Benvolguts,
Sembla mentida com els polítics camaleònics, que són tots,
van canviant d’armilla, de jaqueta o del que sigui per exemplificar aquella
expressió franquista de “que todo cambie para que nada cambie”. O l’expressió
del Guerra de “el que se mueve no sale en la foto”. O l’expressió falangista que
tots assumeixen i diuen de que “España es una unidad de destino en lo
universal”. O l’altra expressió falangista del Bono que deia “España una grande
y libre”. I a més a més s’ho creuen!
O l’España una y no cincuenta y una!
Cal que nosaltres assumim, tanmateix, que ells són els
normals, els que varen guanyar la guerra, i nosaltres som els anormals, que la
varem perdre.
I aquestes premisses condicionen. I molt!
El Fraga anava dient: Nunca saldrá de mi boca el maldito
nombre de Euskadi...
I també deia que tenia el mosquetó carregat, darrera la
porta del despatx de ministre franquista i assassí (oximoron) , per si li calia envair
Catalunya per tercera o quarta o enèsima vegada!
Davant d’aquest devessall de desgavells què podem esperar
dels actuals polítics?
Vegem què en pot esperar
el Sebastià Alzamora:
Nació Sánchez
Són
d’agrair les molèsties i els desvetllaments que es pren un líder jove, ni que
sigui mort i renascut, com Pedro Sánchez, sobre un concepte tan vetust i tan
romàntic com és el de nació
30/05/2017 18:49
El nacionalisme espanyol sempre ha estat fervent seguidor de la
literatura de l’absurd, només a condició que es faci en castellà perquè
l’absurd s’entengui
A Pedro Sánchez l’ampul·lós concepte
de nación de
naciones que
ha fet servir durant la campanya que l’ha dut a la resurrecció política li ha
durat poc. Tan poc com el temps per tornar a sentir dins les
mans el comandament del PSOE i, tot seguit, telefonar
a Rajoy (el mateix que al seu dia li
va etzibar que el millor que podia fer era marxar del Congrés i no tornar-hi més)
per posar-se al seu servei en el que convingui per impedir
la celebració del referèndum
a Catalunya.[A mandar,
diuen!]
I és que Sánchez es
troba en una contradicció
subtil: d’una banda, ell mateix ha repetit en diverses ocasions que Catalunya és una nació; de l’altra, el seu home a
Catalunya, Miquel Iceta [el botifler major, el Saltamartí], ha encarrilat el PSC dins una línia inequívocament contrària al referèndum.
Solució salomònica per a un secretari general amb seriosos problemes de
definició en qualsevol contesa política que no sigui amb Susana Díaz:
Catalunya és una nació però no té dret a celebrar un referèndum
per decidir sobre la seva sobirania com a tal.
Per a qui pugui pensar
que això és una contradicció en els termes i per tant un disbarat, Sánchez pot esgrimir que Catalunya és una nació, sí, però una
nació dins una altra nació [com les ninetes russes] que és nació de nacions, i que no és la nació,
sinó la nació de nacions, la que té potestat per convocar i celebrar
referèndums. Sánchez fa així
la seva valuosa aportació a un debat de fons en el qual allò que està en
discussió són qüestions tan sensibles com la
noció de subjecte polític i la naturalesa
mateixa de la democràcia i de l’estat de dret. Una
aportació que està a la mateixa altura d’altres perles com “fer servir les urnes per atacar la democràcia”
(García Albiol) o “Puigdemont vol fer un referèndum en lloc d’escoltar la
ciutadania” (els serveis de premsa del PP a partir d’unes declaracions de
Soraya Sáenz de Santamaría). La
postveritat ja es va inventar amb aquell enunciat que feia “Era de noche y sin embargo llovía”, i el
nacionalisme espanyol sempre ha estat fervent seguidor de la literatura de
l’absurd, només a condició que es faci en
castellà perquè l’absurd s’entengui.
De tota manera, són d’agrair les molèsties i
els desvetllaments que es pren un líder jove, ni que sigui mort i renascut, com
Pedro Sánchez, sobre un concepte tan vetust i tan romàntic com és el de nació. El dia del
debat a tres per a les primàries del PSOE,
Patxi López va voler il·lustrar, tot renyant-lo, qui al cap de pocs dies havia
de ser per a ell “mi secretario general” sobre
aquest assumpte de la nació, i li va encastar un rotllo de pianola que va provocar
l’atordiment de tots els presents.
Però el que sembla que no volen o no poden entendre, ni
Sánchez ni ningú dins el PSOE, el PP o Cs, és que l’angoixa
per la nació no afecta els altres, sinó a ells, que
efectivament són nacionalistes [espanyols] i
que perceben Espanya com un projecte de nació frustrat
(i que restarà frustrat, a més, mentre no aconsegueixi la plena assimilació de
Catalunya).
Però el que es demana a
Catalunya no té a veure amb el nacionalisme, sinó amb el fet de ser ciutadans
lliures d’un país normal.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada