Benvolguts,
L'Eulàlia Reguant, matemàtica i diputada al Parlament de Catalunya per la CUP Procés Constituent no es prodiga gaire als mitjans o potser és que els mitjans que ella usa nosaltres no els coneixem. La qüestió és que ha presentat un treball molt documentat sobre privatitzacions-no privatitzacions, que està referit a l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) com a exemple però que creiem que és extrapolable amb molta facilitat. Ja sabem que les esquerres tendeixen a no privatitzar i les dretes a privatitzar. I de vegades a mida que canvien els governs i les legislatures les privatitzacions van i venen. També sabem que les privatitzacions dels Gobiernos del PP amb l'Aznar van produir molt més mal que bé al poble, encara que les grans companyies, Telefònica, Iberdrola, Endesa, etc en varen sortir molt beneficiades a canvi que el poble en va quedar molt perjudicat. D'aquest procés se n'acostuma a dir:
Capitalitzar els beneficis i Socialitzar les pèrdues.
Vegem la reflexió de l'Eulàlia Reguant:
Capitalitzar els beneficis i Socialitzar les pèrdues.
Vegem la reflexió de l'Eulàlia Reguant:
OPINIÓ
L'ACA, el capital o
la vida
«La deutecràcia no és res conjuntural, forma part de la gènesi del sistema, i no deixa de ser una via de submissió i control de les polítiques públiques i les classes populars»
Caixa | 25/04/2017 a les 22:01h
En un moment on els grans titulars parlen de creixement econòmic i els responsables d’Economia de la Generalitat parlen de recuperació de la tresoreria, de reducció de la despesa financera o de reducció de temps en pagar els proveïdors, podem caure en la temptació de donar per superada la deutecràcia. Però la deutecràcia no és res conjuntural, forma part de la gènesi del sistema, i no deixa de ser una via de submissió i control de les polítiques públiques i les classes populars.
La mercantilització dels serveis públics i dels béns comuns ha estat i és el motor de la deutecràcia, i aquesta no desapareix malgrat la tresoreria es recuperi o es redueixi la despesa financera. La deutecràcia té noms i cognoms i a Catalunya són: FLA i banca.
Perquè el deute no ha servit per potenciar i garantir drets socials i béns comuns, sinó tot el contrari. El deute ha servit durant anys per retallar, per augmentar interessos i per generar més deute encara.
El 2012 engegava a Catalunya la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute com a espai per analitzar els impactes de l’endeutament i per reivindicar un procés d’empoderament per reconèixer que ha passat i qui n’ha estat el responsable, per reparar les conseqüències socials, de gènere i ambientals del pagament del deute i trobar garanties de no repetició d’aquesta bola de neu que és el deute: el deute genera més deute, i aquest encara més deute i així, de moment, sense parar. El 2016 el Parlament de Catalunya aprovava la necessària implicació del govern de la Generalitat en aquest procés de les 3R de l’endeutament català. Tot està a les beceroles.
Malgrat això, tenim exemples concrets de què significa la deutecràcia en el dia a dia en la ciutadania. Dels impactes negatius per les classes populars i dels impactes positius per la banca privada. L’Agència Catalana de l’Aigua en pot ser un cas paradigmàtic. La reestructuració més gran de deute d’una empresa pública catalana va comportar i comporta la pujada del preu del cànon de l’aigua, un bé comú, que s’hauria de preservar de la mercantilització i per tant, de la lògica d’acumulació de capital en el que s’ha instaurat la nostra vida. És un exemple clar de com fins ara, en la dicotomia el capital o la vida, el capital ha guanyat.
La reestructuració de deute més gran de la història en una empresa pública: l’ACA.
El 2011 el deute de l’ACA era de 938M d’€, una quantitat que posava en dubte la sostenibilitat de l’Agència. Era el moment d’auge de les retallades i de debat sobre la sostenibilitat de les entitats bancàries. En aquells moments, la PAH començava a qüestionar de manera clara l’activitat hipotecària dels bancs, els afectats per les preferents s’organitzaven davant de l’estafa dels directius de les entitats financeres i veien com inicialment es protegien les activitats especulatives dutes a terme durant anys.
L’ACA, segons la seva pàgina web, és l’empresa pública responsable de planificar i gestionar el cicle integral de l’aigua a Catalunya. Més enllà d’un debat necessari sobre si aquesta estructura és la més idònia per a la gestió d’un bé comú com l’aigua, és evident que en l’actualitat, i el 2012 també, és indispensable. Davant la impossibilitat de fer front a un deute (938M d’€) que era més de dues vegades els ingressos de dret públic (376M d’€) de l’empresa, el govern va decidir renegociar amb les entitats financeres.
El plantejament a fer és a qui beneficia el resultat obtingut. L’ACA es manté, i aconsegueix no arribar al col·lapse, però a quin preu? Qui acaba sent el beneficiari de la gestió d’aquest bé comú? En un fulletó elaborat per la mateixa Agencia diu: “L’Agència Catalana de l’Aigua treballa per garantir l’ús sostenible dels recursos hídrics de Catalunya”. Sense fer una auditoria del deute completa, sense analitzar l’impacte social i mediambiental dels deutes acumulats durant anys, és senzill de veure que la renegociació del deute feta el 2012 beneficia a les entitats bancàries en detriment de la ciutadania.
Com ja s’ha dit, l’any 2011 el deute de l’ACA sumava 938M d’€. El deute estava repartit entre diferents entitats bancàries: BBVA, Banesto, La Caixa, Banco Popular, Catalunya Caixa, Santander, Nova Galicia, Dexia, Banco Popular, ICO, entre d’altres. L’interès a pagar estava entre l’1’5 i el 1’8%.
El 20 de març de 2012 es va fer un acord de govern, en aquell govern governava CiU, per refinançar fins a 892M d’€ amb un interès de màxim entre un 4,37 i un 5%. És a dir, ja en aquell moment, es va acceptar que es pagués un interès de més del doble del que s’estava pagant.
L’administració pública acceptava de partida la seva debilitat
davant la banca.
Finalment, l’acord al
que es va arribar amb les entitats financeres va ser reestructurar 536,64M d’€
de deute a través de crèdits amb La Caixa, Bankia, BBVA, Banco Santander,
Banesto, Dexia, Banco Popular, Catalunya Caixa, CAM, Barclays, Banco Pastor,
Nova Galícia, Bankinter, SGBT Assey Based Funding i també l’ICO i
l’Institut Català de Finances. Aquesta renegociació va tenir, però, diversos peatges en
forma de comissions i despeses diverses per un total de 13,62M d’€. Així,
es va pagar un 2,5% més.
Els peatges a pagar des de l’Administració Pública
El primer peatge al què va haver de fer front l’administració és l’empresa que suposadament va fer la gestió de la reestructuració, empresa imposada per la banca, Ahorro Corporación Financiera SV, SA. Aquesta empresa, en aquell moment, era propietat de la pràctica totalitat de les entitats financeres creditores de l’ACA i per tant, propietat de la pràctica totalitat d’entitats beneficiades de la reordenació i reestructuració del deute. Aquesta empresa va cobrar 1,5M d’€ per la gestió. A part d’això, es va pagar un 2% sobre el total del deute a reordenar en concepte de despeses de reestructuració, és a dir, 10,75M. A part d’aquestes despeses cal sumar-hi comissions per l’acord de fer un standstill, per les principals entitats bancàries, i en concepte d’assessorament jurídic.
Peatge a pagar:
0,59M d’€ per l’acord de fer un standstill, mentre es negociava, sobre 106,77M d’€ de retorn de capital.
0,6M d’€ en comissió per la negociació que es van emportar els quatre bancs que van negociar (0,15M d’€ cada un) en nom de les 12 entitats. Van ser BBVA, La Caixa, Banesto i Dexia.
0,18M d’€ en despesa d’assessorament jurídic. Els bancs van imposar que ho fes Allen&Overi.
1,5M d’€ pagats en concepte de reordenació i reestructuració del deute a l’empresa Ahorro Corporación Financiera SV, SA. Aquesta empresa la va imposar la banca i era propietat, bàsicament, de les antigues caixes d’estalvi.
10,75M d’€ en despeses de restructuració. Es va pagar un 2% sobre el total reestructurat.
Total: 13,62M d’€ en concepte de comissions diverses per la reestructuració.
El peatge més important, però, és el preu de l’aigua. Allò que totes i cadascuna de nosaltres paguem amb la factura. Des del 2012 el preu mitjà de l’aigua a Catalunya ha pujat un 30%. Una part d’aquesta pujada s’explica pel benefici que diferents entitats privades, com Acciona, obtenen de gestionar un bé comú com a negoci, però també s’explica per la pujada del cànon de l’aigua, gestionat per l’ACA. El cànon de l’aigua ha pujat des de 2012 de mitjana un 17% i un 39% des del 2011, abans de l’inici de la renegociació.
D’aquesta manera, l’augment mínim de la recaptació per la pujada del cànon de l’aigua dels anys 2012 i el 2013 és de 46 milions d’€, mentre que l’augment de la despesa financera, és a dir, d’allò pagat a les entitats financeres els anys 2012 i 2013 és de 51 milions d’€.
Des del 2012 l’ACA ha reduït el deute a llarg termini, sí, gràcies a augmentar ingressos, a costa del preu de l’aigua que paguem totes, i a reduir les despeses corrents, a través de la reducció de plantilla, i les no corrents, a base de no invertir en infraestructures, fet que acaba repercutint també en la qualitat del servei que rebem totes. Malgrat això, el deute a curt termini està tornant a augmentar els darrers anys. Així que malgrat una reestructuració el 2012 i una contenció de la despesa, l’ACA segueix sense ser sostenible. Es repetirà l’escenari del 2012?
La necessària lluita contra l’abús bancari en la preservació dels serveis públics i béns comuns.
El que va passar a l’ACA el 2012 no és una excepció. És la reestructuració de deute més gran d’una empresa pública, i exemplifica de manera clara com els únics que s’han beneficiat de la lògica d’acumulació de capital i de maximitzar beneficis són les grans corporacions i la banca. Alhora posa de manifest com l’administració pública no té cap eina per fer front als voltors, i com s’acaba plegant als interessos de la banca quan es tracta de gestionar els béns i serveis comuns.
En el debat sobre la gestió d’allò públic i comú, i la preservació dels interessos col·lectius, cal resoldre el conflicte que es genera entre entitats privades lucratives, com són les entitats financeres, i les administracions públiques com a eines de gestió col·lectiva dels béns i serveis comuns, mentre no existeixi una banca pública que operi amb vocació cooperativa.
La usura és un concepte ja definit i fins i tot, amb legislació en contra a l’estat espanyol, com és la Llei Azcárate, de l’any 1908. Per tant, parlar d’algunes activitats o condicions bancàries com a usura pot sonar excessiu, però, sigui o no usura, parlar de duplicació d’interessos o de condicionar la subsistència i qualitat d’un servei públic és abusiu. És per això, que és imprescindible, urgent i necessari adoptar mesures que protegeixin els béns comuns i serveis públics, i l’administració pública com a gestora d’aquests, davant dels interessos de la banca i dels efectes de l’acumulació per despossessió tant quan l’expoliat és un actor públic com quan ho és un privat.
Els peatges a pagar des de l’Administració Pública
El primer peatge al què va haver de fer front l’administració és l’empresa que suposadament va fer la gestió de la reestructuració, empresa imposada per la banca, Ahorro Corporación Financiera SV, SA. Aquesta empresa, en aquell moment, era propietat de la pràctica totalitat de les entitats financeres creditores de l’ACA i per tant, propietat de la pràctica totalitat d’entitats beneficiades de la reordenació i reestructuració del deute. Aquesta empresa va cobrar 1,5M d’€ per la gestió. A part d’això, es va pagar un 2% sobre el total del deute a reordenar en concepte de despeses de reestructuració, és a dir, 10,75M. A part d’aquestes despeses cal sumar-hi comissions per l’acord de fer un standstill, per les principals entitats bancàries, i en concepte d’assessorament jurídic.
Peatge a pagar:
0,59M d’€ per l’acord de fer un standstill, mentre es negociava, sobre 106,77M d’€ de retorn de capital.
0,6M d’€ en comissió per la negociació que es van emportar els quatre bancs que van negociar (0,15M d’€ cada un) en nom de les 12 entitats. Van ser BBVA, La Caixa, Banesto i Dexia.
0,18M d’€ en despesa d’assessorament jurídic. Els bancs van imposar que ho fes Allen&Overi.
1,5M d’€ pagats en concepte de reordenació i reestructuració del deute a l’empresa Ahorro Corporación Financiera SV, SA. Aquesta empresa la va imposar la banca i era propietat, bàsicament, de les antigues caixes d’estalvi.
10,75M d’€ en despeses de restructuració. Es va pagar un 2% sobre el total reestructurat.
Total: 13,62M d’€ en concepte de comissions diverses per la reestructuració.
El peatge més important, però, és el preu de l’aigua. Allò que totes i cadascuna de nosaltres paguem amb la factura. Des del 2012 el preu mitjà de l’aigua a Catalunya ha pujat un 30%. Una part d’aquesta pujada s’explica pel benefici que diferents entitats privades, com Acciona, obtenen de gestionar un bé comú com a negoci, però també s’explica per la pujada del cànon de l’aigua, gestionat per l’ACA. El cànon de l’aigua ha pujat des de 2012 de mitjana un 17% i un 39% des del 2011, abans de l’inici de la renegociació.
D’aquesta manera, l’augment mínim de la recaptació per la pujada del cànon de l’aigua dels anys 2012 i el 2013 és de 46 milions d’€, mentre que l’augment de la despesa financera, és a dir, d’allò pagat a les entitats financeres els anys 2012 i 2013 és de 51 milions d’€.
Des del 2012 l’ACA ha reduït el deute a llarg termini, sí, gràcies a augmentar ingressos, a costa del preu de l’aigua que paguem totes, i a reduir les despeses corrents, a través de la reducció de plantilla, i les no corrents, a base de no invertir en infraestructures, fet que acaba repercutint també en la qualitat del servei que rebem totes. Malgrat això, el deute a curt termini està tornant a augmentar els darrers anys. Així que malgrat una reestructuració el 2012 i una contenció de la despesa, l’ACA segueix sense ser sostenible. Es repetirà l’escenari del 2012?
La necessària lluita contra l’abús bancari en la preservació dels serveis públics i béns comuns.
El que va passar a l’ACA el 2012 no és una excepció. És la reestructuració de deute més gran d’una empresa pública, i exemplifica de manera clara com els únics que s’han beneficiat de la lògica d’acumulació de capital i de maximitzar beneficis són les grans corporacions i la banca. Alhora posa de manifest com l’administració pública no té cap eina per fer front als voltors, i com s’acaba plegant als interessos de la banca quan es tracta de gestionar els béns i serveis comuns.
En el debat sobre la gestió d’allò públic i comú, i la preservació dels interessos col·lectius, cal resoldre el conflicte que es genera entre entitats privades lucratives, com són les entitats financeres, i les administracions públiques com a eines de gestió col·lectiva dels béns i serveis comuns, mentre no existeixi una banca pública que operi amb vocació cooperativa.
La usura és un concepte ja definit i fins i tot, amb legislació en contra a l’estat espanyol, com és la Llei Azcárate, de l’any 1908. Per tant, parlar d’algunes activitats o condicions bancàries com a usura pot sonar excessiu, però, sigui o no usura, parlar de duplicació d’interessos o de condicionar la subsistència i qualitat d’un servei públic és abusiu. És per això, que és imprescindible, urgent i necessari adoptar mesures que protegeixin els béns comuns i serveis públics, i l’administració pública com a gestora d’aquests, davant dels interessos de la banca i dels efectes de l’acumulació per despossessió tant quan l’expoliat és un actor públic com quan ho és un privat.
Joan A. ForèsReflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada