26/12/2017. Francesc Canosa. Pompeu Fabra dins d’un caneló a Tabàrnia. «El problema de Tabàrnia, la fictícia i la real, és que ni saben ni els interessa qui era Pompeu Fabra. Els hi sua. Això no passa a cap país amb els seus genis». Fabra: Sí, ell “és l'únic català a qui tots els catalans han obeït plenament. Ell és l'únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l'únic que a l'hora suprema haurà pogut dir: "Del meu treball, res no ha estat debades." I un article adreçat, encara que no l’entenguin, als promotors de Tabàrnia, que no és mot, ni concepte ni tan sols entelèquia. Però a més és odi. Tabarnia és la materialització del concepte més rústec de l’Espanya eterna, l’odi, l’odi de l’”A por ellos”, l’Espanya de l’odi, l’Espanya també definida i molt ben definida per Valle Inclan amb un concepte molt clar: “España es una deformacion grotesca de Europa...”

Benvolguts,

Un article d'en Francesc Canosa, engrescador per a qui es vol engrescar. Un article pels que, tal com diu l’autor són capaços de raonar, que no tothom ho sap fer i sobretot pels catalans que tenim un mot únic i, segons que diu l’autor, que expressa un concepte que no es troba en altres llengües: El concepte-mot d’enraonar!

Un article per lletraferits, com jo, que necessitem sempre tenir un diccionari a l'abast, i que no sabríem viure sense conèixer segons quines definicions de conceptes, entre ells el concepte del concepte...

Un article adreçat, encara que no l’entenguin, als promotors del concepte Tabàrnia, que segons en Canosa ells només son professionals de la destrucció: és l'única paraula que hi ha al seu diccionari. 

I un article per tant per Tabàrnia, que no és mot, ni concepte ni tan sols entelèquia. Però a més és odi. Tabàrnia és la materialització del concepte més rústec de l’Espanya eterna, l’odi, l’odi de l’”A por ellos”, l’Espanya de l’odi, l’Espanya també definida i molt ben definida per Valle Inclan amb un concepte molt clar: “España es una deformacion grotesca de Europa”, o de l’Antonio Machado quan usant “idea” com a expressió de “concepte”, diu a Campos de Castilla. Proverbios y cantares. XXIV:

De diez cabezas, nueve

embisten y una piensa.

Nunca extrañéis que un bruto

se descuerne luchando por la idea.

Ara vegem l’article:

OPINIÓ

Pompeu Fabra dins d’un caneló a Tabàrnia

 «El problema de Tabàrnia, la fictícia i la real, és que ni saben ni els interessa qui era Pompeu Fabra. Els hi sua. Això no passa a cap país amb els seus genis»

Francesc Canosa 

26/12/2017 a les 22:01h

 5 comentaris

Osti, xiquets, me l’he fotut. He devorat, cruspit, endrapat en Fabra dins d’un caneló. L’amo, el senyor, el mestre. 

Sí, ell “és l'únic català a qui tots els catalans han obeït plenament. Ell és l'únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l'únic que a l'hora suprema haurà pogut dir: "Del meu treball, res no ha estat debades.", diu Josep Pla sobre ell: Pompeu Fabra. 

Ell sí que està com una cabra per fer-nos creure a tots. Abracadabra. A ell li devem tot. Com parlem. Com escrivim. Com pensem. Com ens adoctrinem. Com responem quan ens estomaquen... Per això el 2018 és “L’any Fabra”: 150 anys del seu naixement (1868) . 100 de la publicació de la Gramàtica catalana normativa (1918). Pompeu Fabra? Sí, no és un nom de carrer: és un filòleg. És el google de la llengua catalana. El seny ordenador del punyeter múscul del nostre país. Ell era un gimnasta de la saliva. Ell creia en parlar. En conversar. En aquesta paraula que només usem els catalans: enraonar. Intraduïble. Enraonar és ajuntar tot els mons: posar en raó. Tot i tots. Uns i altres. Enraonar és l’all i oli català fet xat, la nostra coca de recapte filosòfica; el nostre cigaló comunicatiu. Fixeu-vos si enraonava Fabra... Fins i tot la feia petar amb el dimoni.

Fabra estiuejava a Sant Pere de Vilamajor. Un dia de finals de juliol de 1936 estava a casa netejant-li les dents a un arcaisme. Toc-toc. L’avisen que vénen uns a cremar esglésies i tot el que se’ls hi foti per davant. És la revolució dels dimonis enforquillats. És la Guerra. Fabra surt al carrer i els intenta convèncer que no cremin l'església: hi ha obres d'art, documents de valor... Tot això és patrimoni cultural de tots: del poble, del país, del món...  ric-ric; rac-rac; nyic-nyic... Se’l miren estranyat: aquest paio està com un llum de ganxo. Però, els va mig convencent enraonant... Fins que... més ràpids que un gerundi en dejuni arriben uns altres dimoniets i en un tris-tras calen foc a l’església. Sí, tothom pensava que Fabra també estava xalat per voler parlar amb els del misto i jugar-se així la vida. Però ell creia que complia amb el seu deure de ciutadà intentant enraonar: amb paraules. S’imaginen Fabra ara?

El mestre traient llustre a un tecnicisme. A casa seva, a Badalona. Aquí va viure més de trenta anys. Doncs això vas netejant i te n’assabentes que a la teva ciutat la candidatura més votada el passat 21-D és... Ciutadans. Un partit que neix, precisament, per combatre i apartar el català de Catalunya. Una ciutat on el xerif Xavier García Albiol ha manat durat quatre anys. Sí, el que considera que tothom a Catalunya és anormal menys ell. El que creu que al nostre país adoctrinem amb la nostra llengua. El que espatlla la llengua perquè no la respecta. El que no respecta a ningú. Això només a Badalona. 

I a Catalunya? Fabra amb desfibril·lador. A cor obert. Ell que va endreçar la llengua.  La va normativitzar, normalitzar. Gràcies a ell tots tenim un català per a tots i per a tot. Una sola veu per a totes les veus: del ric al pobre; de l’immigrant al besavi; de l'advocat al paleta, del lletraferit al traficant de plexiglàs; del meu gat quan va torrat al canari borni, coix i arrítmic.... De Fabra a Tabàrnia.

La darrera joguina onanista del etnicistes espanyolistes catalans: Tabàrnia. La fantasia eròtica de xou eròtic de polígon industrial de matinada de cuba-libre de vas de tub amb el gel desfet de fer una mena de comunitat imaginària de PVC entre Barcelona i Tarragona aïllada de la resta de Catalunya. La que ells creuen la Catalunya de vot unionista separada de la Catalunya de vot independentista. Qualsevol divan psicoanalític fuig per cames si algú seu i pronuncia la paraula Tabàrnia: el divan moriria a l’acte per sobrepès víric. No hi ha prou ajuda psicològica, neuronal, animal, letal... al planeta, a la galàxia per tot això. Una broma per fer soroll a les xarxes que amaga seriositat darrera. Humor que vol ser loctite real a l’agenda catalana. Fum, indici de foc o de femer. Perquè darrere de Tabàrnia riu l’odi. Contra un país, contra la seva gent, contra la seva llengua.

El problema de Tabàrnia, la fictícia i la real, és que ni saben ni els interessa qui era Pompeu Fabra. Els hi sua. Això no passa a cap país amb els seus genis, els seus súper homes... Potser perquè Fabra no el consideren seu: La lengua que se la paguen los catalanes, sentim massa cops. La llengua i el diccionari. Perquè estem davant d’un problema d’ignorància i analfabetisme existencial: promogut, patrocinat, inoculat, alimentat... Per la thermomix espanyola de l’odi, la mentida, la humiliació, les hòsties. Massa gent que no sap el què és un diccionari. Massa persones que no saben què volen dir les paraules. I això vol dir que no es coneix el mapa de la realitat. No entendre res. Però ells sí que ens diuen què vol dir, què significa tot. I tot acaba significant lo de sempre: Espanya, sí; Catalunya, no. Jo, sí; tu, no. Ens ho diuen els que no tenen ni llegeixen el diccionari. No cal. Perquè a ells no els hi passarà mai el que li va passar a Pompeu Fabra: va morir, ara fa anys, el 25 de desembre de 1948, a l’exili.

Fabra, exiliat per defensar el seu país, la seva gent, la seva llengua. Per enraonar. Als de Tabàrnia no els hi passarà mai perquè no saben ni què vol dir enraonar. 

I perquè, a diferència dels Fabra d’aquest país, que ho han construït tot, ho han donat tot, ells només son professionals de la destrucció:  és l'única paraula que hi ha al seu diccionari. Nosaltres, sí, nosaltres som els que, com Fabra, sempre intentem aturar el misto, el foc, la destrucció, el caos, l’apocalipsi... enraonant. El fabrisme és humanisme. El fabrisme és vida. El fabrisme és existència: som per les paraules, per enraonar. Sempre, cadascú, sap a quin costat de la història està: civilització versus barbàrie. Fabra, sí o Fabra, no. La responsabilitat individual fa la col·lectiva, perquè com deia Fabra: “Si jo fallava, fallaria la llengua. I m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. Per això, el mestre sempre deia que “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, però “nomes tindrem allò que nosaltres sapiguem guanyar”. Perquè sinó ens cruspiran, endraparan, menjaran, com a Fabra, dins d’un caneló. Bon Nadal!

Francesc Canosa

Joan A. Forès
Reflexions