Benvolguts,
Avui continuem parlant de Pablo Casado:
Llegiu l'extraordinari article del filòsof Ferran Sáez Mateu aplicant la seva filosofia sobre la dreta i la ultradreta. La ultradreta fins ara no era a les travesses però aviat hi serà amb Vox. L'autor fa un viatge en el temps des del 1898, any de la fi de l'Imperio español, i explica que ultra el del 1998, se celebraran encara altres centenaris sobre aquest tema i Espanya no haurà canviat. Explica també que "La hispanidad es la etapa más brillante de la historia del hombre junto con el Imperio Romano –delirava l'altre dia Pablo Casado–. La incapacitat de superar el trauma de la descomposició de les restes de l'Imperi Espanyol l'any 1898 resulta desconcertant, insòlita. Les paraules de Pablo Casado són exactament les mateixes que fa tot just 120 anys es repetien un dia sí l'altre també en tots els diaris espanyols, i les mateixes que regurgitava Franco cada any en arribar el Día de la Raza. Té una frase molt encertada: A diferència de l'Imperi Britànic, que va desembocar en la ben articulada i molt rendible Commonwealth, o de la mateixa Francofonia, el màxim fruit que ha donat la suposada "etapa més brillant de la història de l'home" ha estat el festival de l'OTI i un programa molt 'kitsch' que es deia '300 millones'. El 1898 això era culpa dels americans, el 1936 de la conjura 'rojo-judeo-masónica', i avui és culpa dels catalans...
Vegem l'article:
Insistint en l'Espanya del 1898
El producte que ofereix el PP de Casado i el que ha posat al mercat Vox
són realment molt semblants
Ferran Sáez Mateu.
Filòsof
16/10/2018
La conjunció
d'aquestes dues coses resulta ben estranya; de fet, és una anomalia que crida
l'atenció. És molt probable, en tot cas, que en el si de l'Espanya de l'"¡A por
ellos!" el percentatge d'ultradretans amb
idees parafeixistes superi avui el de qualsevol altre país d'Europa. Vox 'normalitzarà' aquesta situació, però només
parcialment. Tot i emprar algun estudiat
eufemisme, el discurs de Pablo Casado és si fa no fa el mateix que el de
qualsevol altre partit d'extrema dreta. Aquest fet evitarà,
probablement, que els vots de l'"¡A por ellos!" es concentrin en el
partit que lidera Santiago Abascal. El PP i Vox
lluiten per la bossa de votants que sempre ha estat majoritària en certes províncies
de Castella i del nord d'Espanya. Són les mateixes províncies que van donar
suport entusiasta al cop d'estat del 1936, que després sempre van votar PP i
que ara –no en tinc cap dubte– també començaran a apostar per Vox. Aquesta
continuïtat en el temps i en l'espai s'ha de subratllar de tant en tant, per
allò de no mamar-nos el ditet.
El
producte que ofereix el PP de Casado i el que ha posat al mercat Vox són
realment molt semblants. No es tracta ben bé d'un producte ideològic, ni tampoc
d'un exemple paradigmàtic de llenguatge populista. Certament, tots dos estan ubicats en l'esfera de la dreta
dura i embolcallen el seu discurs amb components populistes, però això no és el
que els defineix millor. Per entendre el fenomen jo crec que cal recórrer a una
altra clau: la del revisionisme històric a gran escala, entès com una mena de
redempció davant del món i davant d'ells mateixos. "La hispanidad es la
etapa más brillante de la historia del hombre junto con el Imperio
Romano –delirava l'altre dia Pablo Casado–.
¿Qué otro país puede decir que un nuevo mundo fue descubierto por ellos,
que tres embarcaciones salieron precisamente de Huelva también con capital
privado y consiguieron cambiar la historia del mundo para siempre?" Això
del "capital privat", per cert, constitueix un anacronisme tan
ridícul que resulta gairebé acceptable com a gran broma. Tot plegat és tan
precari, tan risible, que ni tan sols arriba a la categoria de nacionalisme.
Santiago Abascal, Pablo Casado i, amb un altre
registre, Albert Rivera han transformat la política en un mecanisme catàrtic
d'exculpació i de redempció
La incapacitat de superar el trauma de la descomposició
de les restes de l'Imperi Espanyol l'any 1898 resulta desconcertant, insòlita. Les paraules de Pablo Casado són
exactament les mateixes que fa tot just 120 anys es repetien un dia sí l'altre
també en tots els diaris espanyols, i les mateixes que regurgitava Franco cada
any en arribar el Día de la Raza. A
diferència de l'Imperi Britànic, que va desembocar en la ben articulada
i molt rendible Commonwealth, o de la mateixa Francofonia, el màxim fruit que ha donat la suposada "etapa més
brillant de la història de l'home" ha estat el festival de l'OTI i un
programa molt 'kitsch' que es deia '300 millones'. Estem parlant,
doncs, d'un enorme fracàs que, a més a més, conté punts fosquíssims: la Llegenda
Negra no és precisament cap llegenda. En el míting de Vistalegre, on es va
constatar que, tard o d'hora, Vox acabaria obtenint representació
parlamentària, Abascal va apel·lar a la batalla de Lepant. No sé si
m'explico...
Amèrica, Lepant... Déu n'hi do. Al final, però, la
realitat és que quan Francisco Pérez de los Cobos es va presentar, auspiciat
pel govern del PP, per presidir el Tribunal
Europeu de Drets Humans va obtenir zero vots, zero, perquè no sabia un borrall
d'anglès ni de francès. Landisme amb toga. Sempre el mateix.
Han passat 120 anys, i amb l'excepció dels Jocs Olímpics de Barcelona, es
continua llançant la cabra des de dalt del campanar.
El
1898 això era culpa dels americans, el 1936 de la conjura
'rojo-judeo-masónica', i avui és culpa dels catalans.
Sempre és culpa d'algú altre, tot plegat. Santiago
Abascal, Pablo Casado i –amb un altre registre– Albert Rivera han transformat
la política en un mecanisme catàrtic d'exculpació i de redempció en què les
mosques tristes dels toros i els mocadors amb quatre nusos esdevenen èpica
imperial.
Amèrica,
Lepant, fins i tot la conquesta de la Lluna en aquella entranyable pel·lícula
de Tony Leblanc... En el fons de tot, l'oprobi, l'acomplexament, el tremendisme
nihilista, la incapacitat de proposar res. El 2098 celebraran, suposo, el segon
centenari del trauma, i el 2198 el tercer.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada