L’amic Kevin m’ha fet conèixer el seu web www.eljurista.cat, de subtítol el diari jurídic en català que divulga
aspectes jurídics, especialitzats o no, interessants pel mon jurídic però també
per a la resta de mortals.
El primer i sorprenent
article que he trobat és una entrevista amb l’Albert Pont, a qui he sentit
alguna conferència i de qui estic en procés de llegir la seva òpera prima (?)
Delenda est Hispania. Albert Pont és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració
per la UAB, especialista en Dret Internacional i en Relacions Internacionals i
vicepresident del CCN (Cercla Català de Negocis). Dic sorprenent perquè amb
molt poques frases defineix el problema i exposa la seva conclusió!
L’entrevista és
molt llarga i profunda. De fet és un resum molt resumit d’una part del llibre
Delenda est Hispania.
Intentaré fer-ne un
extracte, o sigui un resum del resum del resum.
Fa una entrada de
cavall sicilià i explica el següent:
Ens cal saber que tenim un as paradoxal a la màniga: els fonaments
jurídics del que és Espanya. Després de navegar des dels Decrets de
Nova Planta a la porta de la nostra emancipació, descobrim que les conseqüències
jurídiques de la secessió de Catalunya són l’esfondrament de l’Estat espanyol.
Arguments:
Abans de Felip V
la monarquia hispànica, nascuda amb el casament dels reis catòlics, estava
formada per la Corona
(Confederació) catalonoaragonesa i el Regne de Castella.
o
Cadascuna d’aquestes entitats gaudien de les seves pròpies regles,
les
constitucions catalanes en el nostre cas, i eren entitats sobiranes reconegudes
internacionalment per separat, les seves relacions es subscrivien al dret
internacional.
o
Per tant, en aquella època el Principat de Catalunya era un subjecte
polític sobirà i així ho constaten els tractats diplomàtics de
l’època.
o
Amb el
Decret de Nova Planta es produeix la supressió il·lícita de la nostra
sobirania.
·
L’Espanya que coneixem ara és el resultat de l’annexió il·legal
del Principat de Catalunya al Regne de Castella. Aquesta annexió:
o va suprimir
unilateralment la nostra sobirania,
o va incomplir
el testament de Carles IV,
o va incomplir el
jurament de les constitucions catalanes que va fer el mateix Felip V abans de
la Guerra de Successió i l’article XIII del Tractat d’Utrecht (1713). En cadascun
d’aquests acords hi constava el respecte a les Constitucions catalanes un cop
el Borbó sigués monarca.
· La independència de
Catalunya no és la secessió d’una part del territori de l’Estat espanyol tal
com defensa la majoria, sinó la restitució històrica, adaptada al segle XXI, d’una sobirania
que gaudia de subjectivitat internacional i no tenia res a veure amb la Corona
de Castella.
· Espanya ha creat en un ordenament jurídic basat
en la negació de la nostra sobirania nacional anterior a 1714, de la nostra
identitat, de la nostra història.
·
La
historiografia oficial espanyola explica que l’acte constitutiu d’Espanya va
ser el casament dels reis catòlics, però això no és així. El matrimoni entre Isabel i
Ferran, no va suprimir la sobirania de les entitats històriques que formarien
la Monarquia Hispànica, ni van crear una entitat sobirana nova, en aquell
moment érem actors internacionals en tota regla. El que realment va “crear” el que ara és
Espanya va ser el Decret de Nova Planta; a través de l’eliminació per decret de
la sobirania de la Corona d’Aragó, i l’ampliació (unilateral) de la sobirania
de Castella als territoris catalans.
·
Si Catalunya
recupera la seva sobirania perduda, no en queda res d’Espanya si ens cenyim
estrictament als seus orígens:
o
Quan es va dissoldre la URSS la Federació Russa va
considerar-se continuadora
de la Unió Soviètica al·legant dos motius: primer perquè suposava el 74% del
conjunt del territori, i segon perquè concentrava el 51% de la població. Per
tant es va considerar que allò era el nucli dur de l’estat soviètic i que només ells
en podien ser els continuadors.
o
Però, segons la Constitució, l’estat espanyol es
constitueix a partir de comunitats autònomes jurídicament iguals. Catalunya ara
és legalment el mateix subjecte jurídic que Extremadura, Andalúsia, Castella i
Lleó, Astúries, Castella la Manxa, etc, o sigui el que antigament era tot un
territori anomenat Castella.
o
La voluntat espanyola de negar la nostra diferència, ha desmembrat
el que era el territori i l’ADN de Castella en comunitats autònomes
jurídicament iguals, la qual cosa fa que cap de les comunitats actuals tingui
prou volum econòmic, territorial i demogràfic per continuar la personalitat jurídica del que ara
és Espanya.
·
Han
construït l’escenari per autodestruir-se. La idiosincràsia
espanyola és suïcida. A més a més, si qualsevol de les comunitats
actuals volgués ser continuadora del que ara és Espanya, per exemple la
Comunitat de Madrid, s’hauria de confederar o federar amb la resta de comunitats
autònomes per constatar la unitat de l’Estat. Però ells mateixos van prohibir
aquesta possibilitat a la Constitució pensant en evitar la federació
dels territoris dels Països Catalans...
· L’estratègia
se’ls ha girat en contra. Les seves ànsies d’unitat i de negar el que som han provocat que
quan arribi el dia de restituir la nostra sobirania, a través d’un procés
democràtic i legítim, Espanya s’enfonsi.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada