16/03/15. Vicent Partal. A treballar nit i dia. No conec ningú de CDC, ERC o la CUP que tinga gens d'interès que no guanyem. En tot cas, dins Unió i dins ICV-EUiA hi trobaríem de tot, gent que vol la independència i gent que no.

Benvolguts,

Així com devíeu quedar destrempats de l’apunt de fa tres dies 13/03/15 CIU està preparant la Traïció, avui ho compensem amb un editorial d’en Vicent Partal al Vilaweb i una munió de Comentaris, tots d’acord amb en Partal i contra les desviacions interessades que pot ser que s’introdueixin en empreses serioses com Directe.cat i que per manca de control en surti un libel... 

Tanmateix, no estic descontent d’haver-ho publicat ja que la reacció de molts de vosaltres ha estat gairebé violenta, que vol dir que varen llegir l’apunt, varen reflexionar, no hi varen estar d’acord i ho varen expressar donant les seves raons...

No sé si recordeu un acudit en forma de vers que en els anys quaranta-cinquanta es va publicar en alguna revista per a nens que duia per títol Viriato, ¿ Quién fue Viriato? És una paròdia d’un examen d’història, amb versos tant divertits com:

Viriato, ¿ Quién fue Viriato?
Viriato, Viriato  fue...
fue un monarca anglosajón
Hijo del gran Cicerón
y de la bella Friné.
A la muerte de Tiberio
y en el sitio de Crimea
Viriato entró en Zalamea
y se apoderó del imperio...

El cas és que després que l’alumne hagi recitat dues dotzenes d’estrofes, acaba quan el professor diu:

No está usted de acuerdo en nada
con ningún historiador.
Pero como a mi entender
de todo cuanto le oí

si no ha sucedido así,
pudo muy bien suceder,

mientras de un modo patente
se demuestre lo contrario,
hay que aguantarse
con que puede retirarse.
¡Y le dio sobresaliente!

L’acudit té un corol·lari implícit ja que et fa pensar si de tot el que has sentit, CIU està preparant la Traïció, per exemple, i mentre no se demuestre lo contrario, no hi pot haver un fons de veritat!

I ara seriosament, l’Editorial d’en Partal és molt positiva, assenyada i engrescadora:

·        L'acord entre CiU i ERC per a nomenar uns observadors republicans al govern i el pacte de mínims assolit en la Taula de Partits són dos senyals d'haver entès el perill que indica l'enquesta...

·        Personalment, de tot allò que hem viscut aquests darrers mesos, només hi ha una cosa que em preocupa: la virulència entre els fanàtics dels partits independentistes, que és l'única arma que tenim per a perdre...

·        Perquè ací no hi ha cap traïdor i ja n'hi ha prou d'aquesta cançoneta i d'insinuacions i acusacions fora de lloc. Ningú no vol que el procés fracasse.

·        No conec ningú de CDC, ERC o la CUP que tinga gens d'interès que no guanyem. En tot cas, dins Unió i dins ICV-EUiA hi trobaríem de tot, gent que vol la independència i gent que no. Però el perímetre entre els uns i els altres és molt ben delimitat i enormement resistent --i cal sumar-hi, encara, els partits menors o més nous.

 Hi ha un concepte evident:

·        Cap dels tres partits no tindrà majoria absoluta el 27 de setembre i és probable que ni tan sols dos puguen tenir-ne. Per tant, necessitem que tots tres obtinguen el millor resultat possible i que tots tres tinguen la capacitat de dialogar i construir la millor opció possible per a l'endemà.

Després de la disquisició, l’Editorial:

Vicent Partal

16.03.2015

  A treballar nit i dia

Des del 10 de novembre vivim, paradoxalment, el període més baix d'ençà que va començar el procés d'independència. L'enquesta del CEO i els dos acords del final de la setmana s'han de llegir en aquest context. L'enquesta és solament un toc d'atenció però no es pot passar per alt. L'acord entre CiU i ERC per a nomenar uns observadors republicans al govern i el pacte de mínims assolit en la Taula de Partits són dos senyals d'haver entès el perill que indica l'enquesta.

Personalment, de tot allò que hem viscut aquests darrers mesos, només hi ha una cosa que em preocupa: la virulència entre els fanàtics dels partits independentistes, que és l'única arma que tenim per a perdre. Contenir-la i limitar-la és l'objectiu més important ara mateix. Perquè ací no hi ha cap traïdor i ja n'hi ha prou d'aquesta cançoneta i d'insinuacions i acusacions fora de lloc. Ningú no vol que el procés fracasse. No conec ningú de CDC, ERC o la CUP que tinga gens d'interès que no guanyem. En tot cas, dins Unió i dins ICV-EUiA hi trobaríem de tot, gent que vol la independència i gent que no. Però el perímetre entre els uns i els altres és molt ben delimitat i enormement resistent --i cal sumar-hi, encara, els partits menors o més nous.

Així doncs, consolidar la unitat d'acció, si més no, entre CDC, ERC i la CUP és la clau per a aconseguir la victòria el 27 de setembre.

I ací és on entra en joc la política. Ho torne a dir: no hi ha cap traïdor, ningú que vulga fer descarrilar el procés, sinó visions polítiques diferents. Totes legítimes i totes criticables, si és des de la lleialtat. Quan veig alguns independentistes com fan servir de manera irresponsable qualsevol argument contra un altre independentista no pas amb la voluntat de convèncer-lo, sinó amb l'única intenció de fer-li mal i afeblir-lo és quan em preocupe de veritat. Qui mira d'afeblir avui CDC, ERC o la CUP no afebleix un partit: afebleix tot l'independentisme. I això cal dir-ho clar.

Perquè, entenguem-ho bé: cap dels tres partits no tindrà majoria absoluta el 27 de setembre i és probable que ni tan sols dos puguen tenir-ne. Per tant, necessitem que tots tres obtinguen el millor resultat possible i que tots tres tinguen la capacitat de dialogar i construir la millor opció possible per a l'endemà. No ens falten els vots. Només ens sobra egoisme, amargor i males cares. Tots, en un moment o en un altre, han comés errors polítics, alguns d'especialment importants i molt transcendentals; però ni Mas ni Junqueras ni Fernàndez, per dir els noms principals, no han fet mai res amb la intenció de perjudicar el procés. Han fet allò que pensaven que era millor en cada moment i si el procés s'ha ressentit de les seus decisions és també perquè els altres no hem sabut convèncer-los que anaven equivocats. Això és tot i això ja és prou.

I és sabent això i en aquestes condicions que cal enfilar la recta final i aprendre de l'experiència. Tenim una majoria electoral disposada a fer el pas més complicat de tots, una majoria al parlament que les enquestes també diuen que es manté ferma com una roca. I només cal mantenir-la els sis mesos vinents i engrandir-la més encara, si en sabem i ho podem fer. Personalment, no sé imaginar-me un horitzó més apassionant ni més engrescador a curt termini, ni us en podria dibuixar cap de millor. Per tant, a treballar nit i dia, tant com calga i una hora més, que en tres-cents anys hem tingut molt poques oportunitats com la que ens espera aquest setembre.

Vicent Partal

Per no allargar l’article, demà publicarem els engrescadors comentaris...

L'opinió dels subscriptors (que oscil·len entre l’engrescamenta i l’estupefacció)

Molt interessant el comentari d’Antoni Carol: “Horitzó apassionant i engrescador”: sí senyor!

Joan A. Forès

Reflexions