Benvolguts,
En Pla va concloure una de les més magistrals definicions de l’Espanya franquista mai escrita: un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”.
Avui comentem l’article d’en Quim Torra publicat al PuntAvui
que explica la seva visió d’en Pla. Tal com explica “En
Pla es va abocar a mantenir viva, ni que fos amb respiració assistida, la Catalunya
anterior a la guerra, el país que el règim franquista volia aniquilar i que ell
estimava.”
I és així!
Ara bé, els fets i les accions del Pla feixista així com les
del Carles Sentís també feixista o les del Valls i Taberner, o les de molts
d’altres havien d’escriure molt bé però com que no eren enzes havien de ser
plenament conscients que eren uns traidors a la seva Pàtria i no ens hem cregut
mai que eren tan llondros com explicaven que creien que un cop acabada la guerra tot seria pau i
harmonia i el català podria tornar a brillar entre les llengües, hi hauria
català a les escoles, a les universitats, a les ràdios, a les llibreries, al teatre, als quioscs
de diaris i al carrer... Llondros, més que llondros!
Tanmateix hem d’acceptar que hi ha dos homenots que es diuen
Pla: El que durant la guerra civil d’Espanya i la guerra d’Espanya contra
Catalunya feia d’espia des de
Marsella i avisava a la “quinta columna”
de Barcelona, o directament a Burgos de
quins vaixells amb queviures o amb armament partien de Marsella per tal que els facciosos poguessin bombardejar-los i el
Pla, bonhome, amb boina, del Mas Pla de Llofriu,
que deia que “quan
ell sortia de casa al matí, deia Bon dia i li responien Bon dia, sabia que era
a Catalunya!” I entre aquests dos Plans el Pla escriptor, tal com
diu també en Quim Torra és, el Pla que representava el millor prosista de la llengua
catalana i l’escriptor manobre que n’havia normalitzat un estàndard, cisellat
un model i un to. I el Pla feixista era el Pla
feixista, el terrorista que tirava la pedra i amagava la ma (que dubto que mai
se n’hagués penedit).
O
sigui que hem de blasmar el Pla feixista i hem de congratular-nos d’haver tingut
el Pla mantenidor
de la llengua.
Vegem l’article d’en
Quim Torra:
1 desembre 2017
2.00 h
TRIBUNA
Josep Pla, antifranquista
Quim Torra- Editor I Expresident D’òmnium Cultural
“És difícil batallar contra els mites, i el del Pla franquista era una
càrrega que aquest país arrossegava com la pedra de Sísif de la literatura
catalana
Recordo algunes
crítiques i reaccions quan vam publicar El nostre heroi Josep Pla,
d’Enric Vila. Per mi, Pla representava el millor prosista de la llengua
catalana i l’escriptor manobre que n’havia normalitzat un estàndard, cisellat
un model i un to. Em feia la
impressió que hom no dedica la seva vida a un esforç tan colossal senzillament
perquè li agradi escriure –que també–, sinó que al darrere d’aquella diabòlica
mania senzillament devia haver-hi alguna cosa molt semblant a la que l’Enric va
destacar en el seu llibre:
“Es va abocar a mantenir viva, ni que fos amb
respiració assistida, la Catalunya anterior a la guerra, el país que el règim
franquista volia aniquilar i que ell estimava.”
45 volums i 20.000
pàgines escrites en català em semblaven una raó definitiva, però va resultar no
ser-ho tant com em pensava. És difícil batallar contra els mites, i el del Pla
franquista era una càrrega que aquest país arrossegava com la pedra de Sísif de
la literatura catalana. Ens hem passat mitja
vida reivindicant l’esperit catalanista de l’escriptor més important del
catalanisme.
“Els 44 volums, als quals fatalment
arribarem, són la meva modesta aportació a dues coses que estimo: la meva
llengua i el país on he nascut. Negar l’evidència d’un fet tan obvi no seria
admès ni pels meus apreciats detractors. Més val, doncs, que toquem de peus a
terra, ara que els ametllers ja estan batuts”, va
defensar el mateix Pla. D’acord. Però per tocar de peus a terra del tot, i
quedar-nos-hi enganxats d’una vegada, potser ens faltava Fer-se
totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, l’últim Pla
inèdit que acaba d’arribar a les llibreries, en edició –neta, polida– de
Francesc Montero, fruit de la tenaç tasca que desplega la Càtedra Josep Pla, amb Xavier Pla al capdavant, a qui no podrem agrair mai
l’esforç titànic de posar en valor escriptors i periodistes que, juntament amb
Pla, van maldar per fer de la llengua l’eina útil, normal i civilitzada que
avui tenim.
Montero sembla haver
tret Josep Pla de la tomba per a donar la raó a l’Enric Vila. I a Joan Coromines, Xavier Pla, Lluís Bonada, Joan
Fuster i tants i tants d’altres. Com va dir el R.P. Maur Esteva, abat de
Poblet, el dia del seu enterrament: “En tot cas, l’homenatge –obligat– dels
catalans serà que, en el futur, mirarem el Mas
Pla com els anglesos veuen Stradford-on-Avon
o els alemanys la Goethethaus, i els qui rebin el premi de les lletres catalanes
hauran après d’escriure el català llegint l’obra completa de Josep Pla.”
Però amb Fer-se totes les il·lusions possibles... ara també
s’obre la porta de bat a bat a un Pla que entra a fons en la “malaltia nacional
catalana”, produïda per la impossibilitat d’identificar-se amb la
cultura espanyola, creant “un sentiment d’inferioritat permanent”. Un poble al
límit de la supervivència, que se n’escapa pels pèls de l’extinció perquè “es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar
implica intel·ligència, Espanya”.
En el fàstic profund i
insondable que li produeix el franquisme és on aquest llibre ens permet afinar
el retrat de passaport del mateix Pla: “La paralització mental, l’estupidització general,
l’embeneitiment del país i la cretinització dictatorial progressiva”,
combinada amb “la
invasió de bandarreria” d’aquells anys de plom el porten a concloure
una de les més magistrals definicions de l’Espanya franquista mai escrita com
un:
“embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”.
El llibre és tan bo
com el volum de Notes disperses de l’Obra
Completa. No caldria dir res més. O potser sí, una: gràcies, Francesc
Montero, per un pròleg clarificador (i unes cartes d’annex sucoses). La
seva compra és obligada. Corrin, abans que l’Estat espanyol el prohibeixi.
Quim Torra
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada