Benvolguts,
Només amb les tres primeres ratlles de l'article ja es pot veure de què va: De corrupció! Però això no és cap novetat, no és cap descobriment. I és que la corrupció, hem explicat manta vegades, és consubstancial amb l'estrat superior de les classes riques de l'España, Una, Grande i Libre.
Aquest crit franquista ho confirma: España, Una, Grande i Libre. Ja sabem que hi ha un extraordinari refrany espanyol que fa: Dime de qué presumes y te diré de qué careces. Doncs exactament això:
- España carece de ser Una
- España carece de ser Grande
- España carece de ser Libre
- España no pot presumir de ser Una ni Gran ni LLiure, però en canvi pot presumir de ser corrupta, de ser podrida...
Crec que és d'en Vicent Partal la frase (imitació de la Llei de Murphy):
I és la corrupció que arrossega la podridura...
Durant el franquisme, en el prefranquisme i en el post franquisme.
És així, ve de fábrica...
És així, ve de fábrica...
Llegim l’Editorial d’El Nacional:
No són els independentistes; és la
podridura, la que amenaça amb eleccions
José Antich
Barcelona.
Dijous, 27 de setembre de 2018
Caldria
remuntar-se a èpoques pretèrites, a l'etapa final de la presidència de Felipe
González, entre el 93 i el 96, per veure la podridura de les clavegueres de l'Estat sortint
tant a la superfície com ara. En aquells moments els ministres queien del seu càrrec
enmig de casos de corrupció i ara no és exactament així però se n'han d'anar
igualment, bé per haver mentit o per un currículum inexplicable.
El PP també practicava una certa guerra bruta que no era
el "Vagi-se'n, senyor González!" sinó la conjunció de la premsa de
dretes de Madrid al voltant del denominat sindicat del crim,
que buscava acabar al preu que fos amb FG.
Dos ministres estan en aquestes hores amb les
maletes a mig fer mentre que Pedro Sánchez gaudeix, potser, de
l'únic viatge que podrà fer als Estats Units i a les Nacions Unides com a
president. La ministra de Justícia, Dolores Delgado, i el ministre
de Ciència, Innovació i Universitats, Pedro Duque. La primera juga
a resistir en una posició inaguantable política i èticament des que es va
filtrar la seva relació amb el comissari Villarejo i la va negar i
els posteriors enregistraments que s'han anat divulgat i que la deixen en molt
mal lloc. El cas de Duque és diferent, ja que afecta la compra d'un xalet a
Xàbia, Alacant, mitjançant una societat patrimonial. Les declaracions del president quan era candidat obliguen Sánchez a
cessar el seu ministre, però és bastant obvi que no pot perdre en tan curt
temps quatre membres del seu Gabinet ja que haurà superat tots els rècords
Guinness d'un president. I les
fotos de la presa de possessió del primer govern fa poc més de cent dies
tindrien el 25% de baixes
assenyalades amb una X.
Ha de ser per tot això que Sánchez ha
començat a parlar d'avançament electoral a Nova York. I no per les raons
assenyalades anteriorment, que sempre fan de mal presentar per un president
encara que cada vegada li estrenyi més el cinturó.
Sánchez
ha anat a recórrer al tòpic i ha jugat a desviar el focus d'on realment és: "Si l'independentisme prioritza el conflicte,
anirem a eleccions".
Senyor president, convoqui o no eleccions. Faci el que
millor li sembli, ja que és una decisió exclusivament seva. Però no enredi el
personal perquè no l'hi compraran ni a Espanya ni a Catalunya. A Espanya perquè els seus
opositors l'acusen d'una aliança inexistent amb els independentistes. I a
Catalunya perquè, més enllà dels somriures i d'un diàleg que no ha donat cap
fruit polític tangible fins ara, la seva política ha consistit únicament a
guanyar temps i ha defugit explicar quin és el seu full de ruta per a la crisi
catalana. La real, no la que fa titulars que no porten enlloc i manca de cap
calendari. Abordi si pot i sap la podridura actual o si no només li
quedarà un camí.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada