20/03/15. Suso De Toro. Catalunya? Derrotada. “S'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau com la derrota del catalanisme. El franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma...
Benvolguts,
Benvolguts,
Després del magnífic article de Suso de Toro sobre El
franquismo es estructural, somos nosotros, comentat el dia 13 i publicat
ahir, íntimament lligat a les meves tesis del franquisme sociològic, avui Suso de Toro ens sorprèn amb un altre
article d'alerta màxima a l’ARA de títol Catalunya? Derrotada
que incideix en la teoria desenvolupada anteriorment. Fixeu-vos que no hi ha punts i apart ni signes d’exclamació ni interrogatius, senzillament Suso de Toro
explica el seu punt de vista sobre la situació de la guerra
entre Catalunya
i Espanya
en aquest moment. L’article explica la situació clarament, sense ambigüitats
ni mitges paraules sinó tot el contrari: amb llum i taquígrafs! I la conclusió
l’hem d’elaborar cadascun de nosaltres, segons que ens creguem el que diu l’articulista
o que agafem un lliri i ens creguem la nostra percepció segurament equivocada
del “too er mundo é güeno...”.
Hi ha frases definitives, i de cada paràgraf en surt un
concepte clar i elaborat:
·
Suso de Toro cita Karl Schmitt que havia escrit
una profunda definició de sobirania que hem tret del núvol, una genial i
punyent definició del Estado de Excepción com una revolució des de dintre.
ESTADO DE EXCEPCIÓN: El concepto de excepción ha sido vinculado con el de soberanía en una célebre definición de Carl Schmitt, según la cual "soberano es quien decide sobre el estado de excepción". El estado de excepción no es cualquier prerrogativa desacostumbrada ni cualquier medida policíaca de emergencia. La excepción implica la suspensión del entero ordenamiento vigente, por exigencias de autoconservación. No es anarquía, ya que el poder político subsiste y es la fuente de las órdenes a que hacen referencia las estructuras y funciones públicas, pero el derecho queda suspendido frente al derecho de intentar sobrevivir. Queda así clara la esencia de la soberanía como "monopolio de la decisión última", y también la autonomía y mayor capacidad de la política respecto del derecho, ya que puede suspenderlo (en el estado de excepción) o subvertirlo y crear otro en su lugar (en el caso de una revolución).
·
Ens
regim per l’expressió Que
todo cambie para que nada cambie, en afortunada versió de Lampedusa revisada per Enric Juliana en un article del 2013. La frase de Suso de Toro
és: el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de
la política com una guerra per altres mitjans...En diversos
apunts d’aquest Bloc hem explicat
manta vegades que el franquisme sociològic amara
tota la població espanyola que ha quedat tarada per generacions. En la guerra mal anomenada civil,
d’Espanya contra Catalunya, tant les dretes feixistes
com les esquerres republicanes, socialistes i comunistes, tenien un sol objectiu:
Mas vale roja que rota.
I ara succeeix el mateix, fins els darrers vinguts de Podemos consideren que si cal canviar alguna cosa a Espanya és partint de la Consti del 1978, sense possibilitat legal d’independència, amb bipartidismes i monarquies franquistes in aeternum...
Mas vale roja que rota.
I ara succeeix el mateix, fins els darrers vinguts de Podemos consideren que si cal canviar alguna cosa a Espanya és partint de la Consti del 1978, sense possibilitat legal d’independència, amb bipartidismes i monarquies franquistes in aeternum...
·
Continua dient Suso de Toro: “S'ha forjat un gran pacte dels
poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre
alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro,
és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania
àmpliament expressada per la societat catalana.
Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys
elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.”
·
Una altra
frase és: És cert que el PP no té límits polítics, però
les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de
tot un bloc d'interessos...
La posició feixista-franquista-monàrquica-bananera d’Espanya actualment està ben fixada, i seguint el
símil científic de la matèria o de l’energia:
El franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma, però
l’essència és la mateixa.
·
L’article dóna entenent també que fent la puta i la
ramoneta i no deixant per demà el que puguis fer demà
passat, i barallant-se de bon antuvi la coalició CiU i ERC, prescindint de les CUP
i esperant CDC i UDC amb inquietant tranquil·litat que UDC tingui
a bé definir-se d’aquí tres mesos (el més de juny, o més tard?) i seguint els
consells de la faula de si són llebrers o conillers, esperem
que els nostres
enemics ens sodomitzin ben sodomitzats...
En el directe.cat
fan també una anàlisi de l’article de Suso de Toro, que podeu llegir a l’enlaç:
"La
derrota seria terrible, no hi haurà dignitat pel vençut".
Catalunya? Derrotada
Suso De Toro |
ARANWS20150319_0240
No enganyen a ningú, i que ningú es
vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces
polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar
Catalunya.
Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.
La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i
la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí
a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies
el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no
indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el
procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit
o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les
seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un
bloc d'interessos.
Hem viscut un parell
d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat
els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels
poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns
assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del
catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat
catalana. Les altres forces
polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n
desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.
¿A què es deu, si
no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el
portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya
i Espanya? És el principal conflicte
que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant
l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul
electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor,
les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han
de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.
L'intent de Rodríguez
Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera
clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb
tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el
PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics
madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt
concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la
societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb
Catalunya, sinó un
Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.
En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic
s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i
il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar
i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des
d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats
i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar
destapar-les. I qui les destapa és,
precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi
havia, efectivament, però si no n’hi ha s'inventa, com li van fer a
l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.
La utilització de la policia com a instrument
d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que
presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una
porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català",
declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als
tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va
prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els
catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant
contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la
ideologia de l'Estat.
El que poden esperar
els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a
Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu
Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de
Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el
que hi ha és xenofòbia pura. Encara
que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes
espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un
nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!".
Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya,
que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen
dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur
polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució,
els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser
de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja
que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a
Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què
tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que
es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els
"antiespanyols".
Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van
intentar que aquesta
Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament
de les nacions sense estat. Semblava
que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis
anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són
inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga
de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho
han fet, no
és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi.
És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya.
"Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un
gran error lliurar-se a qui actua com un enemic.
No hi va haver diàleg abans i
no hi haurà pietat després.
No hi haurà dignitat per al
vençut.
La ciutadania catalana
viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant
la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort
particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin,
reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per
defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid
estan anunciant amb claredat.
Lliurar-se amb el
carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i
afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte
polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides:
guanya un,
guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força
tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol
demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen
reforços.
La societat catalana només
té la seva ciutadania, i la necessita tota.
Suso De Toro
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada