Benvolguts,
En Jordi Barbeta fa una anàlisi molt
interessant dels pros i contres de les possibles solucions i els possibles
socis que puguin ajudar Pedro Sánchez a tirar endavant Espanya. En Barbeta
aconsella aprofitar el sobiranisme català que no pretén fer-li mal sinó tot el
contari, i confiar-hi, abans que confiar en la
dreta i l’extrema dreta espanyoles, que no tenen un altre objectiu que
descavalcar-lo:
·
Sánchez se’n sortirà si troba una sortida al conflicte català que
normalitzi políticament el país i fracassarà si no és capaç de trobar-la.
·
La derrota del sobiranisme a base de repressió, empresonaments i líders
exiliats no és una opció que porti estabilitat, sinó tot el contrari.
·
Ha de tenir clar que l’estabilitat del seu govern i del país sempre li
vindrà abans dels sobiranistes que no pas de la dreta i l’extrema dreta, que no
tenen un altre objectiu que descavalcar-lo.
De fet, els partits espanyols són els
seus enemics, volen prendre-li les “poltrones”, mentre que el sobiranistes catalans
són els seus amics i per tant socis naturals...
Vegem l’article:
ANÀLISI
Sánchez triomfarà amb Catalunya o fracassarà
Jordi
Barbeta
Barcelona. Diumenge, 3 de juny de 2018
L’accés
de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol mitjançant la moció de
censura més inaudita que mai ningú hauria imaginat planteja un futur immediat
molt incert, però també hi ha certeses indiscutibles que determinaran l’èxit o
el fracàs del seu mandat. Sánchez se’n sortirà si troba una sortida al conflicte català que
normalitzi políticament el país i fracassarà si no és capaç de trobar-la. Ho
afirma fins i tot la premsa internacional. I
també és una certesa que la derrota del sobiranisme a base de repressió,
empresonaments i líders exiliats no és una opció que porti estabilitat, sinó
tot el contrari.
El PP i Ciutadans insistiran a atiar el conflicte i atacaran sempre per
la mateixa banda. És el que han fet sempre. El PP ja ho feia als anys 90 quan
traspassar el 15% de l’IRPF suposava un crim de lesa pàtria. I després Aznar va
traspassar el 30%. Si Sánchez torna a caure en el parany d’interioritzar el
discurs de l’adversari està perdut.
Els
manuals d’estratègia política assenyalen que els assumptes difícils s’han
afrontar a l’inici del
mandat
El
nou president espanyol no té més remei que buscar una alternativa a la
repressió, alhora que ha de ser conscient que l’ofensiva espanyolista també és
i serà una dada constant del problema. Però no és el mateix llançar-la des del govern que des de
l’oposició. El PP ja va jugar brut amb el govern Zapatero durant el procés de pau a
Euskadi i amb l’Estatut català. En el primer assumpte, els socialistes es van
mantenir ferms, no van fer cas de la retòrica bel·ligerant de Rajoy —“han
traicionado la memoria de los muertos”, els va arribar a dir— i van aconseguir
que ETA deixés de matar. En canvi, en la qüestió catalana, Zapatero va
claudicar, va trencar amb Pasqual Maragall, i allò va ser el principi del seu
final. Quan el PSOE va a remolc de la dreta,
s’ensorra.
El
nou president espanyol haurà de convèncer el rei que canviï d’actitud per
assegurar la continuïtat dinàstica
Així doncs, tenint en compte que haurà de moure fitxa en el conflicte
català i que haurà de ser una fitxa diferent de la del PP, Sánchez hauria de
tenir el coratge de fer-ho com més aviat millor. Els
manuals d’estratègia política assenyalen que els assumptes difícils s’han
afrontar a l’inici del mandat i deixar els menys compromesos i més populars per
a les vigílies electorals. Sánchez
no ha dit quan farà eleccions i els que li han donat suport no tenen cap
pressa, però l’any que ve hi haurà eleccions municipals i només queda un màxim
de dos anys per tornar a convocar les generals. El que li interessa al PSOE,
encara més al PSC i al conjunt de l’esquerra, és a dir, Colau, Podem, etc., és
tenir desactivat el conflicte català bastant abans de les eleccions. I per desactivar-lo caldrà prendre mesures valentes que,
per descomptat, provocaran la reacció més histèrica de les dretes; però un cop
s’aconsegueixi rebaixar la tensió, les bravates neofalangistes quedaran tan
fora de lloc com quan ara els dirigents del PP i de Ciutadans encara s’omplen
la boca de retòrica bel·ligerant contra ETA quan al País Basc ja ningú sap qui
és Josu Ternera. En tot cas, el PP continuarà sent el de sempre,
però Ciutadans, sense el conflicte català, es queda sense producte a
l’aparador.
I no cal dir que l’única manera de “desescalar” el conflicte serà trobar
sortides per als presos i els exiliats. L’advocat Cuevillas ja ha advertit que
un primer gest podria ser l’acostament dels presos a Catalunya i això només
depèn del govern espanyol. Caldrà molta imaginació, però tots els conflictes
d’aquesta mena, si no acaben amb un acord polític, s’eternitzen.
És
cert que, respecte de Catalunya, Pedro Sánchez les ha dites de tots colors. Ha
volgut la pau i ha atiat la guerra. Però cal no oblidar que després de l’1
d’octubre va proposar reprovar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i va jurar
i perjurar que mai donarien suport a l’aplicació del 155. Després, Miquel
Iceta va parlar d’indults als presos catalans. Tanmateix,
el discurs del rei Felip el 3 d’octubre ho va canviar tot i el PSOE es va
afegir al bloc repressor. Ja hi ha hagut prou comentaristes, gens sospitosos de
simpaties sobiranistes, que han assenyalat l’arenga del monarca com el pitjor
error del seu breu regnat. Heus aquí un paper que haurà de jugar Sánchez:
Convèncer el monarca perquè adopti una actitud conciliadora. Li haurà
d’explicar que és pel seu interès, perquè si no s’hi avé potser la iniciativa
d’un referèndum per escollir entre monarquia o república a tot Espanya, ara que
les esquerres han recuperat les il·lusions, irromprà efervescent.
Jordi Barbeta
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada