08/09/2018. Jordi Galves. Els col·laboracionistes. Espanya és un projecte que entusiasma determinada gent, que sigui una idea absurda, autoritària, repugnant, per a d’altres, no esborra l’evidència dels fets crus i nets. Espanya no només és una manera de viure molt bé a compte de les colònies, dels Països Catalans i d’Euskadi —els únics territoris de l’Estat espanyol que generen riquesa—, també és un càlid ideal patriòtic per a alguns éssers humans. Espanya té els seus partidaris sincers i abnegats, militars que volen bombardejar el Parlament de Catalunya, seu de la sobirania popular catalana, periodistes que, sistemàticament, troben bé tot el que fa l’espanyolisme polític i malament tot el que aporta l’independentisme català. Perquè mentre hi ha persones reals, de carn i ossos, que compaginen ambiguament i entusiasta una identitat nacional espanyola amb una altra identitat nacional catalana, no hi ha cap nacionalista espanyol que estigui disposat a tolerar una doble nacionalitat, una identitat mixta i de compromís entre Espanya i Catalunya. Tampoc cap altra identitat mixta, com ara entre Espanya i el Marroc. O entre Espanya i Mèxic o entre Espanya i Portugal. Espanya, l’Espanya d’avui és autàrquica, monolítica, monolingüe i monòtona, incapaç de despertar simpaties internacionals per la seva rampant causa nacionalista.

Benvolguts,

Els col·laboracionistes

Jordi Galves

Barcelona. Dissabte, 8 de setembre de 2018

Espanya és un projecte que entusiasma determinada gent, que sigui una idea absurda, autoritària, repugnant, per a d’altres, no esborra l’evidència dels fets crus i nets. Espanya no només és una manera de viure molt bé a compte de les colònies, dels Països Catalans i d’Euskadi —els únics territoris de l’Estat espanyol que generen riquesa—, també és un càlid ideal patriòtic per a alguns éssers humans.

Espanya ni s’improvisa ni es pot imitar. És l’ideal coronat per la bandera borbònica vermella i groga, la que surt del senyal de les Quatre Barres de l’Alt, Comtal i Reial Casal de Barcelona, amenitzat per l’himne del txunta-txunta que el patriota espanyol Pablo Iglesias va qualificar en el seu moment com a “cutre pachanga fachosa”. Espanya té els seus partidaris sincers i abnegats, militars que volen bombardejar el Parlament de Catalunya, seu de la sobirania popular catalana, periodistes que, sistemàticament, troben bé tot el que fa l’espanyolisme polític i malament tot el que aporta l’independentisme català. A blanc i negre, sense matisos.

Perquè mentre hi ha persones reals, de carn i ossos, que compaginen ambiguament i entusiasta una identitat nacional espanyola amb una altra identitat nacional catalana, no hi ha cap nacionalista espanyol que estigui disposat a tolerar una doble nacionalitat, una identitat mixta i de compromís entre Espanya i Catalunya.

Tampoc cap altra identitat mixta, com ara entre Espanya i el Marroc. O entre Espanya i Mèxic o entre Espanya i Portugal.

Espanya, l’Espanya d’avui és autàrquica, monolítica, monolingüe i monòtona, incapaç de despertar simpaties internacionals per la seva rampant causa nacionalista.

De manera que l’Espanya encantada d’haver-se conegut, l’Espanya amb complex de superioritat —una forma més del complex d’inferioritat— mai no acceptarà cap altra solució política que no sigui el manteniment íntegre del territori de la sagrada unitat patriòtica, l’eliminació de totes les comunitats autònomes i la destrucció de totes les cultures polítiques alternatives a l’espanyolisme assimilacionista.

L’únic projecte de l’Espanya actual és el de la ferotge dreta espanyolista, sense espai per a l’antic federalisme d’esquerres o per a la convivència, en un pla d’igualtat, dels diversos pobles i nacions de l’Estat espanyol.

L’únic projecte de l’Espanya democràtica d’avui és, més enllà de la retòrica buida i de les bones intencions d’algunes bellíssimes persones, exactament el mateix projecte nacional de l’Espanya del general Franco. El vell Santiago y cierra España de la dictadura sense cap novetat. 

Per això no deixa de ser sorprenent la ingenuïtat d’alguns dirigents polítics que continuen intentant acontentar la fera carnissera de l’espanyolisme amb tota mena de pactes, de concessions i de renúncies. No hi ha res, absolutament res, que pugui dir o fer l’independentisme polític perquè els presos polítics puguin sortir de la presó espanyola. No hi ha res que es pugui fer perquè els exiliats puguin tornar a casa. No hi ha cap política informativa per a Tevetrès que mai pugui satisfer l’espanyolisme d’Albert Rivera.

No hi ha cap alternativa factible a la independència de Catalunya que no sigui l’Espanya de la revenja i de la fèrria matriu castellanista imperial.

De col·laboracionistes natius n’hi ha sempre en qualsevol conflicte entre la metròpoli i les colònies. Són personatges inevitables.

El que no hi haurà mai és un motiu ideològic, honrat ni honorable, per al col·laboracionisme amb els enemics de la República catalana. A tot estirar raons personalíssimes i particulars.

 Jordi Galves