Benvolguts,
Em sembla molt ben fet l'atac a les institucions tramposes espanyoles que viuen de la guerra judicial (Lawfare). Ja era hora que deixessim d'acotar el cap i traguessim les ungles. Podriem dir que ens han putejat tant, que ja és hora que ens desvetllem! El Llarena i companyia amb el poder omnímod de l'Estat, dels partits del 155, de l'IBEX35, dels Florentinos i de la premsa també omnímoda, han organitzat de fa anys, concretament des del 2010 una cacera de catalans.
I ja n'hi ha prou!
Vegem com ho explica, sàviament en Vicent Partal:
Editorial
Vicent Partal
Llarena paga l’error espanyol. De moment.
«Si els espanyols acaben acceptant la realitat hauran de reconèixer els seus errors i esmenar-los com més prompte millor»
Ahir els mitjans espanyolistes, polítics i mediàtics, es van quedar amb un pam de nas quan van rebre la notícia que un magistrat belga havia acceptat la demanda presentada pel president i els consellers exiliats contra el jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena i l’havia cridat a declarar el 4 de setembre a Brussel·les.
La citació naix de la demanda civil que han presentat els polítics exiliats contra el magistrat espanyol, perquè consideren que ha vulnerat el dret de la seua presumpció d’innocència i d’un judici just, arran d’unes declaracions que va fer a Ovieu (Astúries). Avui els advocats del president i els consellers presentaran a Madrid un incident de recusació contra Llarena que, segons la llei espanyola, hauria d’implicar que fos apartat immediatament, avui mateix, de la causa. Ho estableix l’article 219.8 de la llei del poder judicial, que diu que és causa de recusació d’un jutge el fet de tenir un judici pendent amb una de les parts de les causes que instrueix. I és això el que passa des d’ahir.
Llarena s’ha complicat la vida, doncs, i ha complicat el judici i la reputació de l’estat espanyol, amb unes declaracions que clarament vulneren la presumpció d’innocència dels exiliats i el dret de tenir un jutge independent. Com que el president i els consellers, en el moment que Llarena féu aquestes declaracions, tenien la residència fixada a Bèlgica, la justícia belga és competent per a tractar el cas i defensar els drets dels polítics catalans. Com és possible que un jutge del Suprem cometa errors tan elementals com aquest? No és la primera vegada que ho demane en públic i continue sense saber-ho. És evident que la capacitat professional de Llarena és molt millorable, però aquests defectes tècnics tan visibles no ho expliquen tot. Hi ha, al costat, o en la base de la seua mala praxi, l’error monumental d’Espanya, que és això que el jutge ja comença a pagar ara i que possiblement acabarà acorralant l’estat: la negativa a resoldre de manera política un problema que és polític i que no té solució fora de la política.
Forçar totes les costures de l’estat de dret sempre és una mala idea. Forçar-les amb la intenció de canviar una situació política encara ho és més. I fer-ho sense entendre que ja no ets un estat independent i completament autàrquic i que, per tant, no tens a la mà tots els ressorts del poder converteix la mala idea en un perill enorme que, com ja es va demostrant, se’t gira en contra. Espanya, atrapada en aquesta obsessió primitiva de no parlar de res ni negociar res, va creure que en tindria prou amb una reacció autoritària, amb un colp violent, per a liquidar l’independentisme. Però, com que ja no pot fer i desfer com voldria, arran de la pertinença a la Unió Europea, ara es troba, vuit mesos després, sense haver aconseguit els seus objectius i cada dia més acorralada en un embolic del qual comença a ser evident que no sap com eixir.
No sap com eixir-ne políticament ni jurídica, cosa que comença a fer preveure un desastre per al seu projecte a curt termini. Políticament, Espanya ha desaprofitat dues ocasions d’or: la formació del govern Torra i la moció de censura contra Rajoy. De totes dues, en podia haver eixit un intent de diàleg, d’això que ara en diuen ‘desescalada’. Però la supèrbia, l’autoritarisme i, sobretot, la incapacitat malaltissa d’interpretar els fets li ho ha impedit en poques setmanes, tant al PP com al PSOE. Massa nacionalisme espanyol als ulls…
Quant a la justícia, és ben palès que el projecte identificat en Llarena fa aigües pertot arreu. Simplement perquè és inviable, com recordem d’ençà del primer dia no únicament els partidaris de la independència de Catalunya, sinó també bona part de la magistratura i l’acadèmia espanyoles.
Evidentment, no hi ha res fàcil. És clar que, pel camí, aquest senyor i el sistema jurídic que representa causen molt de mal a massa gent. Però, tot i saber que és gairebé impossible que Llarena acabe havent de donar explicacions davant un tribunal belga, la bufetada d’ahir, novament, la humiliació rebuda, és de les que fan època. No es pot fer entrar el clau per la cabota i Espanya hauria de començar a acceptar que la via judicial ni resol ni resoldrà mai un problema que s’haurà d’acabar entomant com allò que és: un problema polític que reclama solucions estrictament polítiques i dialogades, de tu a tu.
La pilota és a la seua teulada. Però amb un problema important. Si els espanyols acaben acceptant la realitat hauran de reconèixer els seus errors i esmenar-los com més prompte millor. I si no ho fan, a banda la previsible derrota política que rebrà l’estat, al darrere de Llarena podem esperar que acaben anant-hi, també parlant en termes judicials, els Rajoys, les Sáenz, els Millos o els policies i guàrdies civils responsables de la violència contra la població civil i contra els quals hi ha causes objectives a presentar. És cert que, vist així, i des de la seua perspectiva, l’alternativa és o bé perdre-hi o bé perdre-hi molt.
Però aquestes són les coses que passen ben sovint quan no saps estar al lloc on toca ni entendre en quin temps vius.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada