Analitzem una informació de Somnotícia.cat i dos editorials de Jordi Pujol de l’11 de gener i del 8 de febrer. En Pujol no piula massa, no en té edat, però ens obsequia cada tant amb Editorials de la seva Fundació. Llegiu-vos els Editorials!
Primer l'acudit gràfic de l'ARA:
dimecres, 8 de febrer de 2012
Segons l'ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, tan solament una gran rectificació de l'estat en les relacions amb Catalunya pot evitar la sortida de la independència. En l'editorial publicat avui pel Centre d'Estudis Jordi Pujol, l'ex-president reitera que l'escanyament financer porta Catalunya a una decadència econòmica gradual i que la situació present és molt clara: si l'estat no accepta un canvi radical de finançament, 'Catalunya pot emprendre una ruta de destinació incerta amb tranquil·litat d'esperit. Perquè totes les altres o estarien barrades o conduirien a paratges d'accelerada inanició.'
Article de l’11 de gener. Sobre la viabilitat i inviabilitat de Catalunya.
En Pujol s’ha manifestat en tota la vida política com en aquell joc dels nens de fer frases sense dir ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata... O com en l'acudit gràfic de l'ARA...
Alguns tasts, plens d’ambigüetats:
· Sembla que hi ha un increment del sentiment independentista a Catalunya…
· Però malgrat tots aquests exemples i raonaments, poden quedar dubtes sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent...
· En canvi, sobre el que hi ha pocs dubtes és sobre la inviabilitat econòmica i social d’una Catalunya condemnada a viure en el règim polític i econòmic que ens vol imposar l’Estat espanyol...
· Ara hem entrat en una etapa que si no s’atura ens porta a una situació d’indefensió col·lectiva. I de no viabilitat
· Sense un bon finançament –que no vol dir de privilegis ni insolidari, però en cap cas espoliador– Catalunya anirà caient en la inviabilitat. I no només econòmica, sinó de tot el seu conjunt.
· Som un país que només pot mantenir la seva cohesió i la seva identitat si és capaç de crear una societat realment integradora.
· La dificultat gran per a una Catalunya independent no és econòmica. La dificultat seria política. Radical oposició espanyola, reticència de la Unió Europea (com la va tenir amb Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia o com, arribat el cas, la tindria amb Escòcia) i necessitat d’assolir una clara majoria social i referendària. Tot plegat, no impossible, però sí més difícil que la viabilitat econòmica.
· Però el que és més clar de tot és que Catalunya sí que seria inviable –independent o no– sense un poder polític i uns recursos econòmics que li permetessin crear una societat justa, cohesionada, integradora i convivencial.
· I això té dos components: una mentalitat oberta i integradora i uns recursos econòmics suficients. I això segon ara no ho tenim, ni el Govern espanyol està disposat a donar-nos-ho.
· O sia que podríem ser conduits a la inviabilitat de Catalunya com a país, dintre o fora de l’Estat espanyol, no per les conseqüències econòmiques de la independència, sinó per la impossibilitat –a causa de la discriminació econòmica– de donar resposta des de Catalunya a les necessitats de creació de riquesa, de suport a la nostra llengua i a la nostra cultura i sobretot de construir una societat realment vàlida per a tots els ciutadans. Això, tant o més que cap altre argument, seria una raó de pes per a optar per la independència.
Article del 8 de febrer.
Ja veiem que cada cop en Pujol està més embalat...
Alguns tasts:
Per Pujol, la Generalitat ja no es pot permetre que les relacions amb Espanya es redueixin a 'l'habitual retoc cosmètic i de curta durada'. Per tant, defensa el pacte fiscal que promou el govern; si no s'accepta, 'la resposta, per l'estat espanyol, a la disjuntiva residuals o independents serà clara i definitiva: residuals. Insignificants i marginals, amb un destí per a Catalunya: l'esborrament. I per tant, siguin quines siguin les dificultats, la independència haurà de ser l'opció de molts catalans. És a dir, de moltes persones que viuen i treballen a Catalunya. De fa generacions o de fa poc. I que per a ells Catalunya és el seu país, i dels seus fills i néts. Perquè per a tots i cadascun d'ells i dels seus fills i néts Catalunya deixarà de ser un país de promesa. Un país amb horitzó il·lusionat. L'horitzó s'anirà diluint. En tots els àmbits'.
La pregunta és: Per què en Jordi Pujol continua sent tant perversament o tant traïdorament ambigú? Crec que es podia haver estalviat, per confusionàries, diverses expressions com:
· La independència, una ruta de destinació incerta...
· Si les coses no canvien...
· Si aquesta orientació es manté o no...
· A favor de la independència. O no, depèn…
· A favor de la independència. O no. Si hi hagués, per part de l’Estat espanyol, una gran rectificació...
I en canvi diu les coses meridianament clares, fins que s’arruga i hi posa una cirereta que trenca tot el raonament previ.
Parla de quina perspectiva tenim, I es respon ell mateix : Dolenta, si les coses no canvien..., parla de l’escanyament financer, de la rebaixa o anul·lació de competències, de l’entorpiment del nostre desenvolupament econòmic, i hi posa la cirereta, ja que en Mas després de l’entrevista amb en Rajoy va dir que els donava un any de coll: D’aquí a final d’any és probable que puguem saber si aquesta orientació es manté o no. O si s’intensifica, si l’Estat espanyol imposa la continuïtat del sistema actual la conclusió ja seria definitiva: ja quedaria clar que el seu objectiu és fer que Catalunya no pugui construir una societat econòmicament i socialment de progrés, equitativa i integradora, i es torna a respondre ell mateix: Per part de l’Estat espanyol la resposta a la disjuntiva «residuals o independents» serà clara i definitiva: residuals, parla d’una Catalunya sotmesa a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional, de l’orientació dels grans partits espanyols i fins i tot de l’opinió pública espanyola...I es respon ell mateix un cop més: Doncs bé, en aquestes condicions Catalunya no és viable...
I més frases:
· S’entén que tal com han evolucionat la política i la mentalitat espanyoles a Catalunya s’hagi avivat la discussió a favor o en contra de la independència...
· Que fàcilment pot esdevenir un debat apassionat i fins i tot agressiu...
· I amb arguments no del tot racionals, a banda i banda...
· Molt sentimentals, o bé, molt categòrics. Arguments d’autoritat, les coses són així i prou. Por de les conseqüències, fins i tot de les represàlies econòmiques, per exemple...
· si l’Estat espanyol imposa la continuïtat del sistema actual –abans fins i tot d’entrar en el terreny pròpiament polític i identitari– la conclusió ja seria definitiva: ja quedaria clar que el seu objectiu és fer que Catalunya no pugui construir una societat econòmicament i socialment de progrés, equitativa i integradora...
· Que no pugui impulsar un projecte de país i de societat viables...
· Per part de l’Estat espanyol la resposta a la disjuntiva «residuals o independents» serà clara i definitiva: residuals.
· Insignificants i marginals, amb un destí per a Catalunya: l’esborrament...
· el risc d’ofec econòmic i social– seria un argument molt potent a favor de la independència. O no. Si hi hagués, per part de l’Estat espanyol, una gran rectificació...
Conclusió: D’aquí trenta o quaranta anys en Pujol ja s’haurà declarat rabiosament independentista. O no!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada