Benvolguts,
L’autor ens presenta el concepte El separatisme és una
malaltia, i ajudat del tal Josep
Ramon Bosch i de Francesc de Carreras, filosofa al voltant del
separatisme, del català i de l’autoodi. Ha encertat amb els dos personatges, ja
que cultiven compulsivament l’autoodi.
El primer és un falangista reciclat i president de Societat Civil Catalana
(SCC). N’heu sentit parlar?
El segon és un pijo progre, fundador de Ciudadanos, col·laborador
necessari en el Forum Babel, en els manifestos franquistes dels 2.000, etc.
És fill de
franquista d’alta graduació, expresident (franquista) del Barça i expresident (franquista)
de la Caixa. És un pijo progre, fundador de Ciudadanos, col·laborador necessari
en el Forum Babel, en els manifestos franquistes dels 2.000, etc. N’heu sentit parlar?
Uns quants tasts:
·
El separatisme és una malaltia
·
"Convivència i tolerància dues paraules mal emprades per
grans abusadors de tota classe i condició"
·
Si més no això és el
que diu pensar l’inefable falangista reciclat i president de Societat Civil
Catalana Josep Ramon Bosch. El que deu voler afirmar aquest senyor és que la
vertadera malaltia rau en la pròpia democràcia, és clar, especialment si és
exercida per i des d’allò que tant li deu molestar: la catalanitat.
·
Francesc de
Carreras. Aquest senyor fill d’expresident (franquista) del Barça i d’expresident
(franquista) de la Caixa deia que el català era la llengua de la burgesia i que
calia, en conseqüència, desempallegar-se d’aquesta suposada eina d’opressió
social.
·
El que és una
malaltia és el sentiment patològic d’odiar-se a un mateix, detestar la cultura
pròpia i voler destruir aquests, per cert, espais de convivència.
Vegem l’article:
El separatisme és una
malaltia
Marc
Gafarot
Marc Gafarot Llicenciat en Humanitats per la Universitat de Navarra, ha completat un Màster d’Estudis Europeus a la London School of Economics i de política d’Amèrica Llatina a la Universitat de Liverpool. Ha exercit com a periodista especialitzat en política i economia a Bloomberg LP a Londres, a Amèrica Llatina per Summit Communications i com a assessor d’afers polítics i institucionals al Parlament Europeu a Brussel.les i Estrasburg. És coordinador de l'àrea de processos internacionals de secessió i de cooperació al desenvolupament al CIDOB (Barcelona Centre For International Affairs). També és col·laborador i tertulià del programa 'El Suplement' de Catalunya Ràdio, així com autor de varis estudis.
Marc Gafarot Llicenciat en Humanitats per la Universitat de Navarra, ha completat un Màster d’Estudis Europeus a la London School of Economics i de política d’Amèrica Llatina a la Universitat de Liverpool. Ha exercit com a periodista especialitzat en política i economia a Bloomberg LP a Londres, a Amèrica Llatina per Summit Communications i com a assessor d’afers polítics i institucionals al Parlament Europeu a Brussel.les i Estrasburg. És coordinador de l'àrea de processos internacionals de secessió i de cooperació al desenvolupament al CIDOB (Barcelona Centre For International Affairs). També és col·laborador i tertulià del programa 'El Suplement' de Catalunya Ràdio, així com autor de varis estudis.
"Convivència i
tolerància dues paraules mal emprades per grans abusadors de tota classe i
condició"
Si més no això és el que diu pensar l’inefable
falangista reciclat i president de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch. La frase, o perla, va ser pronunciada, fa
uns dies, en el transcurs de la presentació d’un llibre d’un altre gran
descobridor de malalties i d’altres pertorbacions imaginades el catedràtic de
dret Francesc de Carreras. Aquest senyor fill d’expresident del Barça i de la Caixa deia que el català
era la llengua de la burgesia i que calia, en conseqüència, desempallegar-se
d’aquesta suposada eina d’opressió social. Quina maldiença tan
perversa venint de qui venia que devia confondre el que veia al seu entorn i
potser fins i tot practicava, amb la pobra –i oprimida per cert- llengua
catalana. Mai millor dit els extrems es toquen, ara en aquest cas, per insultar
Catalunya, per ofendre la catalanitat i per destruir el sentiment
independentista. El grotesc d’aquests elements els impedeix triomfar al carrer ara bé cal
posar a cadascú al seu lloc no sia que ens refreguin allò de qui calla hi consent.
Ben pensat, emperò, el que deu voler afirmar aquest senyor és que la vertadera malaltia rau en la pròpia democràcia, és clar, especialment si és exercida per i des d’allò que tant li deu molestar: la catalanitat. Com un bon amant de les idees extremes de Blas Piñar es pot atrevir a donar-nos lliçons de res? Les seves idees no poden ni trobar-se amagades en un zoològic, perill terrible, car les bèsties fugirien a torrentades i ens crearien un problema d’ordre majúscul i monumental als pacífics ciutadans de Barcelona. A on ha arribat el Parlament Europeu si li atorga un guardó a personatges pestilents i aberrants com aquest cavalleret de can sis i tretze i mal aprenent de Goebbels o Serrano Súñer. Si la CEE no va deixar entrar l’Espanya de Franco als anys seixanta amb la ben justificada argumentació que un estat dictatorial no podia ser ben rebut a un club d’estats democràtics; llavors com li poden donar un premi de semblant categoria a un senyor que s’ha passat la seva vida lloant, glossant i enyorant el retorn de les camises blaves de Falange? Per què Europa no dona un premi a algú reciclat que defensi el col·laboracionisme a la França de Petain? O a un exnazi vegetarià que ara ens previngui de la crueltat del maltractament animal? Doncs perquè amb aquests estats no s’atreveixen i amb l’ordre de les coses que nasqué a la mort de Franco tot s’hi val. Notablement si cal atacar o ultratjar un fenomen tan democràtic, cívic i pacífic com és el que representa el sobiranisme català. I és que algú, amb un mínim seny, es pot creure que en Bosch, l’amic de Piñar i admirador de Franco, és més bo que en Le Pen pare? I després parlen del descrèdit d’Europa i les seves institucions i s’interroguen del per què. Provocaria riure sinó fes molta pena.
Amb aquestes que frases d’aquesta mena també les sentim de suposats progressistes: Joan Ferran, polític socialista en ostracisme professional, declarava fa pocs dies que els independentistes trenquen la convivència. I els republicans també, podríem respondre, davant de gent que ha fet renúncia,a canvi de quatre miserables càrrecs, prebendes o delicadeses, a ideals que n’havien fet bandera i juraments antics plens de solemnitat. Eren altres temps ens diuen quan es sinceren, érem més joves i inexperts argumenten, com si hom pogués dir que com que ja ha rebut l’herència del pare ja no se l’estima més ja que, abans de rebre-la, eren altres temps, la vida la contemplava d’una altra manera o ara tinc més experiència etc. O sigui que deduïm que els ideals no deixen de ser un mera funció d’utilitat? Seguint amb la convivència; quelcom de semblant podien dir els franquistes dels demòcrates car aquests darrers, on potser en aquell temps hi era el propi Ferran, també rompien o esberlaven la famosa, repetida i abusada convivència. O sigui que de tal rusc tal eixam com diu el vell refranyer català. Dels jueus i no jueus alliberats dels camps de concentració hom també pot dir que trencaven la convivència ja que devien crear un cert problema i un sentiment de vergonya a tots aquells que durant un temps varen deixar de veure’ls però no de sentir-los i flairar-los. Convivència i tolerància dues paraules mal emprades per grans abusadors de tota classe i condició.
El que és una malaltia és el sentiment patològic d’odiar-se a un mateix, detestar la cultura pròpia i voler destruir aquests, per cert, espais de convivència. Això és el que aquests senyors estan procurant atès que tenen por de la democràcia, del poder i força de la gent i menystenen allò que la història i la terra els ha concedit. Les noves generacions de la casta pèrfida que emergí del 39 volen mantenir el poder i arrecerar-se davant d’un nou espai de llibertat que ens hauria de fer a tots més iguals i responsables dels nostres fets i actes;
Ben pensat, emperò, el que deu voler afirmar aquest senyor és que la vertadera malaltia rau en la pròpia democràcia, és clar, especialment si és exercida per i des d’allò que tant li deu molestar: la catalanitat. Com un bon amant de les idees extremes de Blas Piñar es pot atrevir a donar-nos lliçons de res? Les seves idees no poden ni trobar-se amagades en un zoològic, perill terrible, car les bèsties fugirien a torrentades i ens crearien un problema d’ordre majúscul i monumental als pacífics ciutadans de Barcelona. A on ha arribat el Parlament Europeu si li atorga un guardó a personatges pestilents i aberrants com aquest cavalleret de can sis i tretze i mal aprenent de Goebbels o Serrano Súñer. Si la CEE no va deixar entrar l’Espanya de Franco als anys seixanta amb la ben justificada argumentació que un estat dictatorial no podia ser ben rebut a un club d’estats democràtics; llavors com li poden donar un premi de semblant categoria a un senyor que s’ha passat la seva vida lloant, glossant i enyorant el retorn de les camises blaves de Falange? Per què Europa no dona un premi a algú reciclat que defensi el col·laboracionisme a la França de Petain? O a un exnazi vegetarià que ara ens previngui de la crueltat del maltractament animal? Doncs perquè amb aquests estats no s’atreveixen i amb l’ordre de les coses que nasqué a la mort de Franco tot s’hi val. Notablement si cal atacar o ultratjar un fenomen tan democràtic, cívic i pacífic com és el que representa el sobiranisme català. I és que algú, amb un mínim seny, es pot creure que en Bosch, l’amic de Piñar i admirador de Franco, és més bo que en Le Pen pare? I després parlen del descrèdit d’Europa i les seves institucions i s’interroguen del per què. Provocaria riure sinó fes molta pena.
Amb aquestes que frases d’aquesta mena també les sentim de suposats progressistes: Joan Ferran, polític socialista en ostracisme professional, declarava fa pocs dies que els independentistes trenquen la convivència. I els republicans també, podríem respondre, davant de gent que ha fet renúncia,a canvi de quatre miserables càrrecs, prebendes o delicadeses, a ideals que n’havien fet bandera i juraments antics plens de solemnitat. Eren altres temps ens diuen quan es sinceren, érem més joves i inexperts argumenten, com si hom pogués dir que com que ja ha rebut l’herència del pare ja no se l’estima més ja que, abans de rebre-la, eren altres temps, la vida la contemplava d’una altra manera o ara tinc més experiència etc. O sigui que deduïm que els ideals no deixen de ser un mera funció d’utilitat? Seguint amb la convivència; quelcom de semblant podien dir els franquistes dels demòcrates car aquests darrers, on potser en aquell temps hi era el propi Ferran, també rompien o esberlaven la famosa, repetida i abusada convivència. O sigui que de tal rusc tal eixam com diu el vell refranyer català. Dels jueus i no jueus alliberats dels camps de concentració hom també pot dir que trencaven la convivència ja que devien crear un cert problema i un sentiment de vergonya a tots aquells que durant un temps varen deixar de veure’ls però no de sentir-los i flairar-los. Convivència i tolerància dues paraules mal emprades per grans abusadors de tota classe i condició.
El que és una malaltia és el sentiment patològic d’odiar-se a un mateix, detestar la cultura pròpia i voler destruir aquests, per cert, espais de convivència. Això és el que aquests senyors estan procurant atès que tenen por de la democràcia, del poder i força de la gent i menystenen allò que la història i la terra els ha concedit. Les noves generacions de la casta pèrfida que emergí del 39 volen mantenir el poder i arrecerar-se davant d’un nou espai de llibertat que ens hauria de fer a tots més iguals i responsables dels nostres fets i actes;
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada