dimecres, 31 de maig de 2017

30/05/2017. Sebastià Alzamora. Nació Sánchez. Catalunya és una nació però no té dret a celebrar un referèndum per decidir sobre la seva sobirania com a tal. El que sembla que no volen o no poden entendre, ni Sánchez ni ningú dins el PSOE, el PP o Cs, és que l’angoixa per la nació no afecta els altres, sinó a ells, que efectivament són nacionalistes i que perceben Espanya com un projecte de nació frustrat (i que restarà frustrat, a més, mentre no aconsegueixi la plena assimilació de Catalunya).

Benvolguts,

Sembla mentida com els polítics camaleònics, que són tots, van canviant d’armilla, de jaqueta o del que sigui per exemplificar aquella expressió franquista de “que todo cambie para que nada cambie”. O l’expressió del Guerra de “el que se mueve no sale en la foto”. O l’expressió falangista que tots assumeixen i diuen de que “España es una unidad de destino en lo universal”. O l’altra expressió falangista del Bono que deia “España una grande y libre”. I a més a més s’ho creuen!

O l’España una y no cincuenta y una!

Cal que nosaltres assumim, tanmateix, que ells són els normals, els que varen guanyar la guerra, i nosaltres som els anormals, que la varem perdre. 

I aquestes premisses condicionen. I molt!

El Fraga anava dient: Nunca saldrá de mi boca el maldito nombre de Euskadi...
I també deia que tenia el mosquetó carregat, darrera la porta del despatx de ministre franquista i assassí (oximoron) , per si li calia envair Catalunya per tercera o quarta o enèsima vegada!
Davant d’aquest devessall de desgavells què podem esperar dels actuals polítics?

Vegem què en pot esperar el Sebastià Alzamora:


Nació Sánchez

Són d’agrair les molèsties i els desvetllaments que es pren un líder jove, ni que sigui mort i renascut, com Pedro Sánchez, sobre un concepte tan vetust i tan romàntic com és el de nació

Sebastià Alzamora 

30/05/2017 18:49

El nacionalisme espanyol sempre ha estat fervent seguidor de la literatura de l’absurd, només a condició que es faci en castellà perquè l’absurd s’entengui

A Pedro Sánchez l’ampul·lós concepte de nación de naciones que ha fet servir durant la campanya que l’ha dut a la resurrecció política li ha durat poc. Tan poc com el temps per tornar a sentir dins les mans el comandament del PSOE i, tot seguit, telefonar a Rajoy (el mateix que al seu dia li va etzibar que el millor que podia fer era marxar del Congrés i no tornar-hi més)

per posar-se al seu servei en el que convingui per impedir la celebració del referèndum a Catalunya.[A mandar, diuen!]

I és que Sánchez es troba en una contradicció subtil: d’una banda, ell mateix ha repetit en diverses ocasions que Catalunya és una nació; de l’altra, el seu home a Catalunya, Miquel Iceta [el botifler major, el Saltamartí], ha encarrilat el PSC dins una línia inequívocament contrària al referèndum. Solució salomònica per a un secretari general amb seriosos problemes de definició en qualsevol contesa política que no sigui amb Susana Díaz:

Catalunya és una nació però no té dret a celebrar un referèndum per decidir sobre la seva sobirania com a tal.

Per a qui pugui pensar que això és una contradicció en els termes i per tant un disbarat, Sánchez pot esgrimir que Catalunya és una nació, sí, però una nació dins una altra nació [com les ninetes russes] que és nació de nacions, i que no és la nació, sinó la nació de nacions, la que té potestat per convocar i celebrar referèndums. Sánchez fa així la seva valuosa aportació a un debat de fons en el qual allò que està en discussió són qüestions tan sensibles com la noció de subjecte polític i la naturalesa mateixa de la democràcia i de l’estat de dret. Una aportació que està a la mateixa altura d’altres perles com “fer servir les urnes per atacar la democràcia” (García Albiol) o “Puigdemont vol fer un referèndum en lloc d’escoltar la ciutadania” (els serveis de premsa del PP a partir d’unes declaracions de Soraya Sáenz de Santamaría). La postveritat ja es va inventar amb aquell enunciat que feia “Era de noche y sin embargo llovía”, i el nacionalisme espanyol sempre ha estat fervent seguidor de la literatura de l’absurd, només a condició que es faci en castellà perquè l’absurd s’entengui.

De tota manera, són d’agrair les molèsties i els desvetllaments que es pren un líder jove, ni que sigui mort i renascut, com Pedro Sánchez, sobre un concepte tan vetust i tan romàntic com és el de nació. El dia del debat a tres per a les primàries del PSOE, Patxi López va voler il·lustrar, tot renyant-lo, qui al cap de pocs dies havia de ser per a ell “mi secretario general” sobre aquest assumpte de la nació, i li va encastar un rotllo de pianola que va provocar l’atordiment de tots els presents.

Però el que sembla que no volen o no poden entendre, ni Sánchez ni ningú dins el PSOE, el PP o Cs, és que l’angoixa per la nació no afecta els altres, sinó a ells, que efectivament són nacionalistes [espanyols] i que perceben Espanya com un projecte de nació frustrat (i que restarà frustrat, a més, mentre no aconsegueixi la plena assimilació de Catalunya).

Però el que es demana a Catalunya no té a veure amb el nacionalisme, sinó amb el fet de ser ciutadans lliures d’un país normal.



Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada