Benvolguts,
Recordem com el mot “garanties” fou usat en el Parlament de
Catalunya pels franquistes durant mesos i mesos per tal d’impedir que el
parlament tirés endavant les lleis de desconnexió. I això quines garanties té?
I com es garanteix que es passi de la “llei” a la “llei”? Etc.
I ara continuen amb les “garanties” donant per descomptat
que les seves lleis sempre son garantides i les nostres lleis sempre són
impugnables!
En Martí Gironell té una frase molt encertada que relaciona
les garanties d’una contesa electoral o d’una llei amb les garanties d’un
electrodomèstic usat...
Vegem l’article:
per Martí Gironell
10/12/2017
Garanties
"Com
ho expliquen els convocants del 21D que un electrodomèstic de segona mà tingui
més garanties que qualsevol persona que vulgui concórrer a aquestes
eleccions?"
Primer cap de setmana
de campanya després de la manifestació a Brussel·les
i davant d’un pont de cinc dies amb temperatures gèlides garantien una
mobilització més aviat baixa en els actes organitzats per les formacions
polítiques, aptes només pels més incondicionals amb carnet de partit. En
previsió, els partit s’han curat en salut i s’han procurat actes en escenaris
que garanteixin una mica de quòrum. Tot i les enormes diferències amb el
referèndum de l’1-O, trobo que torna a estar en
boca dels partits el verb garantir i les fràgils i vulnerables garanties.
Que en unes eleccions que haurien de ser l’exponent de la
democràcia, com a exercici honest i lliure d’una societat, s’estigui
constantment parlant de garanties, fa grinyolar tot aquest muntatge que
s’ha urdit des de Madrid per fer creure que amb l’aplicació del 155 i la
convocatòria electoral són les veritables garanties perquè tot torni a
funcionar, a Catalunya.
Els d’una banda
s’esforcen per defensar-les, reclamar-les i exigir-les. Els de l’altra
s’escarrassen per assegurar, demostrar i reiterar que les cumpliran, les
garanties. Quines garanties? Les que afavoreixen la pluralitat
o les que s’amotllen als seus interessos? Se’n recorden d’aquella frase que
pronunciava en Rafeques, el personatge encarnat per Carles Canut al Vostè jutja? “Li garanteixo un judici com cal”, deia. I ho certificava amb aquell
gest tan autèntic amb el dit índex i el polze fent la o d’okey.
Vet-ho aquí un altre
verb que s’han encarregat de desvirtuar i devaluar el seu significat
pervertint-lo segons els convé.
Garantir
és respondre davant d’algú, reconèixer i avalar un compromís que
has adquirit prèviament. I aquesta acció té una component d’obligació per part
de qui l’assumeix. La garantia serveix per donar seguretat. Una garantia és un dret i és un deure i, en
definitiva, es fonamenta en el principi de la confiança.
I si la garantia és
constitucional, reforçada pel dret reconegut a tots els ciutadans per la Constitució política d’un Estat,
encara més. O si
no com s’ha de reconèixer una llei que només beneficia a uns determinats
ciutadans i en perjudica a uns altres? Com hi podem confiar?
De fet ja, hem
vist que no hi ha les mateixes garanties per tothom. Ni en la justícia ni en
la política. Potser és perquè el garant de
fer complir les garanties no és neutral? Com
s’explica doncs que aquells que demanaven garanties pel referèndum, ara les
ignorin? Què ho fa que hi hagi dos caps de llista que no els puguin garantir fer campanya com
caldria?
Com
ho expliquen els convocants del 21D que un electrodomèstic de segona mà tingui
més garanties que qualsevol persona que vulgui concórrer a aquestes eleccions?
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada