En nom de qui parla Borrell?
Pedro
Sánchez va triar Josep Borrell per a fer de ministre d’afers exteriors
d’Espanya sabent perfectament qui és. I sabent què representa
políticament. No hi ha cap error o desconeixement al qual es puga
atribuir a aquest nomenament.
L’enrenou causat pels seus posicionaments públics tan incendiaris i per la seua aparició al costat d’aquella
gent no ha passat desapercebut a ningú. I
si Sánchez diu que el seu primer focus d’atenció serà la situació
catalana és impossible que no fos conscient del que Borrell representa
ací, a l’hora de nomenar-lo. Així que
no us enganyeu: Sánchez el va triar exactament per això, per a que fes
declaracions com les que va fer diumenge en una televisió espanyola.
Borrell hi va dir que Catalunya està ‘al caire de
l’enfrontament civil’, una frase que ha despertat una justa
indignació i que no és en cap cas gratuïta. És molt indignant que un ministre del govern espanyol diga
una cosa com aquesta en una entrevista. Però encara ho és més que el
president del govern no li retire la confiança immediatament, el cesse o
l’obligue a dimitir. I això és el que crec que és
rellevant d’aquesta polèmica pseudo-televisiva.
Si
Sánchez no pren mesures respecte a Borrell només podem pensar
que en realitat Borrell està parlant en nom de Sánchez. I això sí que
és preocupant i significatiu de debò.
Perquè Catalunya no està al caire de cap enfrontament
civil, això és mentida. A Catalunya ara mateix hi ha un problema de
violència, això sí que és veritat. Però el problema que té el Principat respecte
a la violència ve tot i sempre del mateix costat. La violència que hi ha
a Catalunya és la que genera el propi estat —repressió, escorcolls,
citacions judicials, presos, exiliats— i la que genera l’extrema dreta
espanyolista —i ací hi
trobareu, com a exemple, un bon grapat de vídeos d’agressions
espanyolistes que ningú no pot contrarestar presentant-ne de semblants
per l’altre costat.
A
Catalunya la violència la practica el nacionalisme espanyol. De manera
sistemàtica. I tot el que siga intentar emmascarar això en una mena de
conflicte entre iguals és mentir.
És mentir o, pitjor encara, és desitjar-ho,
voler que siga aquest el punt d’arribada. Borrell
en això s’apunta a la famosa tesi de
Jordi Cañas sobre la creació d’un Ulster violent amb dues comunitats
separades i enfrontades a mort si cal. I
no se dir amb prou força com d’irresponsable i indecent és aquest
comportament.
Pel
model falangista de societat que ens proposa —aquella desgraciada
‘dialèctica dels punys i les pistoles’.
Però, sobretot, perquè és la negació de la
democràcia i del joc, essencial a la democràcia, de majories i minories. Durant dècades l’independentisme ha estat
minoritari i ha acceptat amb paciència que això era així. I ara que és majoritari resulta que
l’espanyolisme renega de la democràcia, de comptar majories i minories,
per a parlar obsessivament de violència i intentar situar el debat no en
el terreny de quanta gent vota què —per això varen pegar el primer
d’octubre, per evitar el recompte— sinó en el terreny de qui fa més por
—i per això peguen ara, les esquadres unionistes al carrer.
Insistisc,
però, en preguntar qui parla per boca de Borrell. I en afirmar que si
segueix sent ministre, tot i dir bestieses d’aquest calat, hem d’entendre
tots que la
seua veu i el que ell diu respon finalment al projecte del president que
l’ha nomenat.
Així que avisats estem.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada