Benvolguts,
Hi ha comparacions que són odioses...
OPINIÓ. Jofre Llombart
28/02/2015
Els Santis Vidals de
l’altra banda
Llista sobre a què
dediquen el seu temps lliure alguns jutges espanyols
José Luis Requero.
Magistrat de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem des de
maig de 2014. Escriu cada setmana a La Razón i
col·labora periòdicament amb la FAES. A la fundació presidida per José María Aznar
hi fa conferències i escrits. En un d’aquests escrits s’ha imaginat com hauria de ser el món judicial. És a dir,
s’ha imaginat unes lleis que de moment no hi són. Pel que fa als articles de La
Razón s’ha referit a l’avortament i a Podemos. De l’avortament pensa que no és un dret. (23/11/2014). De Podemos, que no aporten res. (10/02/2015). Un jutge que ha de fer
d’àrbitre entre administracions es mulla sobre una llei redactada, la de
l’avortament, i un partit polític. I sí, també s’ha ficat amb la Constitució.
La vol més centralitzadora i se n’ha imaginat una de nova: Mejor Regenerar (15/12/2015). El que passa és que si
t’imagines una constitució catalana t’expulsen tres anys com a jutge i si te la
imagines espanyola et fan membre del Suprem.
Andrés Ollero. Jutge del Tribunal Constitucional des del 2012. Diputat del PP per Granada els 17 anys anteriors. Membre de l’Opus Dei. No em fico amb aquesta última condició, l’assenyalo perquè sí té efecte en l’objectivitat que se li reclama a un jutge. Ho dic perquè és autor del llibre “Religión, racionalidad y política”, on es postula sobre diferents aspectes. Per exemple, mostra el seu rebuig a l’avortament i a que la unió de parelles homosexuals es digui matrimoni. Aquest llibre, escrit –suposo- al seu temps lliure, va ser publicat el 2013, és a dir, quan Ollero ja portava un any com a jutge del Constitucional. La redacció del llibre es va fer mentre el Tribunal intentava resoldre un recurs del PP contra la llei de terminis de l’avortament aprovada en govern de l’època Zapatero. El llibre es va presentar a la seu del Tribunal Constitucional.
Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional. Va ser militant del PP, un petit detall que va obviar en els tràmits de selecció del càrrec, el juny del 2013. Llavors, el tribunal va haver d’autodecidir si ser membre d’un partit polític és compatible amb ser la màxima autoritat judicial d’un país. En una autodecisió autovotada, els jutges del Constitucional van considerar la mar de normal que el president del tribunal més alt d’un país sigui militant del partit que governa aquell país. Però no només això. Pérez de los Cobos també és col·laborador assídu de la FAES i un dels ideòlegs socio-laborals del PP, partit del que ha cobrat des del 1992. En aquest àmbit ha imaginat diversos escenaris legals durant, suposo, el seu temps lliure.
José Ángel Folguera Castro, jutge del Social número 30 de Madrid. (Capítol 1) És un dels signants de la Declaración Federal, un text apadrinat per intelectuals espanyols d’esquerres (com Ángel Gabilondo o Nicolás Sartorius) i que es va escriure el juliol passat per intentar contrarrestar l’augment del sobiranisme a Catalunya. El text de Declaración Federal és el prototip d’una constitució federal. Una constitució tant inexistent i fictícia com la catalana imaginada per Vidal.
A José Ángel Folguera Castro, jutge del Social número 30 de Madrid. (Capítol 2) No li agrada la reforma laboral i, al seu temps lliure, se n’ha imaginat una de nova per una publicació jurídica. Santi Vidal sempre ha dit que escriure una constitució catalana no afecta la seva capacitat de ser equànime. No sé si Folguera Castro pot dir el mateix: és l’autor d’una sentència sobre aquest àmbit. Per cert, el TC va acabar avalant –des del punt de vista jurídic- la legalitat de la reforma laboral i va tombar el requeriment de Folguera.
Alfonso Villagómez Cebrián. Jutge i exmagistrat del Tribunal Constitucional. Colabora periòdicament amb el diari El País, on ha escrit de diferents temàtiques. Ell també s’ha imaginat lleis que no existeixen. Per exemple, el 20 d’agost del 2011, va proposar, directament l’abolició de les diputacions espanyoles.
Francisco José Vieira, president del tribunal superior de Justícia de Madrid. A Santi Vidal li han buscat les pessigolles per totes bandes. Mai podran dir, però, que hagi cobrat per haver redactat aquesta constitució o que hagi fet servir les dependències, material o personal de l’Audiència de Barcelona per fer-ho. No és el cas de la màxima autoritat de la comunitat autònoma de Madrid. Segons publicava aquesta setmana el diari El País, tres jutges madrilenys (entre ells Vieira) a més de sis secretaris judicials van imaginar-se com seria una justícia digitalitzada. Per aquest encàrrec van cobrar 27.000 euros que va pagar una empresa privada: Indra. Les reunions no van fer-se a l’empresa Indra sinó a la biblioteca del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Què passarà si algún dia Indra protagonitza un plet en qualsevol jutjat de Madrid? (cosa perfectament plausible perquè té la seva seu social a Alcobendas).
Cap d’aquests jutges han estat castigats. És més, en alguns casos han vist promocionades les seves carreres judicials. A Santi Vidal l’han expulsat tres anys. És la sanció més alta que li pot caure a un jutge abans de la inhabilitació. Ha entrat al club dels inhabilitats entre els que hi ha Baltasar Garzón (cas Gürtel/crims del franquisme) i Elpidio José Silva (cas Blesa). Com a annex hi podriem afegir Mercè Pigem, que va presentar la dimissó després que li descobrissin 9.000 euros en efectiu (xifra legal, per cert) a la frontera amb Andorra.
Andrés Ollero. Jutge del Tribunal Constitucional des del 2012. Diputat del PP per Granada els 17 anys anteriors. Membre de l’Opus Dei. No em fico amb aquesta última condició, l’assenyalo perquè sí té efecte en l’objectivitat que se li reclama a un jutge. Ho dic perquè és autor del llibre “Religión, racionalidad y política”, on es postula sobre diferents aspectes. Per exemple, mostra el seu rebuig a l’avortament i a que la unió de parelles homosexuals es digui matrimoni. Aquest llibre, escrit –suposo- al seu temps lliure, va ser publicat el 2013, és a dir, quan Ollero ja portava un any com a jutge del Constitucional. La redacció del llibre es va fer mentre el Tribunal intentava resoldre un recurs del PP contra la llei de terminis de l’avortament aprovada en govern de l’època Zapatero. El llibre es va presentar a la seu del Tribunal Constitucional.
Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional. Va ser militant del PP, un petit detall que va obviar en els tràmits de selecció del càrrec, el juny del 2013. Llavors, el tribunal va haver d’autodecidir si ser membre d’un partit polític és compatible amb ser la màxima autoritat judicial d’un país. En una autodecisió autovotada, els jutges del Constitucional van considerar la mar de normal que el president del tribunal més alt d’un país sigui militant del partit que governa aquell país. Però no només això. Pérez de los Cobos també és col·laborador assídu de la FAES i un dels ideòlegs socio-laborals del PP, partit del que ha cobrat des del 1992. En aquest àmbit ha imaginat diversos escenaris legals durant, suposo, el seu temps lliure.
José Ángel Folguera Castro, jutge del Social número 30 de Madrid. (Capítol 1) És un dels signants de la Declaración Federal, un text apadrinat per intelectuals espanyols d’esquerres (com Ángel Gabilondo o Nicolás Sartorius) i que es va escriure el juliol passat per intentar contrarrestar l’augment del sobiranisme a Catalunya. El text de Declaración Federal és el prototip d’una constitució federal. Una constitució tant inexistent i fictícia com la catalana imaginada per Vidal.
A José Ángel Folguera Castro, jutge del Social número 30 de Madrid. (Capítol 2) No li agrada la reforma laboral i, al seu temps lliure, se n’ha imaginat una de nova per una publicació jurídica. Santi Vidal sempre ha dit que escriure una constitució catalana no afecta la seva capacitat de ser equànime. No sé si Folguera Castro pot dir el mateix: és l’autor d’una sentència sobre aquest àmbit. Per cert, el TC va acabar avalant –des del punt de vista jurídic- la legalitat de la reforma laboral i va tombar el requeriment de Folguera.
Alfonso Villagómez Cebrián. Jutge i exmagistrat del Tribunal Constitucional. Colabora periòdicament amb el diari El País, on ha escrit de diferents temàtiques. Ell també s’ha imaginat lleis que no existeixen. Per exemple, el 20 d’agost del 2011, va proposar, directament l’abolició de les diputacions espanyoles.
Francisco José Vieira, president del tribunal superior de Justícia de Madrid. A Santi Vidal li han buscat les pessigolles per totes bandes. Mai podran dir, però, que hagi cobrat per haver redactat aquesta constitució o que hagi fet servir les dependències, material o personal de l’Audiència de Barcelona per fer-ho. No és el cas de la màxima autoritat de la comunitat autònoma de Madrid. Segons publicava aquesta setmana el diari El País, tres jutges madrilenys (entre ells Vieira) a més de sis secretaris judicials van imaginar-se com seria una justícia digitalitzada. Per aquest encàrrec van cobrar 27.000 euros que va pagar una empresa privada: Indra. Les reunions no van fer-se a l’empresa Indra sinó a la biblioteca del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Què passarà si algún dia Indra protagonitza un plet en qualsevol jutjat de Madrid? (cosa perfectament plausible perquè té la seva seu social a Alcobendas).
Cap d’aquests jutges han estat castigats. És més, en alguns casos han vist promocionades les seves carreres judicials. A Santi Vidal l’han expulsat tres anys. És la sanció més alta que li pot caure a un jutge abans de la inhabilitació. Ha entrat al club dels inhabilitats entre els que hi ha Baltasar Garzón (cas Gürtel/crims del franquisme) i Elpidio José Silva (cas Blesa). Com a annex hi podriem afegir Mercè Pigem, que va presentar la dimissó després que li descobrissin 9.000 euros en efectiu (xifra legal, per cert) a la frontera amb Andorra.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada