Benvolguts,
L’Iu Forn amb ironia, fa com els ninotaires que de manera
simple t’expliquen accions o conceptes complexos.
Avui, amb molta gràcia (com sempre) l’Iu Forn enfoca els tristos problemes dels
perdedors
de la guerra del 36 al 39, i la insultant poca vergonya dels
guanyadors (i els seus fills i nets) de la guerra acabada fa 80 anys que es comporten com si haguessin guanyat, ocupat, genocidat i expoliat Catalunya abans d'ahir! Concretament parla precisament de la Memòria Històrica:
O sigui, segons aquest argument,
cal oblidar la
memòria de qui no té memòria i fer-ho
en nom dels sentiments
dels encara avui vencedors, pobrets. 80 anys després, reconèixer la dignitat d'un dels bàndols és “obrir ferides”. Sí, esclar, les ferides de qui no va patir l'exili, la misèria, la pèrdua
dels seus béns, la degradació i la marginació social, la repressió i la por.
I parla de com el sentit de l’expressió “primum vivere et deinde
philosophari” ha estat usada pels guanyadors de la guerra per
delmar-nos durant 80 anys a nosaltres
els perdedors i per convertir el robatori i l’expoli
dels perdedors en la seva filosofia
de vida!
Tal com explica l’autor, nosaltres els perdedors de la guerra d’Espanya
contra Catalunya, vàrem patir l’exili, molts vàrem integrar-nos en
la “guerrilla” antifeixista francesa i en conseqüència molts vàrem anar a parar
als camps d’Extermini nazis (aquests dies s’ha commemorat l’aniversari de l’alliberament
del Camp de Mathausen on ha intervingut el nostre Conseller d’Exteriors Romeva).
Nosaltres els perdedors
de la guerra d’Espanya contra Catalunya, vàrem ser perseguits i
tancats en presons com la Model o en camps de concentració. Nosaltres els perdedors
de la guerra d’Espanya contra Catalunya, vàrem patir la misèria
de la postguerra, la pèrdua dels nostres bens (les fàbriques dels republicans que varen haver de fugir les varen
ocupar les forces d’ocupació i se les varen quedar, com les que va ocupar el
Lara), vàrem patir la degradació i la marginació social, la repressió i la por.
Finalment l’autor ens explica que: Ells ( els rebels, els guanyadors) decideixen (80 anys més tard) com
han de ser les coses i no poden ser de cap altra manera. I en alguns casos amb perdedors fent de
guanyadors.
Segurament perquè estar al bàndol dels guanyadors és més
agraït.
Vegem l’article de l’Iu
Forn que ens explica les històries de vencedors i de vençuts i ens parla del
David Pérez:
OPINIÓ
Franco, antigues ferides i David
Pérez
Iu Forn
Barcelona. Divendres, 12 de maig de 2017
A Espanya existeix un franquisme sociològic que
controla encara els llocs clau del sistema de poder. I quan
se'ls planteja la pregunta: treure Franco del Valle de
los Caídos? La resposta és: “No, perquè és obrir antigues ferides”. I obrir les fosses comunes de la Guerra Civil i
identificar els cadàvers? “No, és reobrir velles
històries”. I tot el que sigui la justícia i la dignitat que mereix el bàndol que encara avui és
considerat el perdedor
pels que encara se senten vencedors significa un trencament d'aquell
pacte que hi va haver a la transició (i que hauríem de veure qui va pactar-lo i què va pactar).
O sigui, segons aquest argument, cal oblidar la memòria de qui no té memòria i fer-ho en nom
dels sentiments dels encara avui vencedors, pobrets. 80 anys després,
reconèixer la dignitat d'un dels bàndols és “obrir ferides”. Sí, esclar, les ferides de qui no va patir l'exili, la
misèria, la pèrdua dels seus béns, la degradació i la marginació social, la
repressió i la por.
Sempre que la part de
la societat que no és la “dominant” demana
algun canvi de l'estatu quo,
la resposta és que no. Per què? Perquè, o bé es fractura la societat, o bé es treuen temes
que ja estaven oblidats. I al final sempre triomfa el “que no es mogui
res” i, el que és pitjor, amb
l'argument que es fa en nom de la concòrdia. Bé, si una part de la
societat reclama una cosa i aquesta cosa és de justícia, la concòrdia també és
atendre la seva demanda, no?
La societat també es fractura quan una part important de la societat
se sent exclosa. Per què la fractura mai afecta a qui no vol que res canviï i
es beneficia al 100% de la situació? Per què mai cedeixen?
I així arribem al
diputat del PSC David Pérez, a qui
fa 24
hores que li cauen plantofades per totes bandes per haver dit el que pot escoltar en aquest enllaç i que resumit és: quan era al govern, Esquerra no va voler obrir
fosses de la Guerra Civil perquè no fos cas que s'hi trobessin espanyols.
Realment una barbaritat amb balconada al carrer major.
Pérez, un històric del
Parlament, va sentir-se molt incòmode
quan es va fer el debat sobre els toros. Ell, gran defensor de la “fiesta”,
es va mullar i llavors també van caure-li les plantofades a cabassos. I el
caràcter se li va anar fent agre. I quan va agafar força el
debat indepe ell, unionista convençut, encara es va anar
radicalitzant més. I per això, sempre que pot se situa a primera fila en els
actes de Societat Civil Catalana. I,
a poc a poc, Pérez s'ha anat autoaïllant. També dels seus, de qui no es
pot queixar perquè mai l'han deixat sol. Ni quan va deixar de ser diputat i van trobar-li un lloc on
col·locar-lo. I aquesta automarginació i aquest sentir-se
permanentment perseguit el fa veure fantasmes per tot arreu. Fins que ahir va
dir el que va dir. I aquest matí ho ha refermat. Proves de la seva acusació? De
moment ni una. Ha
parlat de “comentaris” que va escoltar i d'impressions que va tenir.
I ha agafat els seus fantasmes i els ha tret a passejar, però per un camp de
mines. Els pròxims dies haurà d'explicar-se i matisar. Però acabarem allà mateix, en aquesta Espanya
per qui tot el que no sigui la seva manera d'entendre el món és dividir i
fracturar.
Ells decideixen com han de ser les coses i no poden ser de
cap altra manera. I en alguns casos amb perdedors fent de
guanyadors. Segurament perquè estar al bàndol dels guanyadors és més
agraït.
Iu Forn
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada