Benvolguts,
Avui publiquem un
article de l’Esteve Vilanova, col·laborador habitual d’El Punt Avui. Esteve
Vilanova és un polític català, fou militant del PSC-Reagrupament i
posteriorment fou diputat al Parlament de Catalunya per CiU en la VII
Legislatura (tripartit). En l’article analitza,
a partir de l’estudi del diari ARA, com l’Estat espanyol actua de manera
criminal de múltiples maneres per rebentar Catalunya. Ens trobem que abans sabíem
que l’Estat ens robava (Espanya ens roba), per acció (dèficit fiscal) i
per omissió (els pressupostos del ministeri de Foment mai es
compleixen per més del 50% i la
comparació amb tota la resta de la península és del 70%
i respecte a Madrid és de força menys del 30%).
L'autor no ens recorda, i és important la coincidència, que la fallida del Banc de Catalunya (com el del Banca Catalana?), es produeix abans de 3 mesos d'haver declarat la República Catalana i haver negociat amb Madrid, que no hi estava d'acord, per acabar acceptant el que Madrid volia: que oblidessim la República catalana i per tant la independència i ens conforméssim-se amb fer renéixer la institució de la Generalitat de Catalunya...
Ara hi podem afegir que també ens roba amenaçant
els nostres bancs de forma que fugin a altres comunitats (La Caixa, Banc
Sabadell) així com a milers d’empreses com hem explicat en altres apunts i com
ho explica l’Esteve Vilanova en aquest article.
10 octubre 2018
ANÀLISI
Esteve Vilanova
“«Merecemos perder Cataluña»”
ESTEVE VILANOVA - EVILANOVA@ELPUNTAVUI.CAT
El
7 de juliol del 1931 el Banc de Catalunya feia fallida. Un enfrontament amb el socialista
Indalecio Prieto va provocar que aquest, com a represàlia, ordenés la retirada
dels dipòsits que hi tenia la Campsa i, per manca de liquiditat, en va provocar
la fallida.
La història és plena de fallides bancàries per culpa de
pànics fundats i d’infundats, i per això és un sector en què s’ha de mesurar
molt qualsevol acció o rumor per la transcendència que pot arribar a tenir.
Aquí es pot aplicar perfectament la teoria de l’efecte
papallona, perquè es tracta d’un sector en què la confiança és l’intangible més preuat.
És
per això que fa més greu tot el que ha descobert el diari Ara sobre l’actuació
del rei i del govern de Mariano Rajoy per provocar la fugida d’empreses de
Catalunya,
com un acte més de la guerra bruta contra els interessos i l’economia catalans.
Utilitzar el buidatge en un sol dia dels comptes
d’empreses estatals com Renfe, Adif, Ports de l’Estat, RTVE, que tenien en el
Banc de Sabadell i CaixaBank, per obligar-los a treure les seves seus de
Catalunya, és un acte d’una irresponsabilitat colossal. Cal recordar que
CaixaBank té el 50% de la quota de mercat
a Catalunya i el Sabadell el 25%, i les clavegueres de l’Estat van posar en perill aquestes
dues entitats. El perill no era en el procés, era en la guerra bruta de l’Estat espanyol.
I troba al·lucinant el nivell d’infantilisme dels
independentistes. Doncs no, personalment mai
m’hauria pensat que utilitzarien les clavegueres per intentar enfonsar-nos la
sanitat ni l’economia; de fet, tampoc mai
m’hauria cregut que s’exerciria aquesta violència tan gratuïta el dia 1-O, ni que el rei fos com és, ni que tots els poders de la
justícia actuarien com actuen.
I
hem descobert que el pòsit de franquisme encara és molt viu.
Però
l’actuació d’aquesta operació d’estat en la guerra econòmica podria tenir implicacions jurídiques
perquè aquestes entitats tenen accionistes internacionals i accionistes
corporatius i accionistes minoritaris, i la seva irresponsabilitat va tenir
afectacions en la cotització de les seves accions provocant-los pèrdues.
Per fets com aquests, en molts països seriosos, els
responsables d’alterar artificialment el preu de les accions han d’afrontar
causes penals. No és cosa per agafar de broma si volem tenir la qualificació
internacional d’una economia nacional seriosa i de confiança. Imaginem-nos que aquest moviment de traspàs de diners
s’hagués fet públic: la possibilitat
d’entrar en pànic bancari era molt elevada, i la destrossa econòmica a
Catalunya i Espanya hauria estat importantíssima. Es pot ser més irresponsable?
I
en un futur, els catalans què podem esperar d’aquesta Espanya que des del rei fins al govern fan proselitisme actiu i pressionen perquè les empreses
importants marxin de Catalunya?
I que des de les clavegueres de l’Estat s’intenta
enfonsar la sanitat catalana? Quin atractiu pot tenir per a nosaltres estar en aquesta Espanya cada vegada més reaccionària i catalanofòbica? Algú pensa que aquests comportaments de violència
verbal, que sovint intenta humiliar-nos com a poble, no deixaran pòsit en la
societat catalana durant molts d’anys?
Hem
d’acceptar estoicament boicots econòmics des dels alts poders de l’Estat, pel
sol fet de ser empreses catalanes?
El més trist de tot és que aquesta operació d’estat que
destapa l’Ara i que alguns
intuíem, tampoc provocarà cap reacció, i
això ens demostra que Espanya és una democràcia deficient. Tots els seus poders
actuen units i coordinats i sense cap contrapoder per poder-los controlar. Ja el 1907 Unamuno
escrivia una carta a Azorín en la qual li deia: “Merecemos perder Cataluña.” Doncs, no
paren de fer mèrits!
Esteve Vilanova
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada