Benvolguts,
D’entrada un acudit de l’International Herald Tribune del 1995...
Subhasta d'obrers. Aquest tema no és nou. L’acudit explica com a l’any 1995 era matèria comú al EEUU. I ho havia sigut des de sempre i ho continua sent. I sembla clar que no hi ha altra sortida. “Primum vivere” (primer viure) deien els clàssics. I també deien “homo homini lupus” (l’home és un llop per l’home).
Aquesta subhasta s’esdevé perquè ara ja no hi ha esclaus en el mon occidental i cristià. Quan hi havia esclaus era més fàcil. Els esclaus acceptaven la seva condició i els amos els mantenien, usant la seva.
No hi ha actualment altra sortida ja que en l’economia neo-liberal (també anomenada capitalisme salvatge) on ens hem trobat immersos tot s’hi val. No hi ha principis ètics i el que compta és només la llei de l’oferta i la demanda (tal com diu el cartell sobre la taula: comerç lliure).
I era previsible que tard o d’hora arribaria aquesta situació a Europa.
Per tant, si us llegiu atentament els articles que us proposo veureu que les conclusions són clares:
1. Com que la situació neo-liberal, per principi no té ètica, l’home empresari és un llop per l’home treballador
2. L’home treballador, que només pot comptar amb la seva força de treball, ha de viure i molt sovint alimentar la prole i per això es ven a qualsevol preu
De fet, caldria muntar un monogràfic amb les informacions referides a aquest tema:
Avui proposem l’Editorial del Periódico i un parell o tres d’articles sobre el mateix tema, amb uns comentaris molt afinats, que vol dir que surt dels propis afectats:
· Los amos ni siquiera precisan ir a buscar esclavos en África, pues los esclavos se presentan "voluntariamente"
· Hay que recordar que los amos sin esclavos no son nada, y los esclavos sin amo al menos son libres
· ¿Y quién tiene la culpa? ¿ Los desgraciados que aceptan trabajar por lo que sea para poder comer, o los empresarios que se aprovechan de la situación para explotar a los desgraciados ? ¿Hay que castigar a los explotadores o a los explotados ?
Crec que els comentaris, que són pura filosofia, són fins i tot més acusadors que els articles, ja que la situació ens la podíem imaginar, si volíem i ens atrevíem, i en canvi els comentaris surten de l’ànima dels treballadors en situació de total precarietat...
Primer l’Editorial del Periódico d’avui.
Les denigrants subhastes de treballadors que es lloguen per hores en alguns punts de Barcelona i els voltants són producte de la crisi. Per això afecten fonamentalment immigrants que no tenen ocupació ni una mínima cobertura social o familiar que els permeti subsistir. Les escenes recorden episodis similars que durant anys van protagonitzar a la plaça d'Urquinaona treballadors vinguts d'altres territoris d'Espanya. Els primers que cauen al pou sempre són els més febles. Però perquè aquest mercadeig de força de treball es produeixi -llavors i ara- és imprescindible que els mecanismes de control de l'Estat tinguin errades enormes. És possible que esbrinar qui ha descarregat uns camions en un polígon industrial resulti complicat, però no ho sembla tant en el cas d'una obra, per a la qual s'adquireixen a diferents proveïdors materials de tota mena que porten l'IVA incorporat i, per tant, el control ha de ser més gran.
L'últim estudi sobre economia submergida de Funcas calcula que el 17% de l'activitat és opaca al fisc i a la Seguretat Social. Aquesta proporció equival ni més ni menys que a uns quatre milions de llocs de treball, uns llocs que en el cas que les coses es normalitzessin no es restarien de manera directa de les xifres d'atur, atès que una part dels que els ocupen al mateix temps tenen una altra feina legal. El que crida més l'atenció d'aquestes xifres, a més a més de la quantia, és la progressió. A mesura que l'economia es modernitza, l'activitat submergida augmenta: si el 1980 hi havia 1,4 milions de llocs de treball negres, el 2008, l'any en què Funcas finalitza el mostreig, n'eren quatre milions. És a dir, l'economia submergida ha crescut a un ritme més alt que la normal, fins i tot els anys en què les coses anaven bé.
Segon un article complementari del mateix diari, incideix en el tema:
David Placer. La precarietat laboral | L'IMPACTE DE LA CRISI SOBRE ELS SECTORS SOCIALS MÉS DESAFAVORITS
Amb papers o sense, busquen llocs de treball com a peons i descarregadors de camions
Llatinoamericans i marroquins van a quatre punts metropolitans a buscar feina en negre
Explica que les llotges de contractació irregular són per a tot arreu, a Sant Adrià, al barri del Congrés, a l’Hospitalet i a Mercabarna. Però segurament que aquests punts només són la punta de l’iceberg.
Algunes frases:
· En les zones de compra de material de construcció els empresaris ho tenen fàcil: A dins, materials a preus competitius. A fora, desenes d'immigrants disposats a treballar gairebé a qualsevol preu
· L'arribada d'una furgoneta marca una estampida de treballadors i una atropellada negociació. «Em toca a mi». «¿Quants en necessites?». «El meu amic i jo». «Ell és electricista, emporta-te'l a ell». «Seixanta euros, bé 40»
· A la Plataforma de la Construcció, a l'Hospitalet de Llobregat, els obrers desocupats també tenen una altra ocupació: trucar cada dia als autònoms que no els paguen la feina que han fet. «Ara ja cap de nosaltres accepta anar a treballar si no cobra el mateix dia. A mi ja em deuen més de 700 euros, que m'arribarien per tornar al meu país». «Abans jo creia que això ho feien els espanyols, però ara hi ha molts paisans que també et fan el mateix»
· A MERCABARNA també hi funciona la subhasta inversa. Moltes vegades es col·loca qui demana menys diners per fer la feina. «És una vergonya, en el fons em fan llàstima. S'han de guanyar la vida com sigui perquè no saben ni delinquir», diu el Miguel, un bolivià de 27 anys
Hi ha encara un parell d’articles més en el mateix diari que és imprescindible de llegir:
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada