Avui hi ha dos articles a l’ARA, de la Patrícia Gabancho i d’en Miquel Puig, que amb plantejaments molt diferents proposen el mateix: La millora del finançament de Catalunya.
L’una és partidària de la ruptura, del sobiranisme, l’altre intenta compatibilitzar els projectes de CiU i PSC...
Patrícia Gabancho: El catalanisme és mort, visca el sobiranisme! I Miquel Puig. De què parlen quan parlen del pacte fiscal.
Crec, personalment, que la Patrícia Gabancho és més realista. Considera que ja s’han trencat tots els ponts. En canvi en Miquel Puig, que és molt didàctic en l’exposició, somnia truites en l’anàlisi i continua pensant que hi ha quelcom a fer junts amb el nostre enemic, el nacionalisme espanyol!
D’entrada un acudit d’en Ferreres:
Ara analitzarem els trets principals de cada article:
Gabancho: El catalanisme és mort, visca el sobiranisme!
· El catalanisme, durant més de cent anys, s'ha mogut en un doble camí: construir un espai per dur un projecte català de desenvolupament cultural, social, econòmic i polític -i això és l'autonomia- i, com a condició necessària, canviar Espanya.
· El primer catalanisme pretenia modernitzar-la; l'actual, el de la pedagogia, vol que Espanya accepti la diferència catalana. infructuosament...
· Però la història ha estripat aquestes cartes. Espanya s'ha modernitzat, a la seva manera improductiva, i ho ha fet estrangulant a consciència el progrés de Catalunya. Mentrestant, negociava amb la diferència, cedint o estrenyent el llaç segons les sumes polítiques; ara toca estrènyer fins a l'ofec.
· És fàcil adonar-se que el pacte fiscal no hi cap, en el disseny espanyol
· Espanya té un altre projecte. Ens hi podem posar de peus que Foment no farà els enllaços ferroviaris al port de Barcelona fins que la companyia xinesa que hi està invertint no marxi, com va marxar Qatar de Spanair, que no va ser només per mala gestió i menys encara perquè Spanair fos una idea forassenyada. Hi va haver maniobres brutes, i hi seran al port, perquè Catalunya no pot, en el disseny espanyol, tenir el port més important del sud d'Europa. Espanya és això, i la resta és literatura.
· Que Carme Chacón, amb aquest seu projecte espanyol que li exigeix una descatalanització radical -i no li costa gens fer-la-, sigui la representant dels interessos catalans a Madrid és una broma de mal gust
· Dani Fernández, és una Chacón amb barba
· Artur Mas és presoner de l'estratègia habitual del partit, que és pactar amb qui mana, sigui qui sigui, i mirar de frenar l'envestida espanyola
· Però el problema és que convergents i populars no sumen: defensen països diferents
· El catalanisme ha estat el gran vertebrador d'aquest país durant més d'un segle, perquè Catalunya s'ha definit per la voluntat de ser: de tenir aquell espai que dèiem. Avui el vertebrador del país és el sobiranisme. És el sobiranisme el que fa bullir ambients, sectors, intel·lectuals, cultura, tot molt divers, tot barrejat, tot mestís, però tot amb forta determinació. I seria terrible que Convergència, que és un partit creat per a la construcció nacional, fos un instrument de destrucció per por d'assumir el repte de la llibertat. El catalanisme és mort, visca el sobiranisme!
I Miquel Puig. De què parlen quan parlen del pacte fiscal
· Si Catalunya no fos un país tan sentimental, la fiscalitat constituiria l'eix del seu diàleg amb la resta d'Espanya tal com varen fer els EUA quan es van desempallegar de la Gran Bretanya; és l'habitual quan es comparteixen impostos.
· Per posar-ne dos exemples: els nord-americans van lliurar la seva guerra d'independència perquè consideraven que el que pagaven a Londres era excessiu, i Margaret Thatcher va amenaçar que estava disposada a marxar de la Unió Europea si no recuperava la major part del dèficit fiscal que patia el Regne Unit, objectiu que va aconseguir
· Ara bé, a Catalunya hi ha una proporció considerable de ciutadans que consideren que o bé el dèficit fiscal és un assumpte secundari, o bé que reivindicar la seva reducció és impropi de bons espanyols
· Anàlisi del sistema fiscal español:
a. L'element més sorprenent i desestabilitzador del sistema fiscal espanyol és l'existència de dos models diferents de finançament autonòmic que donen com a resultat una desigualtat molt gran en el tracte fiscal que reben grups d'espanyols en funció exclusivament de la seva residència.
b. El segon element desestabilitzador és la insuficiència fiscal d'algunes comunitats autònomes especialment maltractades pel sistema (Illes Balears, Catalunya i València, per aquest ordre), una insuficiència que ha estat camuflada amb endeutament fins que la crisi del deute sobirà europeu l'ha posada al descobert. En el nostre cas, el fet és que malgrat suportar una fiscalitat escandinava, ens cal retallar les prestacions socials perquè de cada euro que els catalans paguem en forma d'impostos i taxes, només uns 50 cèntims tornen a Catalunya.
· En aquest context, CiU proposa un pacte fiscal , al qual el PSC oposa ("amb dents i ungles", en expressió de Carme Chacón) un pacte fiscal federal .
· ¿Què són i en què es diferencien el pacte fiscal de CiU i el pacte fiscal federal del PSC?
1. Primer, les similituds: Tant el pacte fiscal com el pacte fiscal federal pretenen arribar al mateix objectiu: millorar el saldo fiscal de Catalunya amb la resta d'Espanya. CiU no concreta la millora en el seu programa electoral, però Duran i Lleida ho ha quantificat reiteradament en un sostre al dèficit fiscal de Catalunya del 4% del PIB, la meitat que l'actual però encara molt elevat en el context internacional (implicaria recuperar uns 75 cèntims per cada euro pagat). El PSC és encara més ambiciós: persegueix la "gradual convergència de resultats entre els diferents models de finançament".
2. Segón l’abisme Hi ha un abisme entre el tracte que reben bascos i navarresos i el que reben els catalans: d'acord amb les balances fiscals calculades entre d'altres pel mateix govern de l'Estat, Catalunya experimenta un dèficit fiscal amb la resta d'Espanya equivalent a entre un 8% i un 9% del seu PIB (d'aquí ve la relació entre l'euro suportat i els 50 cèntims recuperats), mentre que el País Basc i Navarra el tenen, respectivament, de l'1,3% i del 3%; inferiors, doncs, al 4% que proposa Duran.
· Si l'objectiu és similar, on rauen les diferències? En el mecanisme per aconseguir-lo:
1. CiU pretén millorar exclusivament el finançament català i creu que per fer-ho cal abandonar el règim comú i sumar-se a l'excepcionalitat basca i navarresa (que els impostos siguin recaptats per la Generalitat i que aquesta transfereixi a l'Estat els recursos que corresponguin per fer front a les despeses centrals).
2. En canvi, el PSC propugna mantenir-se dins el model actual (l'Estat recapta els impostos i transfereix a cada comunitat autònoma la part que li correspongui), però millorant el finançament de totes perquè s'acostin a la situació del País Basc i Navarra.
Parlant clar: CiU vol canviar el sistema de gestió dels impostos per obtenir uns 8.000 milions d'euros addicionals per a la Generalitat (4% del PIB català), mentre que el PSC vol que l'Estat cedeixi més impostos o transfereixi més recursos a totes les comunitats autònomes. Quants? Per aconseguir el mateix resultat per a Catalunya, els recursos transferits haurien de ser uns 35.000 milions.
Totes dues propostes són molt ambiciones i farien més equitatiu el tracte que rebem els catalans; no podem sinó desitjar que alguna -la que sigui- tingui èxit. La de CiU sembla menys difícil per dos motius: exigeix menys esforç a l'Estat i no requereix augmentar els recursos de comunitats que mai no han donat senyals d'estar mal finançades (després de tot, tenen superàvit fiscal amb la resta d'Espanya).
El que no s'entén és per què sembla tan difícil acordar una proposta comuna: l'establiment d'un sostre -per exemple del 4%- al dèficit fiscal de qualsevol comunitat autònoma.
Tenim tot el dret a opinar i a votar. I jo voto sobiranisme, eufemisme que s’usa actualment per dir independència...
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada