Us copio íntegrament el producte intel·lectual
de Jordi Pujol d’avui. I ho faig per criticar-lo, evidentment!
Hem de reconèixer que en Mas té un bon mestre.
Podeu llegir el manifest de Jordi Pujol que com sempre fa veure que diu una
cosa però no l’acaba mai de dir. És l’ambigüitat personificada. A veure si hi
trobeu el mot independència?
En podríem dir un manifestus interruptus!
Jordi Pujol
Editorial / 15 de novembre de 2012
Avui, a la tardor de 2012, es produeixen fets de gran transcendència. Fets
que marcaran el futur. Un que ve de lluny, però que en poc temps ha agafat una
transcendència extraordinària. Ha passat a primera fila. És el de la relació
entre Catalunya i Espanya. És un problema molt antic, molt antic. Que ha passat
moments de tot. Però després del franquisme, amb la democràcia i la integració
a Europa i el progrés econòmic i social, hi ha hagut un temps en què semblava
que això millorava o fins i tot que es podia resoldre. I des de Catalunya en
aquest sentit es va fer un gran esforç.
Però no ha estat així, i ara el problema
d’aquesta relació o d’aquest encaix –d’aquest mal encaix– es torna a plantejar
amb molta intensitat. Tant és així que mai com ara, des de fa tres-cents anys
–és a dir, des de 1714, que ja és dir–, no s’havia viscut un moment en què amb
tanta força i tan democràticament i tan serenament es plantegés la qüestió de
la independència de Catalunya. Per arribar aquí ha calgut que durant els últims
deu o dotze anys l’orientació positiva que semblava que es podia anar imposant
canviés cap als plantejaments més clàssics i agressius de la història espanyola
políticament i administrativament molt contraris a tota singularitat
lingüística i cultural, molt centralistes. Que portaria que Catalunya com a
nació, llengua i cultura, però també com a societat equilibrada i integradora i
com a economia dinàmica s’anés ofegant, s’anés diluint. I això, imposat ara amb
gran decisió. Com
si pensessin que «ara és l’hora, ara o mai», d’esborrar aquesta anomalia que és Catalunya.
I s’ha produït una situació d’ofec financer i de pèrdua de capacitat d’autogovern que repercuteix i repercutirà en la qualitat del nostre estat del benestar i esdevindrà una amenaça per a la nostra cohesió social. I tot això posa en perill la nostra identitat de llengua i cultura. I el tracte i el menysteniment amb què això es fa produeix un sentiment de dignitat ferida.
A tot això Catalunya ja està donant resposta. Amb molta energia. Pacíficament i democràticament, com ha de ser. Però amb molta energia. Amb diàleg i esperit obert, però amb molta energia. Amb molt de respecte envers tothom, però reclamant el nostre propi respecte amb molta energia. Les coses no poden ser com han estat fins ara. I no ho seran a no ser que Catalunya s’espanti a la primera tronada.
Un altre fet de gran transcendència és la crisi econòmica i social. Molt greu i que ve de lluny. Tan greu i tan de fons que les coses trigaran a tornar a ser com abans. I en un cert sentit no tornaran a ser com abans, com fa cinc o deu anys. Això no és una crisi d’anada i tornada. És una crisi que comportarà un canvi llarg i en profunditat. Que no necessàriament ha de ser negatiu. Pot ser positiu. Molt probablement serà positiu. Però sobre bases noves. Amb conductes noves. Amb valors nous.
El model econòmic i social a què havíem arribat ha representat un formidable progrés sobre el que érem fa trenta o quaranta anys. Però amb el temps ha creat disfuncionaments, abusos i falles fins i tot ètiques. Ètiques però també d’eficàcia. Caldrà revisar-ho. La societat ho haurà de revisar. Amb el benentès que hi ha qui és més responsable que altres del que ha passat, i això ha de quedar clar, però poc o molt en som tots. Com a mínim tots hauríem de revisar alguna actitud. Si això no és té en compte, la revisió que indefectiblement s’ha de fer naixerà morta.
En aquests temes i en tot caldrà no tenir por de ser realistes. Però també no tenir por. No tenir por pel que fa a la reclamació d’un marc polític i institucional català que asseguri la nostra continuïtat com a poble, la cohesió de la nostra societat, el progrés econòmic i la convivència entre els que vivim i treballem a Catalunya. És a dir, entre tots els catalans. I caldrà ser capaç, malgrat la penúria econòmica, que ho fa molt difícil, de fer l’esforç d’exigència social i solidaritat que la situació reclama. I caldrà encara una altra cosa: tenir confiança en nosaltres mateixos.
Sí, a Catalunya hi ha prou gruix de país per, amb energia i confiança, fer un país nacionalment ben consolidat, socialment més just i amb les perspectives de futur obertes.
M’he fixat en unes quantes frases:
1.
Però amb el temps ha creat disfuncionaments,
abusos i falles fins i tot ètiques. Ètiques però també d’eficàcia. Vol dir que Pujol reconeix en el fons que a Catalunya hi
ha corrupció institucional?
2.
No tenir por pel que fa a la reclamació
d’un marc polític i institucional català que asseguri la nostra continuïtat com
a poble, la cohesió de la nostra societat, el progrés econòmic i la convivència
entre els que vivim i treballem a Catalunya. Heu trobat enlloc del text que per
no tenir por cal parlar d’independència d’una
punyetera vegada? Doncs no!
3.
Com si pensessin que «ara és l’hora, ara o
mai», d’esborrar aquesta
anomalia que és Catalunya. Respecte a l’anomalia que és Catalunya us suggereixo que us llegiu el
llibret de l’H.G.Wells de tìtol El país
dels cecs. Us passo l’enllaç
per baixar-lo d’internet i pels que siguin mandrosos us passo els meus
comentaris al Bloc sobre el llibre. En el llibre hi trobareu una història de
com un poble, precisament
de conqueridors espanyols, perduts en una profunda vall als Andes des
del segle XVI és trobat al segle XX per un alpinista. Els espanyols arrossegaven
una malura i han esdevinguts cecs amb el temps i com que l’alpinista té, segons els
espanyols cecs, una anomalia i és que té ulls i hi veu, fan els
impossibles per extirpar-li aquestes estranyes protuberàncies que té a la
cara... (aquest
llibre des que el vaig llegir als 15 anys m’ha suggerit sempre, fortament, que
vistos pels espanyols de la península la nostra anomalia és tenir una llengua diferent
de la seva, que cal extirpar...)
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada