Benvolguts,
A l’Avui en Francesc Cabana explica molt bé en l’article “Empreses familiars” quina idiosincràsia solen tenir les empreses d’aquestes característiques. Per començar:
“Les grans empreses catalanes o estan vinculades amb la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona o són familiars. Les petites i mitjanes empreses són totes familiars. I quan parlem de familiars hem d'entendre també societats formades per dos o tres amics, cadascú amb la família al darrere.”
Parla de les empreses familiars quan es fan grans, parla de que hi ha tants models com empreses,
Explica:
“Per mi hi ha dos criteris fonamentals aplicables. Primer: a totes les empreses hi ha d'haver algú que mani. Formar part de la mateixa família no assegura que tot sigui pau i bona voluntat. A partir de la segona generació, quan formen part de la família fills, gendres, nores, cosins i sobrevinguts, la possibilitat de baralla o de discussions inacabables és altíssima, tal com ens indica l'experiència. Potser és per això que tot sovint els socis propietaris se situen per sobre del dia a dia i encomanen la gestió a professionals que no tenen res a veure amb la família.”
Fins aquí molt entenedor. I a partir d’aquí deixa de ser entenedor:
“El 1991 es va crear a Barcelona l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF) per discutir els problemes propis d'aquestes empreses.”
“L'Institut era català al 100% en un primer moment, però quan va deixar de ser-ho, el domicili es va traslladar de Barcelona a Madrid, tot i que els empresaris catalans són absolutament majoritaris. Una prova que som mesells i centralistes per tradició històrica. I la burgesia no és una excepció.
Llegiu-lo perquè s’ho val!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada