Benvolguts,
Avui comentem l’article
Sorprèn
i no sorprèn del catedràtic illenc d’economia Guillem López
i Casasnovas. Catedràtic d'Economia de la Pompeu Fabra i Assessor del Banc d'Espanya. L’article és de fa quatre anys, però és de rabiosa actualitat.
Per situar aquest article en l’espai-temps proposem alguns dels articles del final d’any 2013:
Per situar aquest article en l’espai-temps proposem alguns dels articles del final d’any 2013:
1. 29/12/13. 28-d, gobierno de
españa. Ilegalizada la “Democracia”. Article publicat el
dia dels innocents del 2013:
Tanmateix té un paràgraf
molt interessant, que podria donar idees al Gobierno de España i també al George
Orwell:
Tenía que ocurrir, el gobierno que preside Mariano Rajoy
ha decidido ilegalizar la democracia y los ministros de Justicia, Alberto Ruíz
Gallardón, y de Interior, Jorge Fernández Díaz, han dado la orden de detener a
la Democracia. El ministro de Cultura ha ordenado a la RAE que prohiba la
palabra “democracia” y que sea eliminada de todos los diccionarios. Los viejos
diccionarios que contengan el término “democracia” deberán ser entregados en
las Delegaciones del Gobierno español, o en las sedes de PP, PSOE, UPyD y C’s.
La posesión de cualquier diccionario que contenga la palabra “democracia” será
sancionada con 6000 euros y un año de trabajos forzados. También han sido
prohibidas las siguientes palabras: Honestidad, libertad, independencia,
Cataluña, entre otras. La lista completa se publicará en la prensa el próximo 1
de enero.
2. El Ministeri de la veritat:
31/12/13. Vicenç
Villatoro. El Ministeri de la Veritat. Orwell 1984. Reescriure els titulars
antics dels diaris perquè no entrin en contradicció amb les profecies i les
afirmacions actuals de la línia oficial de l’Estat, és a dir, del Partit.
En Vicenç Villatoro en el setmanari El Temps ens
explica que després del congrés d’història “Espanya contra Catalunya”, la
representant catalana del PP, Alícia Sánchez Camargacho, va
anunciar que organitzaria per combatre’l un Foro
de la Verdad. Villatoro ens demostra com la Veritat és
tema de creences i no de ciència. I hi posa com exemple l’obra 1984 del
George Orwell, amb el protagonista que treballa precisament al Ministeri
de la Veritat. I la sentència final, esmentantSanchez Camargacho : No
em costa gens imaginar-me quin és el dogma, i de quina fe, que Sánchez Camargacho
ens voldria encolomar sota l’etiqueta de la Veritat.
Un tast:
A Castro del
Río, un poble preciós de la província de Còrdova, on va néixer mon pare i
d’on ve la meva família, surten els Hermanos
de la Bella Aurora la matinada del dia de la Immaculada i canten unes boniques cançons de campanilleros a llaor
de la Mare de Déu, del rosari i de
tot allò en què creuen.
Aquest any hi vaig anar. Una de les lletres acaba dient:
“Esta es la Verdad, esta es la Verdad: que la Hostia por chica que sea tiene
cuerpo y sangre de Su Majestad”.És a dir, la veritat religiosa, el
dogma de fe. Veritat per a qui comparteix la fe, convicció respectable –però no
precisament veritable– per a qui no la comparteix. Com fan aquests Hermanos amb encantadora ingenuïtat,
proclamar la veritat és proclamar el dogma de la pròpia fe. No em costa
gens imaginar-me quin és el dogma, i de quina fe, que Sánchez Camacho ens
voldria encolomar sota l’etiqueta de la Veritat.
3. Vicenç Navarro. Dos versiones
distintas de lo que es España.
En aquest article el professor Navarro diu:
El establishment españolista basado en Madrid es una fábrica de independentistas. Es interesante ver el miedo de dicho establishment a
que haya un referéndum en Catalunya para conocer lo que la población catalana
desea.
I un dels nostres ninotaires de referència ho explicava claríssimament!
4. Valentí Almirall 1882 Las
rifas antiguas de beneficencia.
Cada cop anem trobant més com el poder central espanyol, és
més immensament depredador. En aquest cas de l’any 1882, eren les
rifes o loteries que sembla que hi havia a Catalunya. Ni jo ni en
Valentí Almirall trobem justa l’eliminació de les loteries a no ser que siguin
totes les formes de joc! Sabem d’altra part que en temps de la República, en els anys 30, en Roc Boronat va crear una altra
loteria per beneficència dels cecs (els
números del cecs), propulsada per la Generalitat.
I també sabem que a l’any 1939, aquesta loteria fou
absorbida per l’estatal, exactament igual que en temps de l’Almirall.
5.
I ara podem comentar l’article Sorprèn i no sorprèn d’en Guillem López I Casasnovas.
I ara podem comentar l’article Sorprèn i no sorprèn d’en Guillem López I Casasnovas.
Hi ha uns quants paràgrafs d’antologia:
a) Sorprèn que encara, a hores
d'ara, es vulgui atacar la possibilitat de secessió de Catalunya amb l'argument
de la inviabilitat econòmica.
Primer, pel que suposa atacar la separació en lloc de defensar i seduir en
favor d'una unió més bona. Segon, perquè ningú amb dos dits de front pot mantenir que una comunitat amb major renda per càpita que la resta, millor
capital humà, capacitat emprenedora, registre de vocació europeista i ampla
obertura econòmica a l'exterior no se'n sortirà en un món global i en una
Europa que no cessa d'ampliar fronteres.
b)
Rajoy no
ha de permetre la secessió catalana, primer perquè Espanya no tindria altrament cap frontera
per a treure els seus productes que no fos el País Basc (anatema!) i, segon, perquè Espanya
sense Catalunya no podria tornar el seu deute exterior.
27 desembre 2013 2.00 h
Sorprèn i no sorprèn
Guillem López I
Casasnovas
Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics
Sorprèn que encara, a hores d'ara, es vulgui atacar la
possibilitat de secessió de Catalunya amb l'argument de la
inviabilitat econòmica. Primer, pel que suposa atacar la
separació en lloc de defensar i seduir
en favor d'una unió més bona. Segon, perquè ningú amb dos dits
de front pot mantenir que una comunitat amb major renda per càpita que la
resta, millor capital humà, capacitat emprenedora, registre de vocació
europeista i ampla obertura econòmica a l'exterior no se'n sortirà en un món
global i en una Europa que no cessa d'ampliar fronteres.
Els dubtes, si n'hi ha
cap, són polítics, no econòmics, perquè polítics són els condicionants que es
pretenen imposar sobre l'economia secessionada. Quin serà el cost de transició si no és el que
resulti de l'antagonisme polític? Quina serà la tardança a trobar acords en el
nou context fora de la malvolença política? Ho deia molt bé (per
honestedat o per traïció del subconscient) un conegut catedràtic de la UAB a la seva xerrada per a la FAES: en resum, deia ell,
Rajoy no ha de permetre la secessió
catalana, primer perquè Espanya no tindria altrament cap frontera per a treure
els seus productes que no fos el País Basc (anatema!) i, segon, perquè Espanya
sense Catalunya no podria tornar el seu deute exterior. Curiós el seu argument polític: el de la
inviabilitat econòmica d'Espanya! Que la de Catalunya es dóna ja com a
garantida.
Passa sovint també que
les declaracions recollides en els mitjans per mor d'un bon titular no fan
justícia completa del que es diu. Els tècnics ho reiteren: el territori petit pot acabar
arrossegant el gran. Tots prenen mal amb la falta d'acord. Uns més en el curt termini que no en el llarg,
temporalment o de manera sistèmica... Incert, tot plegat, segons la naturalesa
dels escenaris, que són catastrofistes si es construeixen amb l'antagonisme
polític venjatiu. Escenaris de terror, que poden ser contraproduents
fins i tot per als qui els fan servir pel que tenen d'irreals i per la
desconsideració infantil en què situen la contrapart. Tot això sense ignorar que els mitjans que
parcialment recullen aquells comentaris tenen també un fort biaix. No sorprèn. Primer, pel biaix de font: la pluralitat
que aquí alguns practiquen (sí,
encara que a alguns no els ho sembli prou) està a anys llum de la que practiquen, en general, a l'altra
banda de l'Ebre. Certament es
presenta la pluralitat com a indici de democràcia més madura; però, en
realitat, molts d'aquests opinadors que en frueixen estan aquí
sobrerepresentats i, poc o molt, amb el seu èmfasi militant ajuden a crear
dubtes sobre la virtualitat de determinats arguments. I com més gran és l'estirabot, més
aconsegueixen monopolitzar el debat i així mantenir els dubtes d'oients i
lectors. En canvi, molts altres mitjans mantenen allà una visió
compacta, que s'autoreforça amb la negació de la pluralitat. El segon biaix és
de destí. Els resums de premsa, per exemple, de moltes empreses i institucions,
pequen d'aquesta distorsió. Els diaris que es llegeixen a Madrid i a bona part de la
Península, la ràdio que s'escolta i la televisió que es veu pesen molt poc en
audiències dins la realitat catalana, de manera que s'estan conformant
realitats desconnexes. Ho dic des del
coneixement de veure cada matí reculls de notícies que superen els dos
centenars. Si
hom selecciona els mitjans per agombolar-se amb l'autoafirmació, res a dir;
però si sobre el coneixement es volen construir polítiques mínimament basades
en l'evidència, l'autoengany és garantit.
Jo mai havia vist els
mitjans tan combatius i de part com
avui, vista la situació extraordinària que vivim i les ganes que tenen alguns
d'influenciar el procés en un sentit o altre, també pels rèdits empresarials
que se'n poden derivar. Que fàcil resulta trobar
un autor descontent per a donar pàbul i
protagonisme a la seva crítica, que ben manegada permet fer del cas concret la
regla general. Utilitzar i llençar, que si el text té pocs caràcters
més fàcil serà la manipulació. Això afecta en especial qui creu que escriu fora
de context des de torre d'ivori aïllada, sense conèixer crèdits, dia concret de
publicació, limitacions d'espai i pàgines d'inserció, esdevenint metralla d'ús
de conveniència.
Entenc que no agradi a alguns comprovar la
realitat que viu Catalunya, que durant molt
temps han ignorat i que amb la seva negligència han alimentat; però insulta la
intel·ligència que en la seva lluita
reactiva avui en els mitjans vulguin fer passar bou per bèstia grossa tot
utilitzant l'economia al servei del seu desideràtum polític. Sempre ens quedarà l'honestedat o el subconscient del
professor esmentat enfront del desvari de la FAES per comprovar quins són els límits
de la manipulació.
Guillem López i Casasnovas
Joan A. ForèsReflexions
Joan A. ForèsReflexions
+10#1 ENRIC VILAR MESTRE
El que quedi d'
Espanya s' haura de posar las piles i haura de reneixer com l' Au Fenix. Com
mes aviat s' acostumin (que ja ho estan fent) a que Catalunya serà un EStat veí
Independent pero amistos, millor per tots. Oficialment ens atacan. En realitat,
el mateixos Espanyols ens comprenen i, en el fons, ens tenen una sana enveja. Jo parlo amb
taxistes, sempre. Em deia un de origen Cordobes, que els d' alla abaix de la
seva familia reconeixen aixo i que fins ara donaven per descomptat el seu dret
"al mana caigut del cel" Catala. Una
mena de dret natural o de pernada. Nosaltres volem ser, i fem cami
per ser-ho, el Massachussets d' Europa, pero la resta parlant de peonatges i
altres foteses. Res, som un altre Pais i prou. He fet tot El Camino a peu, he
parlat amb la gent i veus la Galaxia de diferències. Res, veins pero cadascu a
casa seva.
Divendres, 27 desembre
2013 8.19
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada