Benvolguts,
Magnífic Editorial d’en Vicent Partal. Mostra d’un treball
de documentació (relativament senzill) i conclusions evidents i definitives (molt
ben elaborades) de la presentació d’un acte i d’un llibre d’ex-ministres
franquistes (ja sabem que aquesta combinació no és un oxímoron) parlant d’altres
ministres franquistes participants de la División Azul. Tot emparat i presentat
pel rei d’Espanya, fill del successor (a títol de rei) del sinistre Caudillo Franco
por la gracia de Diós, assassí despietat, dictador durant 40 anys a la trista
Espanya dels anys 40, 50, 60 i 70, protegits per Hitler, Mussolini, el Vaticà,
els molt rics espanyols, Francesc Cambó, Juan March i les dretes i ultradretes espanyoles i pels
EUA...
Les conclusions son unes veritables perles:
·
El franquisme, l’estructura i la trama que el franquisme van crear
continua essent el nucli del poder real a Espanya…
·
Oreja va fer un panegíric de Fernando Maria Castiella. El tal
Castiella, de qui Oreja va dir que era l’home que més admirava, va ser ministre
d’Afers Estrangers franquista i voluntari, lluitant amb les tropes nazis, al
front de Rússia.
·
Castiella: biografia ‘d’un polític íntegre que va treballar sense
defallença al servei dels alts interessos d’Espanya’…
·
A l’Espanya del 2017 és possible una cosa tan aberrant com el lliurament
d’un premi amb tots els honors a un personatge franquista capaç de dir en
públic davant el cap de l’estat que ell adora un dels ministres més sinistres
de Franco…
·
El poder real dins l’estat espanyol no rau en el parlament (Congreso),
sinó que el continuen tenint i exercint les famílies que es van enriquir i van
fer carrera amb el franquisme, gràcies a la pervivència política del franquisme
anomenat des de fa 40 anys o sigui des de la Transacció (que no transició) franquisme
borbònic –que és el PP–, però sobretot
gràcies a la constitució del 1978, que va evitar el trencament amb el règim
franquista franquista…
·
Sense cap veregonya ho poden fer d’una manera descarada i tot, sense
haver ni tan sols d’amagar les conviccions feixistes. I, novament, l’homenatge
a Oreja ens dóna una alimara privilegiada per a mirar-nos amb un cert detall
com funciona Madrid i fins a quin punt és compacta la trama que el domina…
Vegem l’Editorial:
Editorial
Vicent Partal
Franquisme: volen que mireu al
congrés, però cal mirar a Yuste
«El poder
real dins l'estat espanyol no rau en el parlament, sinó que el continuen tenint
i exercint les famílies que es van enriquir i van fer carrera amb el franquisme»
Per: Vicent Partal
11/05/2017 22:00
Ahir el congrés
espanyol va votar la retirada de la tomba de Francisco Franco del Valle de los Caídos. No l’en trauran,
però. Perquè el
franquisme, l’estructura i la trama que el franquisme van crear continua essent
el nucli del poder real a Espanya. Permeteu-me que ho explique amb
una anècdota ben sucosa, que curiosament no ha cridat l’atenció dels mitjans.
Despús-ahir, al
monestir de Yuste, el rei d’Espanya va lliurar el premi Carlos V a Marcelino Oreja. Amb tota la solemnitat imaginable.
El tal Oreja va ser durant vint-i-cinc anys un dels màxims responsables de la
diplomàcia franquista, després va ser ministre amb la UCD i finalment comissari
europeu, gràcies al PP. En l’acte de lliurament, per si la cosa no
fos ja prou sorprenent, Oreja va fer un panegíric de Fernando Maria Castiella. El tal Castiella, de qui Oreja va dir que era l’home que més
admirava, va ser ministre d’Afers Estrangers franquista i voluntari, lluitant
amb les tropes nazis, al front de Rússia.
Oreja ha retut homenatge a Castiella també amb un llibre que es promociona dient que és
la
biografia ‘d’un polític íntegre que va treballar sense defallença al servei
dels alts interessos d’Espanya’.
A l’Espanya del 2017 és
possible una cosa tan aberrant com aquesta. Es pot lliurar un premi amb tots els honors a
un personatge franquista capaç de dir en públic davant el cap de l’estat que
ell adora un dels ministres més sinistres de Franco. I es pot fer
això al mateix temps que el parlament es distrau votant una alegre resolució
sobre el franquisme que tothom sap que no complirà ningú. És la diferència
entre gestionar el poder i creure’t que el tens.
Perquè el poder real dins l’estat espanyol no
rau en el parlament, sinó que el continuen tenint i exercint les famílies que
es van enriquir i van fer carrera amb el franquisme, gràcies a la pervivència
política del franquisme –que és el PP–, però sobretot gràcies a la constitució
del 1978, que va evitar el trencament amb el règim. Ho poden fer
d’una manera
descarada i
tot, sense haver ni tan sols d’amagar les
conviccions feixistes. I, novament,
l’homenatge a Oreja ens dóna una alimara privilegiada per a mirar-nos amb un cert detall com
funciona Madrid i fins a quin punt és
compacta la trama que el domina.
Us n’he fet un gràfic,
per entendre-ho millor. Un gràfic només de les relacions familiars de Marcelino
Oreja. Si el mireu amb detall, veureu que hi convergeixen quatre famílies franquistes, de les dures del
règim (els Oreja, Lladó, Gómez Acebo i Borbón), totes emparentades amb totes, i
totes en el centre del poder polític o empresarial de l’estat espanyol.
O manen als ministeris o manen a les empreses de l’Íbex. Tots.
Sense excepció.
Per exemple, els
germans de la cunyada de Marcelino Oreja són casats l’un amb la germana de Juan
Carlos i l’altre amb la germana del millor amic de Juan Carlos. I, fent dos
salts entre ells, només dos, vas a parar de les Koplowitz als Urquijo, passant
òbviament per Jaime Mayor Oreja, nebot de Marcelino, o pel seu germà Carlos, polític del PP i
propietari de sis empreses de seguretat –que ja tenien molta feina quan el
germà era ministre d’Interior.
A Yuste, doncs, Felipe
VI era a casa. Mentre a Madrid el parlament votava una coseta, el fill del germà
de la concunyada d’un dels fills de Marcelino Oreja premiava amb els màxims
honors un dels pilars del règim, ja vell, un dels seus. Un home a qui,
concretament, el sinistre Castiella va encarregar d’explicar diplomàcia a son pare,
Juan Carlos. Amb la qual cosa tot
torna a lligar i
el cercle queda ben tancat:
el poder de l’Espanya real se celebra a ell mateix, d’una
manera gairebé pornogràfica.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada