L’amic Yzaguirre fa un article molt potent amb
el títol: La desobediència, malaltia
infantil de l’independentisme. Ja sabem que Lenin va escriure un cop feta
la revolució russa un llibre de títol similar: L'“Esquerranisme”, Malaltia Infantil del Comunisme. Tant l’un com
l’altre, coneixedors de la situació real de cada país, consideren que cal inspeccionar-se
ells mateixos i la pròpia societat i expressar-ho amb un text adient. Un
llibre. Un article.
L’article creiem que pretén estimular-nos per
tal de produir molt més del que hem produït fins ara en matèria de
republicanisme.
L’article li han publicat en el portal L’Unilateral,
on no publica qui vol i la redacció tria curosament el que publiquen.
Per cert que precisament pel que acabem de
dir hi ha autors molt rellevants, alguns ja coneguts d’aquest Bloc com Agustí
Barrera, Alfons Duran-Pich, Pau Miserachs, Jaume Marfany, Fredi Bentanachs i
altres...
L’humorista gràfic @CatmanRepublica, també és
brillant:
Vegem l’article
de l’Yzaguirre:
La desobediència, malaltia infantil de l’independentisme
Per:
-
20
de setembre de 2018
Lluís
de Yzaguirre
En aquest país (i a cals veïns), els que
desobeeixen totes i cadascuna de les lleis es pengen la medalla del respecte a
la legalitat i els que ens vam cagar a les calces quan tocava desobeir anem
fanfarronejant de desobedients per a facilitar-li les coses a l’enemic.
La gent d’ordre diu que anirà “de la
llei a la llei”, fórmula que té el toc d’hipocresia que li escau. I la gent de desordre, els de capgirar-ho tot,
parlen sense embuts de desobeir les lleis espanyoles (i alguns fins i tot ho
fan de manera simbòlica).
L’Europa dels
mercaders en pren nota. I diu que sí, que fem bé de demanar democràcia, però
que no podem seguir saltant-nos les lleis, que és el relat fals que ven la
dictadura borbònica i que a ells els interessa comprar. El compren amb la consciència
tranquil·la, perquè nosaltres mateixos contribuïm a l’engany amb la nostra
incontinència verbal: quan has de marxar de casa del maltractador, no ho avises
mesos abans. Fas les maletes d’amagat i, al darrer moment, te’n vas. Sense
haver-te’n vantat abans.
El règim
franquista pensava, fa uns anys, que ens aturaria amb l’argument de la
democràcia: «d’acord, votem; com que som molts més, mai no sereu independents».
Fins que algú els ha fet entendre que a
Escòcia no van votar tots els britànics ni el Brexit el vam votar tots els
suposats ciutadans europeus.
Llavors
els feixistes van subvertir el principi de legalitat, que ha d’emanar de la
democràcia, i van empescar-se allò que no hi ha
democràcia si no és dins la llei. I
li diuen al món que nosaltres ens hem saltat la
llei —que és justament el que no han deixat de fer ells en tot el que ateny
Catalunya.
L’independentisme ha d’explicar als
nostres potencials aliats que sota la
dictadura borbònica no hi ha estat de dret: no hi ha separació de poders, els
catalans no som iguals davant la llei, el cap de l’estat no és escollit per la
sobirania popular, hi ha «dret penal de l’enemic» que veu violència en el
pacifisme i no veu les agressions feixistes, no hi ha llibertat de premsa sinó
mitjans d’intoxicació del règim, complementats amb la censura i persecució
político-policial a les xarxes socials, hi ha policia política que fabrica
inculpacions i proves falses i, evidentment, cal insistir en l’existència de
presos polítics i exiliats.
O
sigui que això va de democràcia. De la que manca
en un estat on el Tribunal Constitucional té capacitat legislativa des del 2010
i executiva des del 2015, a la manera del Consell de Guardians de la Revolució
Islàmica a l’Iran.
Però
no n’hi ha prou. Tot allò que arribarà als tribunals europeus d’ací a vuit o
deu anys, ho hem de fer conèixer ja avui als països que senten simpatia per la
nostra causa (tant si la veuen com una causa d’alliberament nacional com si hi
veuen un contenciós pels drets individuals): hem de preparar un memorial de
greuges que inventariï els centenars d’il·legalitats que s’han comès contra la
causa catalana, violacions de les lleis de la pròpia dictadura per part dels
successius governs espanyols, per part de la judicatura (mai gosaria dir-ne
justícia) i per quasi tot l’arc parlamentari.
La desobediència
més clamorosa en aquest contenciós és la de l’article 96 de la Constitució
borbònica, que govern i parlament espanyols han conculcat cada vegada que ens han negat el dret d’autodeterminació. Aquesta desobediència és especialment transcendent,
perquè la ratificació espanyola del Pacte Internacional de Drets Civils
i Polítics és anterior al referèndum constitucional
del 1978 i en va ser un condicionant clar:
si ara el parlament espanyol decidís suspendre o anul·lar aquella ratificació,
el referèndum del 78 s’hauria de repetir perquè haurien canviat radicalment les
regles del joc.
Però el món
també ha de saber que el 2010, quan el
Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut i la Constitució, ho va fer
amb membres anticonstitucionals i amb una composició manipulada per la via
d’aplicar parcialment els criteris de recusació dels seus membres. I que es va
saltar el procediment de modificació estatutària previst a la constitució.
I també ha de
saber que el filibusterisme dels partits feixistes espanyols al nostre
Parlament va ser possible amb la col·laboració de tots els estaments de
l’Estat.
I totes les
prevaricacions de la Guàrdia Civil (sic) el 20 de setembre i la prevaricació
dels fiscals de no investigar-les: des de les detencions sense autoritat fins
als escorcolls sense ordre judicial.
I la
prevaricació de no denunciar els fets que, suposadament, en són mereixedors
quan es produeixen sinó sols quan està de guàrdia el jutjat número 13, com va
passar al llarg de setembre i octubre del 2017.
I la invenció
del 155, especialment l’eliminació
fraudulenta de la immunitat parlamentària per la via d’eliminar l’autonomia; aquesta il·legalitat és tan greu que el Tribunal
Constitucional encara no ha sabut crear una ficció per a encabir-ho en la
Constitució neofranquista, deu mesos després.
I els obstacles al restabliment del
president Puigdemont, amb l’episodi surrealista del Govern en
ple pressionant tots els membres del Tribunal Constitucional, en contra del
criteri del Consejo de Estado i dels lletrats del Constitucional.
I que tota la
trama judicial se sustenta en la intervenció de persones que, presumptament,
han comès un rosari de delictes per a assegurar que la tramitació als tribunals
de la repressió de l’independentisme recaigui en persones de provada lleialtat
franquista. I, sense presumpció, descaradament, com l’elecció d’un
president per al TSJC saltant-se l’escalafó o la destitució d’un fiscal que no
veia punible el 9N.
En
resum, hem de deixar de parlar de la desobediència que fins ara no ens hem
atrevit a exercir i hem d’explicar-li al món la
desobediència dels sequaços de Felipe VI, posant èmfasi en una desobediència en
particular, la de l’article 96 de la CE del 78: el dia que els
feixistes es rendeixin i respectin aquest article, hauran d’acatar el resultat
del referèndum del primer d’octubre i asseure’s a negociar el repartiment
d’actius i passius.
Com no va dir
aquell criminal, «que obedezcan ellos».
Lluís de Yzaguirre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada