Un artcle de profunda reflexió sobre l’ensulsiada d’Spanair com a paradigma de l’ensulsiada de Catalunya!
Acabarem com Spanair
La fallida d’Spanair té com a principals damnificats les quatre mil persones que a partir d’ara formaran part de la monstruosa llista d’aturats. Dit això, que és una evidència, la reflexió que cal fer és absolutament política. Sense acció política no hi ha reacció econòmica. Si no posem fi a la deriva recentralitzadora del govern Rajoy Catalunya acabarà com Spanair, amb fallida, desapareixent.
Soriano. Tot i els pals que li cauen aquests dies, el president d’Spanair, Ferran Soriano, no és el culpable de la derrota del projecte aeronàutic català. Aquí els responsables de la desfeta som tots nosaltres. Sorpresos? Indignats? Doncs és el que hi ha, benvolguts compatriotes. Que Catalunya no pugui decidir la gestió dels nostres ports i aeroports, que Catalunya no pugui aconseguir que l’aeroport del Prat sigui un hub internacional, que Catalunya no pugui engegar polítiques per fomentar la competitivitat del nostre teixit empresarial és culpa dels catalans i les catalanes. Fins a dia d’avui s’ha decidit que volem ser una comunitat autònoma dependent del regne d’Espanya. I mentre així ho desitgi la ciutadania, el cas Spanair serà un capítol més de la destrucció nacional del nostre país.
Molt soroll per no res. Ja podem organitzar cercaviles independentistes, cridar i piular a totes hores, ja podem crear plataformes sobiranistes de tot tipus, ja podem fer veure que anem per Europa a dir qui som, però mentre no tinguem poder d’estat, la ruïna econòmica, cultural i moral és qüestió de temps. Convivim perillosament amb la derrota com si fos la cosa més normal del món, com si fos el destí del nostre poble. Fa massa temps que el “no hi ha res a fer” funciona com a divisa prèvia a accions estèrils com resistir i d’altres formes oratòries neutres que vénen a dir que no hi ha una estratègia dissenyada. Mentre la majoria que diu que vol la independència no demani als seus partits corresponents que incorporin a l’agenda política el procés cap a la independència, Catalunya perdrà una vegada rere l’altre. Només la determinació porta al progrés. Cridar i enfadar-se, organitzar actes endogàmics i muntar manifestacions no ens deslliurarà de l’empobriment mentre CiU temi més un editorial contrària de La Vanguardia que no pas l’ocàs de la nació.
La fallida d’Spanair és el mirall de la Catalunya actual, amb una classe política dominant dominada per interessos de partits i fins i tot personals, amb un entramat empresarial massa poruc davant els silencis de l’actual govern català davant la pregunta del què passarà l’endemà de la independència. I amb uns mitjans de comunicació adormits en els llorers, més pendents de les subvencions i dels anunciants, que de la dignitat del poble que els llegeix, els mira o els escolta.
Tres segles de dominació política i moral han conduït una bona part dels catalans i les catalanes a pensar que les coses són com són i que ens hi hem d’amollar. I, mentre, anem tancant empreses, fabricant aturats i perdent competitivitat, esperant que vinguin temps millors, si és que mai n’hi ha hagut per un país massa castigat per un estat que només ens ha estimat pels nostres diners. Pobres catalans aquells que pensin que formant part d’Espanya ens en sortirem. Ja ho va escriure Dante: “No hi ha més dolor que recordar els temps feliços des de la misèria”.
I després de compartir el desesper, cal dir, això sí, que estem a temps de canviar-ho tot perquè el que volem ser demà només depèn de nosaltres. Ara que, potser, aquí rau el problema...
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/3025/acabarem/spanairSoriano. Tot i els pals que li cauen aquests dies, el president d’Spanair, Ferran Soriano, no és el culpable de la derrota del projecte aeronàutic català. Aquí els responsables de la desfeta som tots nosaltres. Sorpresos? Indignats? Doncs és el que hi ha, benvolguts compatriotes. Que Catalunya no pugui decidir la gestió dels nostres ports i aeroports, que Catalunya no pugui aconseguir que l’aeroport del Prat sigui un hub internacional, que Catalunya no pugui engegar polítiques per fomentar la competitivitat del nostre teixit empresarial és culpa dels catalans i les catalanes. Fins a dia d’avui s’ha decidit que volem ser una comunitat autònoma dependent del regne d’Espanya. I mentre així ho desitgi la ciutadania, el cas Spanair serà un capítol més de la destrucció nacional del nostre país.
Molt soroll per no res. Ja podem organitzar cercaviles independentistes, cridar i piular a totes hores, ja podem crear plataformes sobiranistes de tot tipus, ja podem fer veure que anem per Europa a dir qui som, però mentre no tinguem poder d’estat, la ruïna econòmica, cultural i moral és qüestió de temps. Convivim perillosament amb la derrota com si fos la cosa més normal del món, com si fos el destí del nostre poble. Fa massa temps que el “no hi ha res a fer” funciona com a divisa prèvia a accions estèrils com resistir i d’altres formes oratòries neutres que vénen a dir que no hi ha una estratègia dissenyada. Mentre la majoria que diu que vol la independència no demani als seus partits corresponents que incorporin a l’agenda política el procés cap a la independència, Catalunya perdrà una vegada rere l’altre. Només la determinació porta al progrés. Cridar i enfadar-se, organitzar actes endogàmics i muntar manifestacions no ens deslliurarà de l’empobriment mentre CiU temi més un editorial contrària de La Vanguardia que no pas l’ocàs de la nació.
La fallida d’Spanair és el mirall de la Catalunya actual, amb una classe política dominant dominada per interessos de partits i fins i tot personals, amb un entramat empresarial massa poruc davant els silencis de l’actual govern català davant la pregunta del què passarà l’endemà de la independència. I amb uns mitjans de comunicació adormits en els llorers, més pendents de les subvencions i dels anunciants, que de la dignitat del poble que els llegeix, els mira o els escolta.
Tres segles de dominació política i moral han conduït una bona part dels catalans i les catalanes a pensar que les coses són com són i que ens hi hem d’amollar. I, mentre, anem tancant empreses, fabricant aturats i perdent competitivitat, esperant que vinguin temps millors, si és que mai n’hi ha hagut per un país massa castigat per un estat que només ens ha estimat pels nostres diners. Pobres catalans aquells que pensin que formant part d’Espanya ens en sortirem. Ja ho va escriure Dante: “No hi ha més dolor que recordar els temps feliços des de la misèria”.
I després de compartir el desesper, cal dir, això sí, que estem a temps de canviar-ho tot perquè el que volem ser demà només depèn de nosaltres. Ara que, potser, aquí rau el problema...
Ens n’adonarem mai que depenent de Madrid cada cop ens anem enfonsant més?
De l’assumpte del Prat, súbdit de Madrid, i de la mort anunciada d’Spanair, moltes altres notícies se’n dolen...
http://www.directe.cat/noticia/186113/trias-l-operacio-de-spanair-ha-mobilitzat-gent-molt-important-que-ha-intentat-que-el-prat-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada