Benvolguts,
Avui, a l’ARA, en Xavier Roig, enginyer i escriptor ens fa una síntesi magistral d’economia aplicada a Espanya i el seu crèdit. L’article (en dues parts) té per títol: Qui es menja el crèdit? I
Us dono unes xifres prèvies, de referència:
· El PIB espanyol és d’1,06 bilions d’euros, en el qual Catalunya hi contribueix en una cinquena part, amb 210.000 milions d’euros
· L’atur a Espanya voreja els 5 milions (amb un increment el primer trimestre del 2011 de 213.500 persones), o sigui el 21,29% i el català els 730.000 (amb un increment de 40.900 persones en el primer trimestre del 2011), o sigui el 19,01%
· A més, els menors de 35 anys són la meitat del total de parats a l'Estat, amb una taxa d'atur que s'acosta al 39%. Aquesta quantitat és la que fa por a tots els analistes econòmics que parlen ja d’una “generació perduda” amb tot el que això comporta. I molts d’ells són ni-nis o tenen només estudis primaris, si hi arriben
· A casa nostra actualment treballen 3.099.500 persones, d’un total de 7,5 milions.
Qui es menja el crèdit? (1)
Últimament deuen haver llegit que Espanya torna a rebre amenaces i advertències dels mercats i de les institucions econòmiques internacionals. Fins fa un any, el govern espanyol ho atribuïa als "especuladors internacionals". Era l'època en què podia practicar el populisme impunement. Encara no havia començat la intervenció de l'economia espanyola per part d'Europa. Ara va quedant clar que els responsables principals dels problemes que pateix Espanya són els espanyols. La prevenció dels mercats internacionals amb nosaltres té fonament. Tenen la sensació certa que Espanya no només està malament, sinó que el govern no emprèn les accions contundents necessàries.
Un dels problemes ve provocat pel sistema financer espanyol. Ens hem habituat a un sistema que viu en crisi permanent i que manté Espanya financerament emprenyada. Per què els governants espanyols no intervenen per posar-hi ordre com han fet a la resta del món? Per què es retarden decisions que haurien d'ajudar les empreses a accedir al crèdit? Fa uns dies el senyor Alfredo Sáenz (conseller delegat del Santander) va fer unes afirmacions que a molta gent li han resultat sorprenents, si no ofensives. Va dir que la societat espanyola estava massa endeutada. Que el nivell de crèdits que tenien els espanyols (particulars i empreses) era excessiu. Que, en conseqüència, els pròxims anys s'hauria de continuar restringint el crèdit. Molta gent es va sentir insultada. Però el senyor Sáenz té raó.
(Aclariment previ: a partir d'ara, quan parli de banca o bancs espanyols sempre serà per referir-me a bancs i caixes, a tots conjuntament.) El senyor Sáez té raó perquè el total de crèdits que la banca espanyola tenia concedits als seus clients a 31 de desembre del 2010 era d'1,84 bilions d'euros (per ser exactes, 1.843.950 milions d'euros). Com que el PIB espanyol és d'1,06 bilions d'euros, s'observa que els crèdits concedits a Espanya (particulars i empreses) equivalen a un 170% del PIB. A França, en la mateixa data, els crèdits concedits eren d'1,62 bilions, un 80% del seu PIB. I a Itàlia la proporció de crèdits concedits respecte al PIB era d'un 110%. Comparin nivells d'endeutament privat d'aquests països respecte al seu PIB: Espanya (170%), França (80%) i Itàlia (110%).
La conclusió més immediata és que el problema espanyol s'allunya dels de la resta de països del nostre entorn. També d'aquells que han estat intervinguts. El problema grec, irlandès i portuguès és que els estats estaven massa endeutats, però els particulars no tant. A Espanya el problema és a l'inrevés. Les administracions estan endeutades (un 72% del PIB), però és una de les ràtios més baixes d'Europa. A Espanya el deute el tenen principalment els particulars (ja ho han vist, un 170% del PIB). Per això la possibilitat d'una intervenció europea es fa difícil, per no dir impossible. La situació es complica si hi combinem l'atur i la manca de creixement econòmic. Si el deute principal és dels particulars i, a sobre, aquests particulars potser no podran tornar els crèdits, estem davant d'un problema de confiança molt greu. Sobretot perquè els rescats dissenyats per l'eurozona són per al deute dels estats, no pas per al dels particulars. No és només que estiguem parlant de quantitats fabuloses, sinó que no es pot anar rescatant cadascun dels espanyols, d'un en un. Espanya té un problema, i gros. En el passat, els particulars han demanat massa préstecs i els bancs espanyols els hi han donat. Vet aquí la insensatesa col·lectiva que a l'estranger causa perplexitat. I també provoca preguntes com ara: ¿i el supervisor del sistema bancari (el Banc d'Espanya) cap on mirava?
Si el PIB espanyol és sensiblement més baix que el d'altres països (el PIB d'Espanya equival al 55% del francès i al 69% de l'italià), ¿D'on ha tret la banca tants diners per donar crèdits? Fàcil. Per poder donar préstecs, els bancs espanyols van demanar diners prestats a bancs d'altres països de la zona euro (la majoria, del nord i del centre d'Europa). Quants diners van demanar? Doncs segons el Banc d'Espanya, els bancs espanyols deuen 0,92 bilions d'euros (l'equivalent al 90% del PIB espanyol!). Els particulars estan endeutats, però els bancs espanyols també. Vet aquí una primera explicació de per què no hi ha crèdit: simplement, els bancs espanyols no tenen diners i sí molts deutes.
Però si analitzem amb una mica més de detall l'evolució, veurem que a Espanya es continuen donant crèdits lligats al totxo en detriment de la indústria productiva. Per què? Els bancs, a causa de la crisi, han acumulat un enorme estoc de vivendes (acabades i inacabades), i per treure-se'l de sobre només donen crèdits a les persones disposades a comprar-los-hi, i només als constructors disposats a finalitzar les obres inacabades. Ja ho veuen, l'enorme pilota, lluny d'aprimar-se, es manté. Però la qüestió continua en l'aire. I el govern espanyol què fa per solucionar el problema? Més ben dit, què no fa? D'això en parlaré la setmana que ve.
Qui es menja el crèdit? (i 2)
Resumeixo l'article de la setmana passada. Deia que els espanyols devem als bancs l'equivalent al 170% del PIB (1,82 bilions d'euros). També explicava que, com que els bancs espanyols no tenien prou diners per donar-nos aquests préstecs, s'havien endeutat demanant, a la vegada, diners a altres bancs estrangers. Quants? Doncs uns 0,92 bilions d'euros, l'equivalent al 90% del PIB espanyol. Resum: a Espanya el que està endeutat no és tant l'estat, com la població: particulars i empreses (inclosos els bancs). El mateix dia que va aparèixer el meu article, el comissari europeu d'Economia (Olli Rehn) urgia a les autoritats espanyoles que duguessin a terme, d'una vegada, les reformes que els sistema financer espanyol requereix. I el senyor Trichet, que va passar per Madrid expressament, també ho va demanar.
El govern britànic va crear fa uns anys una comissió presidida per Sir John Vickers perquè estudiés i dictaminés les reformes que calia fer al sistema bancari britànic. Les seves recomanacions han estat contestades pels grans bancs britànics: l'HSBC i el Barclays han amenaçat d'abandonar el Regne Unit com a seu de les seves oficines centrals. La comissió Vickers no ha agradat els poderosos. És aquesta una imatge per a nosaltres insòlita. Els bancs britànics enfrontats amb un govern conservador-liberal com a conseqüència de les reformes i regulacions que els vol imposar.
Aquí el panorama és molt diferent. El sistema bancari espanyol és el pitjor posicionat de tot Europa, i els governs espanyol i autonòmics (els últims, pel que fa a les caixes d'estalvi) xerren i xerren, però el món observa, impotent, com les reformes espanyoles no arriben mai. La pregunta és: per què? El que és cert és que la situació bancària espanyola és molt delicada -única i molt difícil de resoldre- però sembla com si els governs esperessin que la banca espanyola arreglés els seus problemes ella mateixa. Que s'autorregulés. Com si es tractés d'un afer intern, en què només pot intervenir l'estat per injectar-hi ajudes.
La meva percepció és que els bancs i caixes espanyoles són ingovernables perquè les autoritats espanyoles (central i autonòmiques) no són lliures d'actuar com ho han fet altres governs del món. La raó és tan endimoniada com evident: els partits polítics espanyols (i, en conseqüència, els nostres governants) deuen préstecs a les entitats financeres. Estan, mai millor dit, hipotecats. No tenen les mans lliures per prendre les decisions que el sistema financer espanyol requereix en benefici de tots, i no només dels banquers. Sobre aquest afer hi ha poca informació -la censura és evident-, però el diari Expansión publicava el 26 d'abril una notícia en què explicava que els partits polítics deuen, només a les caixes d'estalvi, més de 86 milions d'euros. De la resta de deutes amb la resta de la banca, ja els ho dic, l'opacitat és total. La conclusió: ningú és lliure d'imposar res a algú altre al qual deu tants diners.
I aquesta percepció no és una paranoia. L'1 d'abril, el Consell d'Europa va publicar les terceres conclusions de l'informe GRECO (Grup d'Estats Contra la Corrupció). En l'informe anterior, GRECO havia fet 15 recomanacions a Espanya. A l'informe d'enguany GRECO confirma que gairebé totes s'han implementat de manera total o parcial. Però n'hi ha tres sobre les quals no s'ha fet absolutament res. Totes tres, curiosament, afecten el finançament dels partits polítics. Les recomanacions que no s'han seguit són:
· en primer lloc, garantir que els préstecs bancaris als partits no siguin armes de pressió per afavorir legislativament el sector financer;
· en segon lloc, que els ajuntaments no s'utilitzin per finançar partits;
· i en tercer lloc, que els partits passin auditories econòmiques i financeres externes independents.
Podem concloure, doncs, que tenim, des de fa anys, un problema greu amb el finançament dels partits polítics. Però ara coincideix amb una situació que probablement és la més delicada que hem patit des de la mort d'en Franco. Molt del que s'ha guanyat en convergència econòmica amb Europa pot anar-se'n en orris. Dècades d'esforç i de diners. I, precisament ara, quan es necessiten els governants més independents, els més forts, aquells que, segons Newton, haurien de fer-nos veure-hi més lluny sobre les seves espatlles de gegants, ara que necessitem aquests polítics excepcionals, dic, ens trobem amb uns polítics que són febles. Perquè no són lliures. Són esclaus de servituds allunyades de l'interès públic.
Els partits polítics s'han finançat irregularment. Han estat víctimes, més que culpables, d'una llei mal feta. Podem fer-ne tabula rasa . Ens apuntem a practicar l'amnèsia. Però, senyors polítics, arreglin-ho d'una vegada. Perquè són vostès els únics que poden desembussar el tema. Prenguin nota de les manifestacions que comencen a tenir lloc. Mirin-se a vostès mateixos i recordin l'Argentina, per no oblidar mai que la mala qualitat d'una classe política pot enfonsar un país sencer.
http://www.ara.cat/premium/debat/menja-credit_0_479952011.html
Joan A. Forès
Reflexions
Molt bon article. Aquí hi ha un vídeo explicatiu del deute públic a data de l'any passat. Després del que va passar a Irlanda.
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=FSKuYUtfkxE