Benvolguts,
L'historiador Joan B. Culla fa una magnífica resposta a una parida d'analfabeta històrica i funcional de la Inés Arrimadas. Si la tal Inés no sap què era el franquisme i què era un estat totalitari creat a imatge i semblança del III Reich i de la Itàlia de Mussolini, ha de ser molt curta de gambals i desmemoriada perquè amb un pare policia secreta de la Brigada Político-Social de l'Estat franquista i parents directes procuradores en cortes hauria de saber-ho. Si ho sap, que és evident, aleshores és una mentidera compulsiva com la majoria de polítics franquistes ho són...
El que és trist és que els nostres polítics, historiadors, periodistes, etc, hàgin d'anar perdent el temps responent a les animalades que els espanyols puguin anar fent o publicant. Seguint els savis consells de la Teresa, per què no se'ls envia a cagar a la via?
El que és trist és que els nostres polítics, historiadors, periodistes, etc, hàgin d'anar perdent el temps responent a les animalades que els espanyols puguin anar fent o publicant. Seguint els savis consells de la Teresa, per què no se'ls envia a cagar a la via?
Companys i
Arrimadas
Joan B. Culla Historiador
22/10/2018
Dijous
passat la líder de Ciutadans al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas,
sostingué en roda de premsa que no va ser l’estat espanyol, sinó el règim
franquista, qui assassinà Lluís Companys el 1940, i acusà de no saber història
o no voler-ne saber aquells que sostenen el contrari.
Més enllà de les reaccions immediates que aquesta tesi
suscità a les xarxes socials, m’agradaria explicar de la manera més reposada
possible per què la senyora Arrimadas s’equivoca.
En primer lloc, el franquisme no va ser una excrescència,
un accident, un parèntesi menor i fortuït en la història contemporània
d’Espanya. Tampoc no constituí el fruit d’una ocupació militar estrangera, com
la França de Vichy. Fou, al contrari, un fenomen substantiu i endogen, que
governà Espanya més temps que cap altre règim del segle XX. A més, el fet que durant
aquelles gairebé quatre dècades Espanya conegués la seva definitiva
modernització –autoritària, però modernització– tant econòmica com social,
cultural, administrativa, etcètera, el fet que
les estructures estatals avui existents (des de molts ministeris fins a
l’arquitectura judicial) siguin en gran part filles del franquisme, permet
afirmar que el seu llegat és molt més ampli i feixuc d’allò que hom acostuma a
admetre.
Sobretot
perquè mai no es produí un trencament clar i nítid –un trencament de
legitimitats, de lleialtats, de servidors públics...– entre el règim de Franco
i el sistema parlamentari posterior.
Avui, ningú amb dos dits de front atribuirà a
l’estat italià els crims del Ventennio feixista, perquè entre 1943
i 1946 Itàlia visqué una veritable ruptura amb el passat dictatorial, i el Duce i molts dels seus sequaços van ser afusellats,
i els aparells de l’estat depurats... Ningú,
tampoc, no imputarà a l’actual República Portuguesa les atrocitats del salazarisme, perquè el 1974
triomfà la Revolució dels Clavells, i els policies torturadors de la PIDE
i altres servidors de l'Estado Novo van
ser foragitats.
Si Arrimadas tingués raó
respecte de l’afusellament de Companys, l’Audiència Nacional, simple mutació,
el gener de 1977, del Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, no existiria
A
Espanya no passà res d’això. Per jove que sigui, la
senyora Arrimadas ja deu saber que Franco morí al
llit i que el
trànsit del franquisme a la Constitució
de 1978 es va fer “de la ley a la ley”, amb
perfecta continuïtat jurídica.
També sap, suposo, que els
democratitzadors Adolfo Suárez i Rodolfo Martín Villa, i Fernando Abril
Martorell, i Pío Cabanillas, i Antonio Ibáñez Freire, i..., havien vestit molts
cops la camisa blava i la casaca blanca de la Falange, i fet la salutació
feixista.
I que sota aquests governants, lògicament, cap cos
estatal (ni la judicatura, ni els militars, ni els policies, ni l’alt
funcionariat...) no fou objecte de la més mínima neteja, ni a ningú no se li
van demanar explicacions pels serveis prestats al Régimen del 18 de Julio.
No, no estic afirmant que l’Espanya del 2018 segueixi
essent la del franquisme. Dic que entre l’estat espanyol actual i l’anterior a 1978
hi ha hagut poques ruptures i massa continuïtats, cosa que no permet endossar
tranquil·lament al franquisme la mort de Companys o tantes altres, i absoldre’n
l’Estat, com si aquest i el règim de Franco no haguessin tingut res a veure. Si l’Alemanya Federal ha demanat mil vegades perdó i ha
indemnitzat els crims nazis –tot i que el Tercer Reich havia estat
esclafat, i el país poc o molt desnazificat–,
¿l’estat
espanyol no és en alguna mesura responsable pel franquisme, que no va ser ni
derrotat ni depurat?
A veure, senyora Arrimadas, si amb alguns
exemples m’explico millor. Si vostè tingués raó
respecte de l’afusellament de Companys, la
jutge Carmen Lamela no hauria pogut enviar a la presó cap líder independentista
en qualitat d’instructora de l’Audiència Nacional, per la senzilla raó que
aquesta Audiència –simple mutació, el gener de 1977, del Tribunal de Orden
Público franquista– no existiria, com no existeix en cap altre país democràtic. Si vostè tingués
raó, la membre del Tribunal de Comptes Margarita Mariscal de Gante no estaria a
punt de dictar nova sentència per la consulta del 9-N, perquè sense les credencials del seu pare (Jaime Mariscal
de Gante, inicialment policia de la
dictadura i després magistrat del TOP) és poc probable que la filla hagués fet la
carrera judicial i política que ha fet.
Si vostè tingués raó, la llei de la memòria històrica de
2007 hauria declarat nul·les totes les sentències de la repressió franquista; però no ho va fer, per por de violentar retrospectivament
la pseudolegalitat dels consells de guerra sumaríssims.
Segons el CEO, un 70%
dels enquestats van trobar les intervencions d’Arrimadas en el darrer debat de
política general “superficials i demagògiques”. No m’estranya.
Joan B. Culla
Reflexions
ALTRES ARTICLES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada