dimarts, 2 de maig de 2017

02/04/2017. Enric Vila. Félix de Azúa, el menyspreu de l'ignorant. Félix de Azúa forma part d’una generació d’intel·lectuals que va créixer i va formar-se en una Barcelona espanyolitzada per la força, en la qual Catalunya sobrevivia amagada en les cases particulars i en les converses íntimes. Incapaç de posar els problemes en un context que no fos el de la dictadura que ell havia viscut, l'escriptor s’ha fet un tip de mentir dient veritats més o menys incòmodes.

Benvolguts,

L’Enric Vila va fer fa unes setmanes un perfecte Perfil d’un enemic del poble, indesitjable, pocasolta i savi doctor en filosofía, de la Real Academia Española (succeint Martí de Riquer), franquista compulsiu, de nom Felix de Azua, que a part de ser un dels franquistes espanyols promotor de Ciudadanos fa un parell d’anys va anunciar que es traslladava a Madrid perquè no volia que la seva filla cresqués i visqués en un ambient angoixant com l’ambient català.

D’una entrevista del Vilaweb:
‘A Catalunya tota l’educació té com a principal finalitat la lleialtat al règim. Són exactament com els professors de l’època de Franco. Jo no estava disposat a deixar que fessin això amb la meva filla.’

És l’autor d’aquesta frase: "Ada Colau debería estar sirviendo en un puesto de pescado"…

Hi ha una entrevista interessant a El Mundo que explica moltes coses entre línies, d’aquest fatxenda. El títol de l’entrevista ja paga: Félix de Azúa: "Nadie ha hecho nada para evitar que en Cataluña se eduque en el odio".

De Azua és “compadre” de Vargas Llosa. En l’ambient franquista frequentat per De Azua va aterrar Vargas Llosa a Barcelona. I s’hi va trobar bé. En Vargas Llosa era un molt bon escriptor peruà, de la casta criolla peruana, de dretes o d’ultradretes segons com es miri….

[Petita disquisició] Hi ha també una ressenya d’Europa Press sobre una conferencia a de Vargas llosa a València de títol: Cuando Vargas Llosa descubrió a 'Tirant lo blanc'. En la conferència en Vargas Llosa parla sobre Joanot Martorell i parla de llengues. No diu que la censura de la Inquisició va cremar tota la primera edició del Tirant, la varen traduir al castellà i la varen editar com “de autor anónimo” com solien fer en aquella época amb molts dels llibres que els escriptors s’atrevien a escriure en català (per sort d’aquella primera edició en català se’n varen conservar 3 exemplars a la Biblioteca vaticana i així es va descubrir, fa cent anys el frau!).  

Suposem que l’ambient franquista que De Azua va viure en la seva Joventut a Barcelona era l’ambient dels funcionaris invasors que ni se n’havien assabentat que la llengua de Catalunya havia estat el català fins que les hordes franquistes amb els funcionaris al darrere varen ocupar-la i genocidar-la! Era l’ambient dels sociates il·lustrats com en Barral o en Gil de Biedma, o dels franquistes també il·lustrats com Marti de Riquer, o dels franquistes rics com en Francesc de Carreras, fill de Narcís de Carreras, president digital del Barça, o sigui posat a dit, de l’època franquista i de La Caixa franquista, també posat a dit, (La Caixa que encara li dura el franquisme, com amb el robatori de les “accions preferents” colocades als pobres jubilats a canvi de la seva llibreta i que no han volgut tornar fins ara quan Europa els ha obligat, cosí germà de Narcís Serra que robava quan ja no s’estilava robar…

Vegem l’article de l’Enric Vila:

PERFIL

Félix de Azúa, el menyspreu de l'ignorant

Enric Vila 

Foto: Efe
Barcelona. Diumenge, 2 d'abril de 2017
 
Félix de Azúa forma part d’una generació d’intel·lectuals que va créixer i va formar-se en una Barcelona espanyolitzada per la força, en la qual Catalunya sobrevivia amagada en les cases particulars i en les converses íntimes. 

Mentre ningú no va dir res, aquesta generació va estar la mar de còmode. Va gaudir de tots els avantatges de viure en la ciutat més europea i antifranquista de l’Estat, i de tots els avantatges d’exercir d’espanyols de primera classe a Catalunya. 

Fins entrada la trentena, Azúa va desplegar sense oposició el seu ego quixotesc de sabio castellano en una ciutat que ell creia “perfectament espanyola” perquè –tot sigui dit– ningú que gaudís d’una posició de prestigi o de poder estava en condicions de dir-li el contrari. 

Per por o per inconsciència, la generació de Gabriel Ferrater va viure més sotmesa sota el franquisme que els intel·lectuals francesos durant l’ocupació nazi. Altrament no s'explica que gent intel·ligent encara es pensi que un Carles Riba seria possible en un país sense aspiracions polítiques. 

Determinat a ser un intel·lectual rellevant, Azúa va començar a escriure i a estudiar a la Universitat mentre Catalunya era arraconada a les muntanyes i Josep Pla es feia el pagès per sobreviure. El 1970, Josep Maria Castellet va incloure’l en una antologia poètica amb Pere Gimferrer, Ana María Moix i Leopoldo Panero. El mateix any va conèixer Martí de Riquer, que va ser un dels ideòlegs de la folklorització de la cultura catalana i que el 2013 li cediria, en morir, la cadira que ara ocupa a l’Acadèmia de las Letras Españolas.

Azúa va començar a crear-se la imatge d’intel·lectual dissident a primers dels anys vuitanta amb un article titulat Barcelona es el Titanic. L’article assegurava que “ya todo pasa en Madrid” i comprenia la majoria dels tòpics benintencionats que després ha repetit durant tres dècades com una carraca. Sense tenir-ne la intenció, pocs intel·lectuals hauran ajudat tant com ell a perpetuar les tares de la Catalunya pujolista i el diàleg de sords entre Madrid i Barcelona.

Incapaç de posar els problemes en un context que no fos el de la dictadura que ell havia viscut, l'escriptor s’ha fet un tip de mentir dient veritats més o menys incòmodes.

Com que no creia que l’independentisme seria mai majoritari, es va conformar a fer d’intel·lectual heroic davant del pujolisme. El fet d’oposar-se a un govern autonòmic, en lloc de tractar amb equitat les injustícies, el va anar desplaçant a mesura que el país es deslliurava dels fantasmes de la dictadura.

Catedràtic d’Estètica de la UPC des de 1993, Azúa ha vist com tot allò que menyspreava, començant pel modernisme i la Sagrada Família, ha anat guanyant categoria a mesura que ell es feia vell. És significatiu que mentre el català recuperava el to i la flexibilitat, i Barcelona restaurava les façanes modernistes, Azúa anés submergint-se en un pou cada cop més fosc de menyspreu i de melancolia.

Quan l’independentisme va esclatar el 2010, l’autor del Diario de un hombre humillado es va acomiadar dels lectors d’El Periódico anunciant que es retirava a los "Cuarteles de Invierno". A l’hora de la veritat no ha viscut tan retirat. El 2014 va participar en un documental titulat Gente que vive fuera que insisteix en la idea que, justament en el moment de màxima llibertat de la història d'Espanya, Catalunya ha embogit per culpa de la propaganda. 

Home d’una educació exquisida que va creure que sempre seria guapo i jove, l’evolució d’Azúa recorda aquell vers de Machado que diu que Castella menysprea tot allò que ignora. 

Veure’l parlant de la “profunda enfermedad mental de los barceloneses” en el documental dirigit per Arcadi Espada, dóna una idea del nivell de menyspreu que l’escriptor necessita mantenir per defensar les seves idees sobre Catalunya. 

El 2012 Azúa va explicar a la premsa que havia marxat a viure a Madrid perquè el clima independentista l’asfixiava. Després es va dir que un dels motius de l’exili havia estat un afer de banyes. El mateix any la seva obra Contra Jeremías va guanyar el premi de periodisme González Ruano. Poc després el guardó va haver de canviar de nom gràcies a un llibre de Garcia Planes que descriu l'activitat antisemita i filonazi del célebre escriptor madrileny.

Autor d’una extensa obra intel·lectual, i membre fundador de Ciutadans, Azúa va afirmar fa uns dies que a Junts pel Sí li convindrien un parell de morts per sostenir el conflicte amb Espanya. A més de demanar la suspensió de l'autonomia i d’insistir en el tòpic que el nacionalisme és de dretes, l'escriptor agitava el fantasma de la FAI, aprofitant la performance que la CUP va fer a la seu del PP amb enganxines. 

Llegint l’entrevista és difícil no pensar en aquella frase de Montaigne que diu que odiem en els altres els nostres pitjors defectes o en aquella altra de Churchill que deia que els feixistes del futur es dirien a ells mateixos antifeixistes. 

Amb raó, a Madrid comencen a dir que Azúa està obsessionat amb CatalunyaL'escriptor representa el desengany d’una generació que no es va preocupar mai de les flors que trepitjava i que ara veu com una traïció i com una amenaça al seu prestigi que Catalunya no sigui tal com ells la van viure quan tothom tenia por i els reia les gràcies. 

Si l'Europa d'esquerres que va ser còmplice de l'extermini dels jueus té una tírria irrefrenable a Israel, els fills de la Barcelona pijoprogre no poden suportar que l'independentisme posi en evidència el profit que van treure de la dictadura.

Ara que venen temps difícils és un bon moment per recordar que l'odi i el ressentiment són focs que creixen per intentar esborrar les marques de la pròpia culpa. 

Enric Vila

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada