, que es
desmarqués del sentit plebiscitari de les eleccions del 27-S, tot tenint a dins
gens que votaria a favor, cosa que va fer que els seus vots hagin estat
comptats com a no, i que la majoria expressa obtinguda hagi estat vista com a
insuficient, en comptes de veure com a insuficient la minoria expressa oposada.
Es podria haver dit que no es volia que el procés el dirigís Mas, perquè no es
confiava en el seu independentisme. Però un cop fet el pas al costat, aquest
recel no és aplicable al seu successor. La qual cosa em fa pensar en una cosa
diferent: Catalunya si que es Pot, en realitat, no es va negar a acceptar el
sentit plebiscitari del 27-S perquè hi anés Mas, sinó perquè no va voler dividir
la seva militància. Tant costa acceptar la veritat? Fa anys, vaig escriure una
carta oberta al PSC, proposant que es desdoblés amb el PSOE, per esbrinar la
voluntat sobiranista dels seus votants. Malauradament, aquella proposta no es
va tenir en compte. I ara, el PSC; és un partit gairebé residual en el sistema
polític català. No us fa pensar, això? Sou l’únic espai que manté una posició
ambigua al respecte que no ha desaparegut o s’ha convertit en irrellevant
políticament, després de caure Unió Democràtica i el PSC. Fins quan durarà
aquesta indefinició? Què es pensa fer per acabar amb ella d’una vegada?
Això, em porta a una darrera reflexió a aquest respecte. En realitat,
la manca de voluntat d'acceptar el RUI, té a veure amb la mateixa raó que tu mateix
vas apuntar, referint-te a Esquerra i a CDC, respecte de la consulta ciutadana
de l'Ajuntament de Barcelona per decidir si es vol adherir a l'AMI, per por a
perdre, d'una part de la vostra militància. Por que, per cert, no té la
militància d'Esquerra o CDC, almenys, por d'afrontar-la. Què doncs? Apostem a
qui creus que seria més valent?
4,5.- Parla a continuació de les eleccions constituents com a alternativa,
i d’avançar cap a una República o un Estat propis, però des d’una altra
correlació de forces, preparant l’escenari per una futura entesa entre les
diferents forces sobiranistes del país, independentistes i no independentistes, amb una
hegemonia de les esquerres i que, un procés constituent no subordinat, o un
referèndum de ratificació constitucional, necessitaria, com qualsevol
iniciativa sobirana, aliats.
Quan un arriba a aquest punt, es pregunta si la proposta que fa és
sincera, personalment o és tàctica de partit.
Per començar, les eleccions constituents ja es contemplen en el full de
ruta del procés, i per tant, tindran lloc quan s'hagin implementat la resta
d'aspectes del mandat resultant del 27S, cosa lògica, perquè no té sentit posar
el carro davant dels bous, si el què es vol és que aquest avanci.
Però proposar aquesta alternativa i renunciar a participar en cap altre
aspecte del moment polític actual, si que fa despertar una seriosa desconfiança
respecte de la sinceritat dels propòsits del seu espai polític, i fa girar la
desconfiança que tira sobre altres actors polítics, sobre si mateix. És a dir,
quina és la prioritat, guanyar les eleccions, o tirar endavant el procés? Aquí,
jo demanaria sinceritat..
En aquest sentit, és injust voler pretendre assumir a través d'una
convocatòria electoral el comandament d'un procés al qual, en ben pocs moments,
s'ha empès activament, ans el contrari.
Ara bé, si es vol col·laborar i guanyar la confiança sincera dels
altres sobiranistes, la manera és ben senzilla: sumar-se al procés constituent,
aportar la seva visió i reforçar la perspectiva social i d'esquerres, i blindar
el seu suport social i legitimitat, amb el qual, segurament, seriem
imparables.. ..naturalment, si és aquesta la voluntat sincera.. Decidim.. ..Catalunya?
Perquè el procés constituent viri cap a l'esquerra, primer ha d'haver
procés constituent, i si tant es desconfia de la dreta, ja es pot preveure que
si se la arracona i se la menysté, el procés constituent corre perill.. I
aquest és un risc estratègic imperdonable: si ha d'haver procés constituent, i
es vol que sigui d'esquerres, quin millor moment per fer-ho que aquell en què
la dreta (o centre, si es vol) vol participar-hi, però és més feble que mai???
I parla de la necessitat d'aliats.. I té tota la raó, però no pas com
es pensa. Vists els resultats del 26J, queda clar que no tindrem aliats.. ..de
fora. Però, és que algú es pensa, que en un procés com aquest tindrem aliats de
fora? Els únics que tindrem són els de dins, i aquests, depenen del seu espai
polític, que si s'afegeix al procés, amb ganes de participar ens farà visibilitzar
una massa crítica que ja existeix i ens farà invencibles.
6.- Continua en Pisarello parlant de la conquesta de sobiranies
lliurement compartides i en què, en un escenari així, l’èmfasi no es posaria
tant en la unilateralitat com en la no subordinació. Més que en la idea de
desconnexió, en l’eixamplament de la idea de sobirania. Parla també de què, de
mantenir-se les tendències electorals actuals, seria molt probable que unes
eleccions constituents facilitessin el sorpasso de les esquerres, independentistes
i no independentistes, eixamplant el suport i la força social de sobiranisme i
de què un procés constituent realment obert a independentistes i no
independentistes permetria, alhora, neutralitzar l’autoritarisme del PP i del
nacionalisme espanyolista en general i conjurar el to de superioritat moral que
sovint destil·len algunes posicions nacionalistes a Catalunya.
Sobre aquest tema, vull partir d'un fet que no es parla massa i que és
bàsic: per eixamplar la idea de sobirania, primer s'ha de tenir sobirania..
..Seria una mica, com la caixa d'eines, que parla l'Eduard Voltas, en el seu llibre, i que els amics de Súmate
i molta altra gent ha entès fàcilment.
Em pot dir en Pisarello que, ara mateix, hi ha espais de sobirania que
no necessiten de ser guanyats, i té raó, en part.. ..Però també ho és que no
sempre l'espai dels comuns, Catalunya si que es Pot, etcètera, ha recolzat les
iniciatives en aquest sentit, ni s'ha provat, de moment, que estigui disposat a
recolzar l'exercici d'aquesta sobirania, fins i tot desobeint, si no es fa a la
seva manera. Pot ser una actitud política legítima, és clar, però no pas gaire
lògica, tenint en compte que no va ser ni la força més votada a Catalunya el
27S ni té possibilitats de formar un govern alternatiu. Serà per això que vol
eleccions constituents. Però llavors, com s'adiu això amb aquella famosa frase
que deia que "el ciutadà no pot esperar-se, entre tant, a que això
s'acabi", i que cal actuar sobre el dia a dia? Canvia aquest raonament de
valor quan s'albira l'expectativa més o menys a mig termini d'anar a una nova
convocatòria electoral de caràcter constituent?
Pel que fa al procés obert a independentistes i no independentistes,
aquesta possibilitat va ser real, dins del marc de la comissió del procés
constituent, a la que van assistir en nom de REINICIA Catalunya, Jaume López,
Jordi Rich i Isabel-Helena Martí. No recordo que Catalunya si que es pot digués
res al respecte. Com tampoc recordo haver vist ningú de Catalunya si que es pot
o els comuns en el moviment que ha recorregut Catalunya de punta a punta en 4
columnes, La
Marxa Som, recordant la Marxa de
la Llibertat d'en Lluís Maria Xirinacs de fa 40 anys, on s'han assajat formes de
democràcia participativa i popular. Tanmateix, i tot tenint en compte les
conclusions que s'han aprovat, no es pot dir que el procés no estigui obert a
independentistes i no independentistes. En tot cas, això només serà veritat si
és per incompareixença dels no independentistes, ja que si compareixen, podran,
en tot cas, dir la seva i proposar tot allò que es consideri convenient.
Respecte de l'eixamplament del suport i força social de
l'independentisme.. ..home, la millor manera de comprovar això, seria donant
suport al RUI, i llavors veuríem si realment cal o no. Per un costat, perquè si
es vira molt més a l'esquerra, pot passar que el votant de centre, i els
sectors empresarials fins ara partidaris, es facin un pas enrere, i es perdi
aquesta buscada inclusivitat i transversalitat temporal, per culminar el procés
per aconseguir un espai de sobirania pròpia. Per altra part, sospito que aquest
suport i força social ja existeix i es manifestaria expressament si es pogués
expressar lliurement en un RUI, sense adscripció a cap consigna de partits, ni
eleccions plebiscitàries. Jo estic tan convençut, que em començo a preguntar
si, en realitat, precisament per això, no hi ha interès en donar suport al
RUI..
I quant al to de superioritat moral.. ..Com diu un vell refrany català,
"cap geperut veu la seva gepa". Parlant en termes psicològics, més
aviat em sembla això una famosa projecció psicològica d'aquelles que esmentava
en Carl Jung..
7.- Parla finalment, en Pisarello, de les condicions per a una
mobilització i un debat constituents, de què l’obertura d’aquesta via a
Catalunya exigiria una mobilització i un debat ciutadà, popular, intens, que qüestioni les
pràctiques de corrupció i les polítiques d’austeritat d’aquests anys i que
reconegui el paper de les classes populars, vinguin d’on vinguin, parlin la
llengua que parlin, en la construcció d’un nou país, més just i democràtic. I
també reclamaria una rehabilitació dels ponts i del diàleg entre els mons dels
Comuns, de la CUP, d’ERC, i fins i tot d’aquells sectors socialistes (dins i
fora del PSC) capaços de reaccionar i d’afegir-se al canvi. Aquesta alternativa
tampoc implicaria, per descomptat, que altres forces sobiranistes, com la nova
PDC o Demòcrates de Catalunya, hagin de desaparèixer o ser excloses. Ans al
contrari, un escenari d’aquest tipus contribuiria a la seva refundació real i
els hi donaria l’oportunitat de mostrar la seva lleialtat a la voluntat del
poble de Catalunya, fins i tot en cas de perdre la seva posició hegemònica.
Anar massa lentament o voler accelerar-ho tot a qualsevol preu, pot tenir
conseqüències contraproduents i tal vegada irreversibles.
Doncs bé, al respecte, penso que el tauler de joc ja està definit, i en
aquest tauler es podran establir els ponts que es vulguin establir.
Certament, no és l'entorn dels comuns o dels que poden a Catalunya els
què han establert aquest marc. Però no és a ells a qui els correspon per mandat
democràtic, i demanar noves eleccions per definir-lo no és legítim ni honrat
políticament. Estaria bé que ho digués algú de Reinicia Catalunya, que ho fa
des de fora de les institucions democràtiques, però no pas algú que hi està
dins.
Per altra part, i respecte dels ponts a establir, la solució continua
estant en mans de l'espai dels comuns: entrant i participant del joc. I per una
raó molt senzilla: els militants de base dels partits d'esquerra poden
compartir moltes més coses que, els seus dirigents, per raons estratègiques de
partit no podrien. Una vegada posats junts, i sense aquests condicionaments,
les coincidències podrien ser moltes més de les, en principi, esperades.
I de què depèn finalment, doncs, que el procés sigui més participatiu,
transversal, inclusiu, etc? Doncs tant senzill, com de què l'espai dels comuns
decideixi participar amb entusiasme de l'espai de debat i decisió popular, una
vegada s'estableixi i comenci a funcionar.
Podrem comptar amb vosaltres?
Carles-Marc Cosialls, (membre del GOAL, Grup d’Opinió Ara Lliures)
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada