14/05/2017. Referèndum. Montserrat Nebrera. Això anirà així. Sabem que els funcionaris no poden escollir entre dues legalitats que es contraposin quan reben el seu sou en última instància d’una d’elles, o de l’altra per delegació de l’una. Les unitats de temps històricament rellevants res tenen a veure amb la dimensió humana, i les diferències jurídiques entre el present i la Transició fan impossible utilitzar-la com a metàfora.

Benvolguts,

Las Montserrat Nebrera en posa una de calç i una d’arena, com sembla raonable. Primer diu que podria estar d’acord amb el vídeo de Vicent Partal esbombat pels impresentables espanyolistes de SCC i Dolça Catalunya. Després posa els peus a terra i es mira pel dret i pel revés les lleis de desconnexió. I al final exclama: Això anirà així!

Vegem l’article:

OPINIÓ

Això anirà així

"Si una immensa majoria catalana votés en el referèndum a favor de la independència seria potser possible que el Parlament català se sentís legitimat per establir que a partir d’aleshores Catalunya conformava un altre Estat"

per Montserrat Nebrera 

14/05/2017

Potser sí que les coses podrien anar com diu Vicent Partal en el vídeo que ha estat difós por Societat Civil Catalana; al cap i a la fi les lleis es compleixen en la mesura en què la gent està disposada a complir-les: si una immensa majoria catalana votés en el referèndum a favor de la independència, seria potser possible que el Parlament català se sentís legitimat per, mitjançant una Llei de transitorietat (una part de la qual prèviament hauria legitimat la celebració del referèndum, digués el que digués el Govern espanyol), establir que a partir d’aleshores Catalunya conformava un altre Estat,

i que en el nou Estat, per gràcia d’aquesta Llei, ja no tenien res a dir ni el Banc d’Espanya, ni el Tribunal Constitucional, ni el Fiscal General de l’Estat, ni el Congrés dels Diputats, ni la mare que els va parir, és a dir, la Constitució.

Però, com dic i com tothom sap malgrat que uns i altres sols parlen de la part que els hi convé, tot això aniria així si la gent ho volgués d’una manera tan incontestable que el món diplomàtic internacional no tingués més remei que obviar el fet de què tot hagi arrencat d’un il·lícit. Tot això aniria així, si una munió de gent fos capaç d’arriscar anar cap a la incertesa perquè el seu present li semblés irrellevant o desastrós i el passat, un llosa de ràbia i venjança a destruir. I aquest és el gran dubte. Tot això aniria així, però com d’aquestes majories gegantines cap previsió no en parla, més aviat sembla que no anirà; al menys per ara.

Perquè sabem del cert que el que proposava CSQEP era una trampa (de cap manera es poden complir les condicions demanades en un referèndum per la Comissió de Venècia per fer-ne un al mes de setembre) i sabem també que els funcionaris no poden escollir entre dues legalitats que es contraposin quan reben el seu sou en última instància d’una d’elles, o de l’altra per delegació de l’una. Perquè sabem que fins ara totes les vegades que aquells que diem que no comptaran en el futur han dit alguna cosa, els hi hem fet cas (lleis suspeses, referèndums suspesos, diputats inhabilitats, Presidentes citades a declarar...) i no sabem a fe de què hem de creure que un dia D a una hora H algú (un humà concret, amb nom i cognoms, però del tot rellevant) hauria de fer-ho diferent, ni per què, si així fos, no seria també cridat a capítol, anant aleshores de bon grat o endut davant d’aquestes instàncies que un dia, no sabem quan, potser no ens vincularan.

Potser tot això anirà així un dia. Un dia, sí, la feina feta a l’escola a Catalunya acabarà per donar tots els seus fruits. Ara per ara, territoris extensos de Catalunya i la seva gent ja se senten desvinculats d’aquestes institucions que tanmateix encara són capaces de vincular-los amb impostos, o presons o subvencions. Però no tots els territoris són homogenis, la distància entre la Catalunya interior i la metròpoli és encara molt gran, potser podríem dir que s’ha fet encara més gran del que ho era en el passat. No ho sé. M’ensumo que un dia la majoria serà aclaparadora, però no pas per una revolució actual, ans per una decantació futura. La història passada ens diu que cada cop que hem fet cas dels rampells el resultat ha posat una altra pedra en el record pesant i en la rancúnia.

Les unitats de temps històricament rellevants res tenen a veure amb la dimensió humana, i les diferències jurídiques entre el present i la Transició fan impossible utilitzar-la com a metàfora.

Montserrat Nebrera

Joan A. Forès
Reflexions