Benvolguts,
Avui hi ha teca a dojo. Aquí parlarem de la Palin, la ultradreta espanyola i les tergiversacions dels diaris. Comentarem dos articles del Periódico. Però primer un acudit d'en Ferreres:
Xavier Campreciós:
El Cazalla Party fa pinya amb el Tea Party
“La premsa afí a Aguirre deslliga la ultradreta de la matança dels Estats Units:
“Ahir a La Razón li calia defensar el Tea Party de Sarah Palin, assenyalat després de la matança de Tucson per enverinar la vida americana amb el seu odi als demòcrates i el primer president negre dels EUA, un moviment que entusiasma Esperanza Aguirre, ídol de la caverna mediàtica madrilenya, coneguda com a Cazalla Party o Carajillo Party, que inclouria els diaris de la dreta capitalina, a part de tertúlies, ràdios, televisions i webs. De fet, El Mundo, La Gaceta i La Razón sostenien ahir editorialment que la matança de Tucson era obra d'un boig solitari sense relació amb el Tea Party. I La Gaceta titulava: La maquinària demòcrata utilitza la matança per frenar el Teay Party. L'esquerra americana col·loca el Tea Party a la diana, un crim deontològic quan s'oblida d'explicar al lector que Palin tenia a la seva web el gràfic amb la diana sobre la congressista demòcrata Gabrielle Giffords i que no el va retirar fins després de l'atemptat.
Per contra, EL PERIÓDICO, El País,l’Avui/El Punt i Ara sostenien editorialment tot el contrari, que la crispació i la demonització del rival és el caldo de cultiu ideal per incubar l'ou de la serp. També ho feien els directors de La Vanguardia i Público, i fins i tot José María Carrascal a Abc.
El que defensa el Cazalla Party, en canvi, suposaria que les dianes sols es combaten si les pinta Batasuna, però no el Tea Party. La llibertat d'expressió dóna per a molts embolics.”
Albert Sàez, director adjunt:
Afirma Palin:
“La matança d'Arizona ha desencadenat un debat sobre les causes de la violència política. Ràpidament han sorgit veus acusant directament o indirectament Sarah Palin i el Tea Party d'induir el boig que va acabar disparant contra la congressista Giffords i que va causar la mort de sis persones. Una qüestió que a Espanya resulta indiscutible des que el PP i el PSOE van perpetrar la llei de partits, que consagra per majoria absoluta que tot aquell que no condemna la violència resulta el seu còmplice. Un principi que no hi ha comunicat d'ETA que pugui trencar.
El tema no és nou. Un dels primers que el va glossar va ser Eugeni Xammar a propòsit de l'auge dels totalitarismes els anys 30 del segle passat. Una altra glossa gloriosa de l'assumpte la va escriure Antonio Tabucchi al seu magistral Afirma Pereira. Xammar i Tabucchi van dir tot el que de raonable es pot dir sobre la qüestió. El català va explicar com el feixisme s'engendra a les entranyes de la societat, de manera imperceptible, com els ous de les serps resulten invisibles mentre no trenquen les bèsties. I Tabucchi va rematar la idea advertint-nos de com la indiferència de la majoria permet avançar als totalitarismes per la via de la democràcia fins que obtenen la majoria i la destrueixen.
Víctimes i culpables
¿Sarah Palin i el Tea Party són responsables en última instància de la matança d'Arizona? Evidentment, no ho són des del punt de vista penal, encara que per idèntiques raons Arnaldo Otegi estigui condemnat a presó. Però Palin tampoc és del tot innocent. És tan innocent com ho podien ser els ateneus anarquistes respecte de la Setmana Tràgica o les arengues del cardenal Pla Deniel respecte dels crims de Franco.
La violència política sempre té orígens ideològics, i per molt que es vulgui al final és impossible deslligar els que defensen les idees dels que premen els gallets. I aquest principi és igualment vàlid per a revolucionaris i per a conservadors. La trampa és aplaudir que Otegi continuï a la presó després del quart comunicat fallit i afirmar que Palin només passava per allà.
Els dos articles són meridianament clars, enfocant el succés des de dos punts de vista diferents:
El de Campreciós comenta com gairebé tots els diaris fatxes tiren pilotes fora i tergiversen la realitat, i si passa, passa, comentari que hem usat repetidament a les Reflexions, i incideix en la diferent vara de mesurar Batasuna i els partits fatxes espanyols i catalans, des que es va perpetrar la Llei de Partits.
El de l’Albert Sàez planteja les causes de la violència política, aprofita també per criticar la Llei de Partits espanyola votada el 2002 entre els partits espanyolistes PP i PSOE així com CiU, que prohibeix l’activitat política dels discrepants i que produeix les paradoxes d'Otegi a la presó i en canvi Vera, Galindo, etc al carrer. I conclou també que depèn de sota quin grup de pressió està adscrit el diari que opini d’una manera o de la contrària. La trampa està servida.
Jo aprofito per afegir-hi una foto d’arxiu que evidencia la tesi de la violència política: José Antonio Primo de Rivera, fill de dictador, crea Falange Española en temps de la Segona república Espanyola, es l’ideòleg de la guerra del 36-39 contra Catalunya i a la foto es mostra com en una Concentración de la Vieja Guárdia falangista no hi falten les pistoles. Violència!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada