Benvolguts,
Parlem de tantes coses que feia temps que no comentàvem els articles de Víctor Alexandre. Avui en comento un dels darrers: Alemanys feixistes i catalans hipòcrites. En aquest, en l’aniversari de la mort i gloriós homenatge a Samaranch, recorda amb menyspreu com hi ha catalans hipòcrites que prefereixen ignorar i homenatjar el passat feixista dels seus homes públics. I és que el feixisme no és un mot que actualment només serveix per insultar. El feixisme va existir. A Alemanya es deia nazisme i a Espanya franquisme. Els franquistes es varen revoltar contra el govern de la república el 1936 i els feixistes italians i alemanys els varen ajudar amb soldats, armament i diners. Només cal recordar la destrucció de Gernika feta per la Divisió Còndor alemanya. I la guerra va durar 30 mesos i va produir centenars de milers de morts i d’exiliats. Molts catalans varen morir a la guerra i molts altres varem patir la postguerra. I també cal recordar els 40 anys de franquisme amb el genocidi cultural contra Catalunya. Durant 40 anys no es va poder publicar en català cap diari. La publicació de llibres en català va estar prohibida fins als començaments dels 60.
I quan un és feixista, és feixista. No hi ha mitges tintes.
Alexandre aprofita uns raonaments semblants per parlar de Juan Antonio Samaranch, feixista català que va arribar a president del Comitè Olímpic Internacional (COI) i que en va canviar els estatuts per tal que Catalunya en tant que región española no pogués mai accedir a participar als Jocs Olímpics. Hi podrem participar quan siguem una nació independent.
Segueix un fragment de l’article on explica com els botiflers i traïdors al seu país del Tripartit van retre homenatge ignominiosament al feixista Samaranch:
“Gairebé set dècades després de tot allò, Alemanya ha fet un gran esforç per netejar la imatge que el nazisme va deixar del país. I ho ha fet de debò. Ho hem vist, per exemple, en el cas del poderós grup editorial Bertelsmann i la seva relació amb el nazisme. Res a veure amb Espanya, on el franquisme continua controlant el poder i personatges com Manuel Fraga Iribarne es mantenen en la política activa sense ni tan sols haver renegat mai d'allò que van ser. A Catalunya, però, encara és pitjor. A Catalunya encara hi ha més cinisme i hipocresia, perquè han estat tres els partits polítics que han homenatjat amb tots els honors un dirigent feixista com Juan Antonio Samaranch. Tres partits -Partit Socialista-Esquerra-Iniciativa-, galdosament autoanomenats d'esquerres, que el 22 d'abril de 2010, i en el mateix Palau de la Generalitat, no van tenir escrúpols a burlar-se i escopir sobre la tomba dels milers de catalans que, pel sol fet de defensar els drets nacionals de Catalunya, van morir a mans del règim assassí i sanguinari de Samaranch. Aquesta és la gent que avui, dient-se d'esquerres, catalanista, i alguns fins i tot independentistes, han governat el país durant set anys i es dediquen a donar lliçons de democràcia. Per això estan en contra de la regeneració democràtica, perquè saben que la regeneració democràtica passa indefectiblement per la seva defunció política.”
A partir d’aquest article he burxat a les hemeroteques i he recuperat l’article:
Pau Cortina 11/08/2009. Una campaña popular pide que abandone la presidencia honoraria del COI.
Faltaba poco más de un año para la muerte de Franco pero Samaranch aún alzaba el brazo. EFE
La foto es va fer famosa per qui hi sortia: el Samaranch, el Martin Villa i el Masó, aleshores batlle de Barcelona, que coherent amb el seu tarannà liberal no va aixecar el braç. Segurament l’aixecada de braç es feia com a resposta als crits de consigna, sovint usats pel règim “España Una España Grande. España Libre. Viva Franco. Arriba España” cridats per algú que no surt a la foto però que de segur porta ulleres negres com alguns dels que sí que hi surten.
La plataforma impulsora de la campanya popular, Democràcia i Dignitat a l’Esport, així com Toni Strubell, membre de la plataforma deplora els llargs anys en els que Samaranch col·laborà amb Franco i jutja especialment greu que "mai no s’hagi retractat".
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada