Benvolguts,
Anècdota personal. M’acaba de succeir...
El divendres 20 de maig a les 17:07 em truca un venedor telefònic de la companyia ONO.
El venedor, en castellà, pretén vendre’m una promoció que fan. Als 5 segons d’explicació li dic que si em pot parlar en català. No m’entén gaire. Li explico que si ell és un venedor de la companyia ONO i jo soc un possible client i la meva adreça és de Catalunya i la meva llengua és el català li demano que si em vol vendre alguna cosa usi la meva llengua. Em diu que la seva companyia li té prohibit d’usar el català en les seves trucades.
Que pot haver succeït?
· Que realment ONO sigui una companyia que actua així (al cap i a la fi el TC l’autoritza a fer-ho)
· Que l’individu que truca no sigui d’aquí i faci la seva feina tant bé com pot, però davant d’una resposta no esperada del client, s’hagi inventat la prohibició
Tant en un cas com un altre ONO és una companyia blasmable i agrairia que se’m donés una explicació. Si és política de la companyia menystenir el català, cal que ho anunciïn als quatre vents. Si la política de la companyia és una altra més respectuosa amb els seus clients, han de fer que els venedors usin obligatòriament la llengua dels seus clients i no demostrin la seva incompetència dient que la companyia els prohibeix de parlar català.
Aquesta és l’enèsima trucada de companyies, normalment de telecomunicacions, que em truquen usant el castellà pretenent vendre’m el seu producte. I l’enèsima vegada que els dic si m’ho poden explicar en català. Hi ha qui no m’entén. Hi ha qui em pregunta si és que jo no sé el castellà. Una venedora em va penjar mentre em deia “imbècil...”
Un corol·lari que se’n pot treure és que si es sorprenen és que poca gent actua com jo...
Quan siguem moltíssims més pot ser que les companyies s‘ho plantegin d’una altra manera. Recordeu el cas Galinsoga, director de La Vanguardia Española des del 1939, col·locat en aquest càrrec per les forces d’ocupació franquistes, que el 1959, fruit d’un exabrupte pronunciat per Galinsoga en una església després de la missa, i davant d’una acció col·lectiva de gent que es donava de baixa de la subscripció (varen perdre 20.000 subscriptors, entre ells el meu pare, i 30.000 exemplars diaris), al cap de 6 mesos el Consell de Ministres el va destituir.
En ple franquisme, teníem més empenta?
Contra en Franco vivíem millor (llicència del Perich)?
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada